Suede - Night Thoughts (2016)

El mejor disco de Suede de las últimas dos décadas.

Tornen Suede amb Night Thoughts, el seu setè disc de material nou a tres anys de l'anterior Bloodsports, tres anys en què a més han fet del directe el seu punt fort. Però abans que segueixis llegint et confesso que sóc seguidor de fons dels Suede i que aquesta és una ressenya per a fans de Suede. 

Sóc fan, però no passe per caixa sempre, amb l'anterior per exemple no vaig soltar ni un gallet, un disc ben templat que com a posada a punt em va servir i el vaig escoltar, però el disc en si no té una marcada entitat i és una mica ximplet en el seu rerefons. La meva conclusió respecte a Night Thoughts després de la seva escolta compulsiva durant setmanes en part és similar en tant que és un disc per als seus fans, per als que adorem Suede i gaudim amb les seues virtuts i defectes, el fraseig melodramàtic de la veu de Brett Anderson, les tornades fàcils d'una paraula i les udolades de canyamel, amb aquests cors gairebé infantils, i riffs de guitarra robats del glam amb ritmes refinats del post-rock dels vuitanta, i uns arpegis que ben distorsionats i amb el seu efecte dissimulen la seva essència Smith la mar de bé, afegim una reverb de catedral i un sinte atmosfèric estil Roxy Music encoixinant els espais quan es requereix, i aquestes orquestracions ampul·loses, pretensioses i cinemàtiques que Scott Walker pagaria per tenir a la seva disposició.

A més com els seus bons discos, Night Thoughts és irregular i això és una cosa que sempre m'ha atret, no hi ha una línia però si una entitat general que els recorre. Cançons amb pegada com Outsiders, No Tomorrow i Like Kids es situen al cap davant de primeres, però darrere amaguen altres tonades que només els fans de base apreciaran amb la reiterada escolta, peces sonores treballades amb un motiu central que t'acaba atrapant, la intranquil·litat que transmet Pale Snow em porta als moments més introspectius dels seus inicis, When You Are Young, situada al principi i al final a manera de motiu principal, em posa la pell de borró, Thightrope és pur sucre, i I Can't Give Her What She Wants i The Fur and The Feathers són epopeies sonores dignes dels seus anys d'esplendor.

Suede són faves comptades, i quan s'amarren al neo-romanticisme escatològic glammer de Nude, al dramatisme d'odissea londinenca de Dog Man Star i al pop enganxós i descarat de Coming Up, surten guanyant, és el seu territori, no hi ha més, agradar-te Suede és que t'agradin  aquestes senyes d'identitat, cosa que Brett Anderson i companyia van entendre després de la gira de reunió de fa uns anys, es tracta d'explotar els elements sonors que els defineixen com a grup i els diferencien dels altres, i en aquestes coordenades a hores d'ara encara continuen sent únics, no hi ha altres que se'ls acostin o que destil·len les seves referències musicals com ells ho fan. Evidentment ja no són uns joves arrogants destil·lant sex-appeal androgin i actitud, però el seu vigor juvenil l'han sabut substituir molt bé i amb molt d'ofici al servei d'una trama ben teixida i que aprofundeix en aspectes universals: com la vida i la seva relació amb la mort, la joventut front la consciència de la maduresa, la sensació de desarrelament i la seva relació amb l'esdevenir al que ens espenten certes convencions socials, i altres més personals: sentiments de nostàlgia i estima, angoixa i aïllament, llum i obscuritat, fugint dels estereotips més palpats en el rock sobre amor i desamor, trama on Anderson deixa anar totes les seves pors i neures interiors fins punts insospitats i que al capdavall confereix el caràcter al disc i dóna credibilitat a l'artefacte situant-lo amb diferència per damunt del seu precedent discogràfic.

Seria prompte per a mi per a posar Night Thoughts a l'altura dels seus primers discs (comptant Sci-Fi clar) doncs acaba de sortir i el seu recorregut haurà de tenir per poder situar-lo en context. A més la reinvenció sonora tampoc és tal doncs s'alimenta directament i descaradament de la seva obra pretèrita, sobretot en les guitarres l'ombra de Bernard Butler continua sent molt allargada, i el seu merit per a Ed Buller, productor de formació clàssica que podria dir-se que és membre a l'ombra des de fa molts anys, ell sap com aportar estos arranjaments grandiloqüents sense que manque la personalitat del grup. Jo en diria auto-plagi de qualitat i molt ben aconseguit. Encara que de cap manera és un mal disc, l'avanç per a mi ve de la mà de la lírica, treballada i lluny de la ingenuïtat passada de rosca i atractiva dels seus primers anys. Un disc en definitiva cohesionat i ben fet. Anotar que l'obra ve complerta per uns vídeos musicals acurats i amb sintonia amb el fil de les cançons i amb el conseqüent ball de formats amb dvd o només amb cd, i el ja de moda vinil.

Pel que a mi respecta no em feien falta que em descobrissin l'or a hores d'ara, a mi em feia falta que m'encisaren de nou i ho han aconseguit, ara pot dir-se que dominen com mai l'art de ser Suede amb el seu millor disc en vint anys, i això per a mi és un regal.

Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada