Tindersticks - The Waiting Room (City Slang, 2016)

Excelente disco de Tindersticks

El grup de Nottingham acaba d'editar el seu desè disc titulat "The Waiting Room" i cal celebrar-ho, ja que per a mi són pocs els artistes i grups en l'actualitat que són capaços de crear el seu propi univers sonor, que encara que remetent en cert grau a les seves referències, sempre ho aconsegueixen des d'una punt de vista molt personal i únic. A hores d'ara no haurien necessitar major presentació, però per si de cas no em quedaré sense recomanar els seus dos primers discs, tant com "Curtains", disc obra mestra, són bones eleccions, una altra bona introducció al seu univers particular podria ser el seu Live In London que ja va passar per ací (http://goo.gl/09QEtK).

La música dels Tindersticks no és apte per a tot els públics i s'entén que en conseqüència tampoc siga molt coneguda la seva obra, ni et produiran un impacte a la primera escolta, ni t'alegrarà la vida en un sentit lluminós, però tampoc els veig una pretesa grandiloqüència, ni duen implícit cap elitisme. Podríem descriure'ls com la reinvenció del llegat de Lee Hazlewood i Scott Walker però no d'una manera ortodoxa a la Richard Hawley. A més arrosseguen l'adjectiu "solemne" des dels seus inicis, dic jo que per unes cançons susceptibles de ser emmarcades en l'art de l'emoció profunda i el ritme contemplatiu, amb arranjaments acurats que necessiten de successives escoltes perquè l'interlocutor passiu apreciï el seu valor real, s'escapen per tant a la norma en un to reflexiu, tot i que a la llarga considero que són precisament aquest tipus de discos els que més calen, i "The Waiting Room" no anava a ser menys, doncs té tots els ingredients que esperava d'aquesta gran banda.

2016
El disc no busca un impacte immediat, cosa que queda clar des de la primera instrumental Follow Me, exquisidesa sonora que juga el paper de crèdits inicials del que està per vindre. Continua amb Second Chance Man, amb tot just uns acords d'orgue i el ritme del charles és suficient per quedar immers en el seu món oníric, cançó teixida de manera magistral i que va creixent i afegint arranjaments, el baix, els vents primordials en tot el disc, i la imponent veu de Staples que ens du cap al clímax, per a després tornar a començar. We Were Onze Lovers té en primer pla la pulsió del baix elèctric exercint de guia i que com Help Yourself retrotreu en intenció a alguna de les obres soul conceptuals dels primers 70, salvant les distàncies és clar, però amb el mateix groove envoltant. La fantàstica Hey Lucinda ja pululaba per la xarxa, favorita del lot de moment i on Staples es permet la llicència de fer un duet exquisit amb Lhasa De Sela, amiga de l'ànima que va morir fa uns anys, una cantautora que hauria d'ocupar el seu lloc privilegiat a l'Olimp de les reivindicacones artístiques com mereix, aquí tots dos propicien un dels moments més bonics i emocionants del que portem d'any, una cançó de bressol per a adults que et gronxarà i et portarà de la mà a certs llocs guardats molt dins.

Per quan arribeu a This Fear of Emptiness estareu sumits en el més dolç sopor, excel·lent instrumental d'intenció cinemàtica que no fa decaure l'atenció, al contrari, ens deixa espai per assaborir i degustar les exquisideses que les nostres oïdes acaben d'escoltar, amb el recitat de How He Entered, tal com la que dóna títol al disc The Waiting Room, a veu i orgue, em ve a la memòria Terry Callier per aquesta manera de vestir l'amor de misticisme eteri ple de soul, gairebé passen suaus i lleugers, acaronen. De nou un altre instrumental Planting Holes, que no fa més que reforçar la visió de que estem davant d'un disc amb moments més vistosos que altres però que a la fi s'aprecia un conjunt cohesionat d'una gran bellesa. Arribant a la part final tenim la fastuosa We are dreamers! va ser el primer single, acompanyat per Jehnny Beth del grup Savages (que per cert també tenen disc nou) i m'imagine duet entre Pj Harvey i Nick Cave, ambient tens i guitarres d'essència noise que recorden, a més, algunes de les seves primeres cançons. Aquest quadre d'intenció impressionista tanca dolçament amb la germana (petita) de Hey Lucinda, doncs Like Only Lovers Can és una altra meravella, qui no pot imaginar-se a Burt Bacharach sondejant les meravelles de les relacions de parella?, la música t'acarona i Staples s'erigeix ​​com a crooner dels secrets i laberints, de vegades dolorosos, altres dolços, de l'amor.

Apuntar que com a complement audiovisual cada cançó ve acompanyada del seu respectiu curtmetratge cadascun amb un director diferent, i pel resultat vist fins ara, aconsegueixen conferir de gran plasticitat visual aquesta obra de gran calat líric. Per descomptat, menció especial a la inestimable aportació del saxofonista Julian Siegel que posa la seva mà en alguns arranjaments de vents, és una de les grans bases d'aquest disc. Al menys per a mi "The Waiting Room" no crec que necessiti tot un any de perspectiva i comparativa, perquè sé que a més d'un artefacte únic en la seua concepció, serà un dels discos fixos en les meues futures escoltes, des de ja una debilitat sonora. Molt recomanable.

Per Chals Roig


Concerts dels Tindersticks per a 2016:
L’Auditori de Barcelona (Festival Guitar) el 14 d'abril
Anfiteatro Miramón de San Sebastián (Music Box Festibala) el 16 de abril
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada