Robert Wyatt - Cuckooland (2003)

Robert Wyatt és el unsung hero total. Passarà als annals de la història del rock pel so Canterbury i els Soft Machine, però el seu art s'estén molt més enllà de les dècades daurades del rock o d'aquesta percepció tan reduccionista situant-lo només com un pioner llunyà. Va estar a Deià al costat de Kevin Ayers (que grandíssima pèrdua), a les Illes Balears a casa de Robert Graves quan aquí Paquito ens tenia prohibit vestir amb el color vermell. Molts pensen que la contracultura va començar a la casa illenca de Graves, a les illes també van acudir Dylan, Hendrix, Marley, on es respirava l'aire de llibertat suficient per crear obres magnes del rock, grans grups com King Crimson, Pink Floyd... Sempre he pensat que ningú com Wyatt representa aquesta època perduda, només ell va ser capaç de deslligar el rock del seu bressol anglosaxó alimentant-lo d'altres elements aliens, d'altres cultures.

Així doncs, no existeix una denominació que pugui contenir tota la grandesa de Robert Wyatt, no hi ha etiqueta, ni rock, ni jazz, ni prog, ni avant-garde, que pugui explicar l'amplitud de mires d'aquest senyor, música sense cap barrera. Dels seus discos en solitari "Rock Bottom" és mític, "Shleep" és únic, però on posis l'orella encertaràs. Com aquest "Cuckooland" que avui us presento.

Simplement amb la nòmina de col·laboradors és per a quedar-se cartró-pedra, la no molt coneguda Karen Mantler que escriu algunes de les cançons, també tenim a Phil Manzanera, Paul Weller, David Gilmour, Brian Eno ... i uns quants més tots al servei de Robert Wyatt, encara que no pot considerar-se "Cuckooland" un disc de col·laboracions, Wyatt és un catalitzador perfecte per a que surta la química del moment. Pot passar del pop al jazz en un sospir recolzant-se amb mestria amb una base de piano i trompeta, i la seva dolça i reconfortant veu, m'agrada la frase llegida "Wyatt pot ser Chet Baker, però també pot ser els Beatles".

Arriba a uns nivells d'inquietant bellesa com a "Cucko Madame", a més en aquest disc pinta retrats bucòlics de la vella Europa pels carrers de Paris a "Old Europe", aborda temes que ningú aborda, com l'extermini dels gitanos a "Forest", i la dependència al valium dels nens iraquians a "Lullaby for Hamza/Silence", ambdues co-escritas amb la seva companya Alfreda Benge. Deixa clar el seu eclecticisme amb homenatge a Vinicius de Moraes i Antônio Carlos Jobim en la versió de "Insensatez". S'acosta a cultures que queden tan llunyanes en el rock, i ho fa tan fàcil, com a "La Ahada Yalam (No-One Knows)", tan allunyat dels meus gustos, i al mateix temps tan esfereïdora instrumentació, que la percebo bellesa en estat pur. 

Em veig tan petit al costat d'un disc com aquest, que sóc incapaç d'escriure una paraula més, només puc dir que el recomano. Un artista al qual cal descobrir i en el qual cal aprofundir. Robert Wyatt és un dels més grans.