R.E.M. - Automatic For The People (1992)


Hi ha discos que són com temples, llocs per entrar en silenci, seure i agafar el santoral. Com Automatic For The People que per a mi és sagrat. Avui he volgut dur-me'l fins aquí simplement perquè el vull, i perquè són poques les vegades que em veig capaç de transgredir la idea d'un disc que vull amb bogeria al passar-lo al pla físic, avui he pogut véncer aquest respecte i la por de no fer-li la suficient justícia, avui és diferent, avui aprofito que m'ha tornat a acompanyar en un moment de dubte, un de tants. 

De vegades ho penso i m'importa ben poc si un grup està considerat un clàssic del rock o no, fins i tot en quines etapes es pot dividir la seva carrera atenent a nosequinacosa, de vegades no m'importa ni una micoteta quin any es va editar per a considerar-lo un clàssic o si va tenir un èxit descontrolat o no va tenir gens, ni tan sols m'importa el que ningú pugui pensar o haja escrit, doncs aquest és un dels discos de la meva vida que posaria al costat d'altres discos grans de la vida, perquè per a mi Automatic For The People és tan summament immens que podria estar aquí postrat davant del teclat escrivint sense parar sobre tot allò que em suggereix, sobre totes les vivències en què m'ha acompanyat, o sobre com han passat els anys i traspassa amb comoditat el top ten de la dècada que el va veure néixer.

Ja som bastants que a hores d'ara hem entés quina va ser la seva grandesa i la grandesa d'uns artistes com REM que van forjar el seu camí a costa de patejar-se els escenaris, sense importar escenes i tendències, i auto imposant-se com a única condició no perdre la seva essència com a grup, o almenys sense sobrepassar els territoris comuns dels seus caps pensants, això és molt important i pocs grups en aquest món ho han sabut portar amb tanta honestedat i coherència durant tant de temps, va ser el secret de la seva longevitat.

Si és totalment així o no, no us ho podria signar en un paper ara mateix, però és la imatge que sempre vaig tenir d'ells i amb la que me n'aniré a la tomba, i per favor quan arribi aquest dia, una de tantes cançons que vull que sonin a la meva vetlla entre amics i cerveses, si pot ser en un jardí, res de tanatoris, i no deixeu que el capellà s'acosti a l'òrgan, que sigui Everybody Hurts la pregària final com si d'unes sentides disculpes per tots els allí presents es tractessin, per si és que alguna vegada els vaig fallar, doncs em sembla un cant molt bonic a la humanitat i al dret a equivocar-se, però sobretot a la virtut de saber admetre-ho, una cosa que no està de moda al que es veu. Fins i tot ficaria Sweetness Follows que és la seva germana xicoteta, aquest vers "live your life filled with joy and wonder" que no és recitat amb vacuïtat, és l'epicentre de llum davant les portes de l'ocàs, la vida segueix, brutal. Drive és la que obre el disc, inquietant, s'adverteix profunda des del primer compàs marcat pels batecs del baix darrere de l'acústica en un crescendo elèctric, hey kids, seguiu el vostre camí, no us demoreu, sigueu vosaltres mateixos, somieu els vostres somnis, ningú et donarà les respostes perquè cadascú té les seves, i llavors estos sentiments d'ansietat que ens ofeguen tan a sovint són transformats en necessitat d'expressió de les contradiccions que et turmenten en Try Not To Breathe. The Sidewinder Sleeps Tonight és la cançó perfecta del seu pop independent arquetípic i enganxós, a tots els seus discs sempre hi ha al menys una, amb una tornada impossible i mil vegades escoltada però que satisfa sense més, i que amaga en aquest cas una gran declaració de intencions, en les maneres d'udolar de Stipe hi ha latent un record simpàtic al lleó que ja dorm aquesta nit dels Tokkens.

Cal l'interludi de New Orleans Inst, de banda sonora i espai per a la reflexió, necessari anant després de la que va. Monty Got A Raw Deal és de les que passen desapercebudes, fins i tot a més d'un podrà semblar-li una altra lletra críptica, en aquest cas basada en la vida de Montgomery Cliff i les seues malaurades desventures, però no us quedeu a la superfície i entreu, avui és el dia que el valor d'aquesta cançó no admet cap dubte, possiblement una de les millors lletres d'aquest disc, això és un folk com una casa per ficar al costat de les grans tonades populars de Seeger, per la saviesa popular que conté i de la qual no conten a l'escola ni a les revistes de rock, el seu missatge: la vida és tan gran que perdre el temps i l'alè recreant-se en el dolent que ens porta és perdre el temps, grandiosa. El nervi se'l guarden per Ignoreland, poques cançons en els 90 van dir les coses tan clares i a la jugular del pensament americà, punk més enllà del punk. Star Me Kitten és una de les seves joies amagades, gran per tot el que suggereix i no compta, Stipe cantant el més difícil pel to baixa les relacions trencadas i a la nostàlgia, una recapitulació desafectada d'harmonies dissonants. Moments per respirar profund en la simpàtica i addictiva Man On the Moon i amb Andy Kauffman com a coartada per a aquest "que no t'ho expliquin", una favorita de la ràdio. El final del disc no et deixa baixar els peus a terra, trobarem la tranquil·litat a Nightswimming, és inert, et col·loca en la seua càpsula del temps feta de cordes i violins i et bressola com a un nen surant en un mar en calma. Find A River sempre va ser l'epitafi perfecte, "troba el teu camí", i els seus versos que no es devaluen amb l'edat, més aviat creixen amb tu, t'acompanyen, et posen el cor en un puny.

Aquest és un disc de la meva mida, la seva essència és folkie, mireu-ho com vulgueu, amb perspectiva vuitanta o alternativa, o com a fugida del brogit comercial que els va posar al mapa, és folk nou, és dream-folk, és folk del seu temps, música popular de la civilització actual, murder ballads de l'ànima, espirituals dels sentiments, pregàries per tirar endavant, un carpe diem profund. Per moments fosc, la mort i la vida es donen la mà en aquest tracklist hipnòtic capaç de sumir l'oient en un sopor transcendental. Podran fer-se mil i una llistes dels seus millors discos, i estaré d'acord amb totes, aquest estarà segur entre ells més amunt o més avall depenent d'edats i generacions, encara que realment té l'ànima solitària dels discos únics, dels discos sense precedents i sense descendències, illa en la seva pròpia discografia, disc per connectar-se amb la pròpia mortalitat i amb el moment present, embolicat en malenconia de sons amables, un bon coixí amb el qual xerrar les nits d'insomni. Folk modern, un temple.

Per Chals Roig
Escrit originalment per a EXILE SH MAGAZINE


Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada