La música representativa està en declivi, és el moment de la música participativa

La Dansa I (1909), Henri Matisse.

Tothom sap que alguna cosa està passant en l'escena musical actual. Tanmateix, no és fàcil trobar una resposta senzilla i immediata, però la inquietud dels melòmans es reflecteix dia a dia, ja siga en el menjador de casa, en el café de la cantonada o en la xarxa, en la qual es pot trobar una de les claus per a teoritzar una mica sobre l'estat de les coses. Així, en les últimes dues dècades la globalització de la informació ha estat tan demolidora que ha fet caure les estructures tradicionals de la comunicació. El món de la música no ha estat alié a aquest fenomen i s'ha vist profundament afectat, però no necessàriament s'ha d'avaluar des d'una perspectiva categòrica en termes absoluts de positiu o negatiu.


Un dels vessants de la música que més s'ha vist afectat per aquesta transformació ha sigut el de la seua mercantilització, fet que té conseqüències comercials però no únicament. En eixe sentit, cal reconéixer que la mercantilització de la música i la seua producció com a bé de consum va permetre que, a partir de la meitat del segle passat, pogués ser exportada arreu del món. Consegüentment, els recursos que generava es reinvertien i permetien crear figures amb projecció i capacitat de fer carrera. Així, van nàixer i créixer grans artistes que van crear autèntiques obres d'art, les quals van fer la seua funció social, i no és agosarat qualificar-les com a patrimoni cultural de la humanitat. De fet, aquests artistes ens representaven d'una forma o una altra, i a través de la seua creació feien la magnífica i necessària labor de cohesionar la societat i enriquir la nostra existència.


No obstant això, a mesura que el model mercantil (que va permetre l'auge i consolidació d'aquests músics) començava a fer aigües, paral·lelament augmentava el nombre de persones que desitjaven dedicar-se a fer música. A més, gràcies a l'evolució i democratització tecnològica, era cada vegada més factible fer realitat aquestes nobles i lloables iniciatives. El cas és que la dinàmica mercantil: èxit o fracàs, estava tan interioritzada que encara perdura ara i genera profundes frustracions en qui manté expectatives sobre les possibilitats del negoci musical. Així doncs, ens trobem, d'una banda, una realitat en què la rendibilitat basada en la producció és més baixa que mai per una saturació dels mercats i la pèrdua de poder adquisitiu (entre altres raons); i d'una altra, existeix la mencionada mentalitat mercantil en un gran nombre de músics i promotors que es topen amb la dificultat de fer-se un lloc entre tanta oferta. Per cert, cal assenyalar que sovint es posa l'accent en la indústria musical, però la crisi és sistèmica i afecta a tota l'economia productiva, la qual s'ha vist substituïda per l'economia financera que tants beneficis reporta a l'especulació neoliberal, i que tanta gent es deixa al marge dia darrere dia.  

Composició VI (1913), Wassili Kandinsky.

Ara bé, si deixem de banda aquesta perspectiva mercantil i ens centrem en la música en sentit estricte, ni existeix cap crisi (en tot cas, està en crisi el negoci musical, però no la música), i inclús es pot afirmar que ens trobem en un moment molt estimulant de la producció musical. Així, cada vegada no solament hi ha més grups i solistes fent música, sinó que també s'amplia el públic en general i en particular (encara que no ho parega perquè existeix una major diversificació dels oients, però també una homogeneïtzació de les músiques, a causa de la velocitat, la quantitat i la intensitat de la informació). Clar que si algú pretén trobar successor o reproduir ara uns Beatles, uns Rolling Stones, uns Led Zeppelin, un David Bowie, un Lou Reed o uns Motorhead, està condemnat al fracàs més absolut (d'acord amb la mencionada dinàmica mercantil tan interioritzada). En qualsevol cas, el més interessant de tot plegat són les conseqüències que esdevenen del panorama descrit fins aquest punt: la música ha deixat de ser representativa, per a ser participativa.


Recorde que ma mare em contava que la seua àvia tocava la guitarra quan els veïns es reunien en casa d'algun d'ells. Precisament, aquesta és una forma d'entendre la música en la seua essència, ja que es tracta d'una actuació que es pot trobar en qualsevol cultura del món i en qualsevol moment de la història de la humanitat. Hui en dia, en què l'eficàcia de l'estat nació i les institucions supranacionals estan en dubte, potser és el moment de tornar a construir i gestionar la societat des de les bases, des de l'entorn immediat: des dels pobles i des dels barris de les ciutats; això sí, d'acord amb les possibilitats de la nova realitat que representa la connexió global. La música no és una excepció i, si no ens han anul·lat l'autoestima, és primordial aprofitar el moment perquè l'obsoleta perspectiva mercantil de fer fortuna era més una promesa que una realitat per a la major part dels músics. Així doncs, connectar amb l'entorn social de cadascú és l'aspiració més real, honesta i enriquidora que existeix, però cal deixar de mirar-se el melic, canviar la perspectiva i prendre consciència de les capacitats individuals i col·lectives que tenim més enllà de prejudicis i adoctrinaments d'anar per casa. 


Entre les doctrines de butxaca i els prejudicis, existeix una opinió molt estesa que diu que la gent no té criteri musical, no sap què vol i es traga qualsevol cosa. La veritat és que la gent no té ara menys criteri que el que tenia abans i, en eixe sentit, no es pot categoritzar ni generalitzar. Sempre s'han fet productes de consum que no han perdurat, i sempre ha existit la massa perquè és innata a la societat de consum (actualment, per cert, en declivi). Per tant, cal generar cultura i educar per aprendre que digerir no és el mateix que consumir, és més beneficiós per a la ment i l'ànima, no genera ansietat i aporta plaers més duradors que l'evasió ocasional. Per descomptat, no s'ha d'oblidar mai que el músic ha de ser valorat i remunerat com toca i quan toca, una cosa no lleva l'altra i res ho impedeix (que no ens venguen la moto, que deia Noam Chomsky). Resumint, és fonamental que es desenvolupen les estructures adequades (siga des de les institucions o des d'iniciatives col·lectives) que puguen ser aprofitades pels músics amb coses a contar i cantar. I és que el concepte d'estrella del rock està obsolet i el de classe mitjana en declivi; però el reconeixement, el prestigi i la remuneració dels músics ha de ser valorada justament en aquesta nova escena que s'ha de construir per tothom.

En fi, qualsevol temps passat no va ser millor, només diferent. Per tant, cal aprofitar el present, traure profit de les possibilitats actuals i si ens hem de queixar que siga cantant a la vora del foc de la llar o dels carrers dels nostres pobles i dels nostres barris. I si prenem consciència de la importància de tot plegat, podrem participar, gaudir i intercanviar música sense pesades hipoteques de llarga duració que no garanteixen ni són el fonament de la felicitat. 
Comparteix a Google Plus
    Blogger Comment
    Facebook Comment

1 comentarios:

  1. Molt bona reflexió. Sobretot pel missatge positiu i el concepte de "música participativa". Gràcies a la democratització de les eines de producció i als nous models de negoci apareguts (crowdfunding) hem passat d'artistes inaccessibles i mitificats, a artistes més "humans" i propers. I tot fent al públic partícip de l'experiència, i això, al meu parer, és molt valuós i enriquidor.

    ResponElimina