Dexys - One day, I'm going to soar (2012)

L'espectacular retorn de Kevin Rowland amb els Dexys creix i es fa gegantí cada vegada que les seves cançons fereixen la nostra ànima. Ja no són aquells joves inconformistes corredors de mitjanit en texans però com sempre la bellesa de la vella arruga està molt present.

Després de molts anys ja no queda rastre d’aquells mítics texans amb tirants, ni de la desbordant energia juvenil dels corredors de la mitjanit, ara simplement es fan anomenar Dexys, ara ja no són aquells rebels del soul, ara són vells, però això pot ser bo doncs trobem saviesa, fan les coses ben fetes, la bella arruga, la classe…. Rowland està fet un titella, vint quilets de menys que als mítics anys vuitanta, skin and bones, però la seva veu continua embruixant-nos i seduint-nos com als seus millors anys. Rowland sempre s’ha mantingut actiu però com a banda, els Dexys, no publicaven res des de “Don’t stand me now” de l’any 1985, per cert, aquest és un disc que sempre havia ignorat per trobar-se just entre dues aigües, per tindre dos precedents POMS, dues joies com ““Searching for the young soul rebels” i “Too-rye-ay”, que vaig recuperar i gaudir, i que em va servir per enllaçar perfectament amb l’últim treball de Rowland amb els Dexys, un disc que la banda ens va regalar l'any 2012. “One day i’m going to soar” és el retorn desitjat dels Dexys, retorn triomfador, no fallaven, però com ho podíem fer, són els Dexys, cony! Rowland i la seva banda de corredors de mitjanit es vesteixen amb les seves millors teles per embarcar-se en un projecte que destil·la classe. Trobem, com no, soul i també el pop de carrer que sempre havien facturat amb excel·lents resultats, trobem vodevil, balades que ens fan posar la pell de gallina… Un gran disc sense cap mena de dubte, passat el temps crec que va ser dels millors treballs d’aquell any, i encara cada vegada que el torno a escoltar em sembla millor. Una obra de dimensions còsmiques que des de la primera cançó ens col·loca el somriure imbècil a la cara. Molt grans els Dexys, llàstima d’aquells que només els coneixen i valoren pel “Come on Eileen”. Bruta Lp, Brutals les seves cançons, brutal la veu ferida de Rowland, el seu Keeling, el seu savoir faire, el seu bon gust. Oh! Sí, Kevin… i'm thinking of you...

Una veu que arriba apagada des de l’altre món. Un murmuri acompanyat d’un preciós piano, la veu ferida de Rowland obre el disc, but once… la cançó esclata i el celtic soul se'ns fica per la nostra pell, s’apodera del nostre cos, accelera el cor i ens escalfa l’ànima. Quina cançó! Sis minuts de plaer, de celebració, d’èxtasi… Un cop a la taula dels Dexys, un cop d’efecte per recordar que ells continuen sent molt grans. Aquesta cançó em va tele transportar als dies del “Too-rye-ay”, i encara que aquell disc és irrepetible les sensacions han sigut molt similars. Només per aquesta cançó, el retorn dels Dexys es torna necessari, però trobarem més joies, moltes més. Laaaa, la, lalala, laa-la, lala, lalala.... Rowland es va passar un temps perdut però ha tornat definitivament, i “Lost” és la prova de tot això que estic dient. Quina cançó més bonica, i si els meus arguments no són del tot suficients, ens troben amb la màgia de “Me” amb aquella aroma tan clar i directe a les composicions de Style Council, ja que als teclats participa el 50% d’aquella mítica banda, un Mick Talbot infal·lible, molt gran! Que a vegades per la seva melodia en recorda a una “Shout to the top” de pica pica al migdia, de chillout però us dic un secret? És una de les meves favorites. Una altra cançó d’aquelles que es tornen indispensables per a mi és “She got a wiggle” amb aquella atmosfera tan Bowie dels vuitanta per tornar descaradament a la fórmula “midnight runners” amb “You”. I és que estem davant d’un senyor disc, d’un treball excel·lent que guanya cada vegada que l’escoltem i que qualsevol ser d’aquest planeta amb més de dues neurones hauria d’escoltar, perquè si quan sona “I’m thinking of you” el cor no se t’encongeix hauries de fer-te una analítica completa o directament ingressar al psiquiàtric si amb “I'm always going to love you” els peus no es mouen com un altre ésser independent o no es dibuixa un somriure gegantí a la cara amb el positivisme de “Incapable love”. El final és a prop i no m’agradaria deixar-me “Free” perquè simplement és magnífica i rodona tornant al so dels “council” que tant m'agrada. Discarral.