Carles Pastor acaba d'editar 'Dies de ràdio', quart disc de la seva carrera. Tercer cantat en valencià. Realment és la segona part d'un disc d'essència elèctrica encara per editar, com el propi autor anota a la contraportada 'és un disc gravat sense claqueta i amb molta fusta, amb una producció lleugera, la majoria de vegades estimada'.
Per a deixar constància de les seves passes i posar antecedents, Carles Pastor és un dels cantautors menys reconeguts de l'actualitat valenciana, sempre des de l'auto-edició ha anat forjant-se un repertori que a hores d'ara li permet afrontar els directes amb peu ferm i amb una veu pròpia. Amb 'Travellers' (2006) va irrompre firmant al seu nom per primera vegada amb un disc de rock que no va trobar l'espai oportú per a defendre'l en directe, potser per la seva condició totalment independent i la precària promoció, però amb un resultat que no haguera deslluït al costat d'altres propostes del rock nacional més conegudes i radiades d'aquell moment, cançons com Summer Songs haguera fet ombra a més d'un amb ínfules de rockstar stonià.
Tres anys va tardar en refer-se i començar de nou aquesta vegada cantant en valencià, 'La noia del nord' (2009) ha sigut un disc injustament oblidat inclús a l'escena pròpiament valenciana, un viatge que relata els anys de la seva gestació amb una inusual maduresa en lletra i música, disc gravat en part en directe i que equilibra a la perfecció les composicions i la producció, el Blues de la mediocritat, el pop-rock L'estudi, inclús Caminaré el mostren còmode al seu paper de contador d'històries. 'Els ulls de Bob' (2011) portava la intenció de consolidar-lo com a una de les veus a tindre en compte en l'actualitat, la seva acurada presentació física, disseny, i les col·laboracions així ho feien entendre, en certa manera va aconseguir aprofitar la inèrcia de la seva trajectòria en quant a un major reconeixement i va assolir la difícil tasca de reivindicar a poetes actuals amb adaptacions acurades, a destacar Dona amb Miquel Gil i A Guillem Agulló, aquesta última a hores d'ara tot un himne contra la violència feixista que va acabar amb la vida del jove valencià, crim que tot siga dit ha quedat impune. Al meu entendre no va assolir les expectatives que llavors tenia creades amb el cantautor de La Safor, més per una producció on les bateries seqüenciades i una gravació excessivament controlada, mancaren de fluïdesa unes adaptacions certament fetes de tot cor. La seva relació amb el món de la poesia va seguir diversos camins, també ha col·laborat en l'antologia poètica de 'Ca Revolta' (2011) i el llibre disc 'Terra i cultura' (2011) Premi Martí i Pol, i sempre que pot és deixa veure amb la seva guitarra en les presentacions i encontres dels seus amics poetes.
Aquestes noves cançons ens retroben amb el cantautor pur que sempre ha estat destinat a ser, transparent, sense trampa ni cartó, el que s'escolta és el que hi ha, ajudat per la seva guitarra acústica, l'acordió de Juanjo Blanco i el violí de Jordi Silvestre com a màxims protagonistes d'uns arranjaments de caire acústic, repeteix Sílvia Martí, una fixa als últims temps que aporta el ritme d'escombretes i les percussions adients, col·labora a més Jesús Barranco amb el banjo (Gent del desert), les harmonies vocals a càrrec de Delia Belda i la espanyola de Ricardo Oliver. Excel·lent disseny de Federico Fernández, igualment la maquetació de Borja Pons amb carpeta i cd imitant l'aparença d'un vinil.
'Dies de ràdio' comença amb Korrupts, que potser no és la millor elecció per a encetar-lo doncs pel que retracta no representa la temàtica del mateix, a més és l'única gravada amb banda, un mal menor doncs és una gran cançó de rock-protesta. Potser l'autor d'entrada desitja deixar clara la seva postura en uns temps on és necessari prendre una determinació front a l'actualitat moltes vegades descoratjadora. Però aquest és un disc on majorment les vivències pròpies manen i on cada història t'acarona i envolta d'una agredolça intimitat. Carretera 60 t'engronsa amb el seu acordió d'aromes marítims i records que t'arrupiran al fred de l'hivern, la dylanita Don't Cry és mou entre el goig dels petits racons de l'ànima al precís moment on el dolor dona pas al record i la nostàlgia, la interpretació intensa i emocional de Carles troba un respir en la instrumental i festiva Ireland Song que sembla feta en una taverna a la costa de Galway, podria haver estat als descarts del 'Fisherman's Blues', anoteu el nom de Jordi Silvestre al violí, un gran fitxatge. Demà (a tu) aprofita la seva rendició cap als clàssics del blues, i Robert Johnson junt a Billie Holiday es passegen pels seus versos buscant la llum en el seu particular creuer de camins emocionals.
La infantesa imprimeix la malenconia d'uns temps passats i ben recordats amb la lluminosa Dies de ràdio, com Germà és fa servir d'algunes referències cinematogràfiques, Rusty James (La llei del carrer), Diane Lane i el crooner Tom Waits, i amb Carles despullat en un to confessional que et parla a l'oïda en la més absoluta intimitat. M'aclame a tu parteix del sentiment agre i springsteenià de classe treballadora per a deixar anar amb voluntat escapista l'estima que s'acaba. La poesia no podia faltar, ací és el recitat del poema Zona zero de l'algemesinenc Vicent Nàcher amb música de Händel la que et posarà el cor en un puny, catarsis que es fon perfecta en aquesta col·lecció de cançons i que d'alguna manera dóna explicació i raó de ser a les mateixes. Culmina aquest recorregut la sentida L'últim estiu cançó d'essència loser capaç de dur a l'oient al moment present amb el sentiment a l'estómac dels estius que s'acaben i saps que mai tornaran. Sorprenent la versió del bolero Algo contigo de Chico Novarro, una cançó cantada en castellà que potser descol·locarà a més d'u, la seva raó de ser és l'homenatge a Juanjo Blanco, company de batalles al llarg dels anys i amant dels vells boleros, cançó que sense sortir-se'n de la puresa del propi estil s'encasta perfecta dins del so del disc, i deixa palesa la vàlua de Carles com a intèrpret d'ampla projecció, no la canviaria per totes i cadascuna de les versions sense ànima cantades per les titelles mediàtiques que omplen el prime time de la tdt party.
'Dies de ràdio' deixa clares les seues influències d'arrel americana amb aromes folk d'origen irlandés, una cruïlla entre el Bob Dylan acústic i el Mike Scott més tradicional, tot embolcallat de les brises mediterrànies de la seva Safor, i com a 'La noia del nord', el seu precedent natural, aposta per una producció atípica amb un directe controlat a l'estudi, un encert doncs és un artista que quan alimenta les seves gravacions de la incertesa del moment, desproveït del control multipista, els seus versos, clars, evocadors i de plasticitat encomiable, irrompen plens de la veritat i de la intensitat dels sentiments que els han fet néixer per pura necessitat. Sense dubte és un dels discs destacats d'autor dels cantats en valencià dels que han sortit als darrers mesos, el tindré molt present per molt de temps, molt recomanable.
Per Carles Roig
Escoltar i comprar el disc:
https://carlespastordiesderadio.bandcamp.com
Propers concerts:
17 Gener, Marxuquera ( Centre social 12.00)
30 Gener, I'Olleria ( Cine Goya)
19 Febrer, Benimaclet ( Teatre Lluerna)
Ressenya apareguda en paper i en versió reduïda al Levante EMV el dia 14/01/2016
Per a deixar constància de les seves passes i posar antecedents, Carles Pastor és un dels cantautors menys reconeguts de l'actualitat valenciana, sempre des de l'auto-edició ha anat forjant-se un repertori que a hores d'ara li permet afrontar els directes amb peu ferm i amb una veu pròpia. Amb 'Travellers' (2006) va irrompre firmant al seu nom per primera vegada amb un disc de rock que no va trobar l'espai oportú per a defendre'l en directe, potser per la seva condició totalment independent i la precària promoció, però amb un resultat que no haguera deslluït al costat d'altres propostes del rock nacional més conegudes i radiades d'aquell moment, cançons com Summer Songs haguera fet ombra a més d'un amb ínfules de rockstar stonià.
Tres anys va tardar en refer-se i començar de nou aquesta vegada cantant en valencià, 'La noia del nord' (2009) ha sigut un disc injustament oblidat inclús a l'escena pròpiament valenciana, un viatge que relata els anys de la seva gestació amb una inusual maduresa en lletra i música, disc gravat en part en directe i que equilibra a la perfecció les composicions i la producció, el Blues de la mediocritat, el pop-rock L'estudi, inclús Caminaré el mostren còmode al seu paper de contador d'històries. 'Els ulls de Bob' (2011) portava la intenció de consolidar-lo com a una de les veus a tindre en compte en l'actualitat, la seva acurada presentació física, disseny, i les col·laboracions així ho feien entendre, en certa manera va aconseguir aprofitar la inèrcia de la seva trajectòria en quant a un major reconeixement i va assolir la difícil tasca de reivindicar a poetes actuals amb adaptacions acurades, a destacar Dona amb Miquel Gil i A Guillem Agulló, aquesta última a hores d'ara tot un himne contra la violència feixista que va acabar amb la vida del jove valencià, crim que tot siga dit ha quedat impune. Al meu entendre no va assolir les expectatives que llavors tenia creades amb el cantautor de La Safor, més per una producció on les bateries seqüenciades i una gravació excessivament controlada, mancaren de fluïdesa unes adaptacions certament fetes de tot cor. La seva relació amb el món de la poesia va seguir diversos camins, també ha col·laborat en l'antologia poètica de 'Ca Revolta' (2011) i el llibre disc 'Terra i cultura' (2011) Premi Martí i Pol, i sempre que pot és deixa veure amb la seva guitarra en les presentacions i encontres dels seus amics poetes.Aquestes noves cançons ens retroben amb el cantautor pur que sempre ha estat destinat a ser, transparent, sense trampa ni cartó, el que s'escolta és el que hi ha, ajudat per la seva guitarra acústica, l'acordió de Juanjo Blanco i el violí de Jordi Silvestre com a màxims protagonistes d'uns arranjaments de caire acústic, repeteix Sílvia Martí, una fixa als últims temps que aporta el ritme d'escombretes i les percussions adients, col·labora a més Jesús Barranco amb el banjo (Gent del desert), les harmonies vocals a càrrec de Delia Belda i la espanyola de Ricardo Oliver. Excel·lent disseny de Federico Fernández, igualment la maquetació de Borja Pons amb carpeta i cd imitant l'aparença d'un vinil.
'Dies de ràdio' comença amb Korrupts, que potser no és la millor elecció per a encetar-lo doncs pel que retracta no representa la temàtica del mateix, a més és l'única gravada amb banda, un mal menor doncs és una gran cançó de rock-protesta. Potser l'autor d'entrada desitja deixar clara la seva postura en uns temps on és necessari prendre una determinació front a l'actualitat moltes vegades descoratjadora. Però aquest és un disc on majorment les vivències pròpies manen i on cada història t'acarona i envolta d'una agredolça intimitat. Carretera 60 t'engronsa amb el seu acordió d'aromes marítims i records que t'arrupiran al fred de l'hivern, la dylanita Don't Cry és mou entre el goig dels petits racons de l'ànima al precís moment on el dolor dona pas al record i la nostàlgia, la interpretació intensa i emocional de Carles troba un respir en la instrumental i festiva Ireland Song que sembla feta en una taverna a la costa de Galway, podria haver estat als descarts del 'Fisherman's Blues', anoteu el nom de Jordi Silvestre al violí, un gran fitxatge. Demà (a tu) aprofita la seva rendició cap als clàssics del blues, i Robert Johnson junt a Billie Holiday es passegen pels seus versos buscant la llum en el seu particular creuer de camins emocionals.
La infantesa imprimeix la malenconia d'uns temps passats i ben recordats amb la lluminosa Dies de ràdio, com Germà és fa servir d'algunes referències cinematogràfiques, Rusty James (La llei del carrer), Diane Lane i el crooner Tom Waits, i amb Carles despullat en un to confessional que et parla a l'oïda en la més absoluta intimitat. M'aclame a tu parteix del sentiment agre i springsteenià de classe treballadora per a deixar anar amb voluntat escapista l'estima que s'acaba. La poesia no podia faltar, ací és el recitat del poema Zona zero de l'algemesinenc Vicent Nàcher amb música de Händel la que et posarà el cor en un puny, catarsis que es fon perfecta en aquesta col·lecció de cançons i que d'alguna manera dóna explicació i raó de ser a les mateixes. Culmina aquest recorregut la sentida L'últim estiu cançó d'essència loser capaç de dur a l'oient al moment present amb el sentiment a l'estómac dels estius que s'acaben i saps que mai tornaran. Sorprenent la versió del bolero Algo contigo de Chico Novarro, una cançó cantada en castellà que potser descol·locarà a més d'u, la seva raó de ser és l'homenatge a Juanjo Blanco, company de batalles al llarg dels anys i amant dels vells boleros, cançó que sense sortir-se'n de la puresa del propi estil s'encasta perfecta dins del so del disc, i deixa palesa la vàlua de Carles com a intèrpret d'ampla projecció, no la canviaria per totes i cadascuna de les versions sense ànima cantades per les titelles mediàtiques que omplen el prime time de la tdt party.
'Dies de ràdio' deixa clares les seues influències d'arrel americana amb aromes folk d'origen irlandés, una cruïlla entre el Bob Dylan acústic i el Mike Scott més tradicional, tot embolcallat de les brises mediterrànies de la seva Safor, i com a 'La noia del nord', el seu precedent natural, aposta per una producció atípica amb un directe controlat a l'estudi, un encert doncs és un artista que quan alimenta les seves gravacions de la incertesa del moment, desproveït del control multipista, els seus versos, clars, evocadors i de plasticitat encomiable, irrompen plens de la veritat i de la intensitat dels sentiments que els han fet néixer per pura necessitat. Sense dubte és un dels discs destacats d'autor dels cantats en valencià dels que han sortit als darrers mesos, el tindré molt present per molt de temps, molt recomanable.
Per Carles Roig
Escoltar i comprar el disc:
https://carlespastordiesderadio.bandcamp.com
Propers concerts:
17 Gener, Marxuquera ( Centre social 12.00)
30 Gener, I'Olleria ( Cine Goya)
19 Febrer, Benimaclet ( Teatre Lluerna)
Ressenya apareguda en paper i en versió reduïda al Levante EMV el dia 14/01/2016
){kind=link}
0 Comentaris