"21st century boys": la llum de l'estel Marc Bolan és allargada

D'esquerra a dreta: Dan Auerbach, Devendra Banhart i Ty Segall.

El rock no està lliure de sensacionalismes i, de tant en tant, es generen polèmiques prefabricades que responen a tàctiques comercials, les quals poc tenen a veure amb la música. L'última que ens van intentar colar va ser la de The White Stripes i The Black Keys: la típica i suposada rivalitat entre dues bandes per atorgar-se un suposat tro de l'autenticitat “en fer no sé què”. No obstant això, aquesta polèmica, alimentada pel mateix Jack White, tenia antecedents immediats entre algunes de les bandes amb major repercussió dels noranta: Oasis o Blur?, Pearl Jam o Nirvana? Però sempre hi ha un original per a tot, i en la creació del circ del rock tothom sap que és la vella i estèril dualitat entre The Beatles i The Rolling Stones. 

Doncs bé, a principis dels anys setanta es va produir un fenomen anomenat glam-rock que va nodrir aquest circ com no havia fet cap moviment musical fins aleshores, i també tenia dues figures cabdals: David Bowie i Marc Bolan. Però, en lloc de representar competicions vàcues, van resultar ser dos magnífics creadors amb una gran amistat, com queda reflectit en la cançó “All the Young Dudes” que David Bowie va escriure per a Mott The Hoople: “(...) Television man is crazy saying we're juvenile delinquent wrecks. Oh man I need TV when I got T. Rex (...)". Aquesta cançó es va publicar el 1972 i, aleshores, Marc Bolan ja havia conquerit les llistes angleses amb el seu projecte musical definitiu: T.Rex (la banda que reivindica David Bowie en aquest cant hedonista envers un món apocalíptic on no paga la pena fer cap revolució).

Tot plegat representava una nova estètica i ètica musical (a contracorrent de l'incipient rock progressiu), que comportava la recuperació del rock de soca-rel i del gust per les melodies pop directes i efectives. A principis de l'any 1971, T. Rex havia aconseguit el seu primer número u amb el single "Hot Love"; i a finals del mateix any, va publicar el que seria un dels seus àlbums majúsculs: "Electric Warrior". Ara bé, fins que va arribar a aquest punt, en el qual assoliria la fórmula que mantindria durant sis discos més (fins a la seua mort en un accident de cotxe l'any 1977), Marc Bolan va cremar diverses etapes menors que, en qualsevol cas, ajudarien a conformar una de les personalitats més fascinants dels anys setanta.

Probablement tot començà l'any 1967, quan un jove mod, Marc Bolan (que havia descobert el rock and roll a través de Chuck Berry, Arthur Crudup, Gene Vincent, Eddie Cochran o Cliff Richard -conegut com l'Elvis anglés-), va escriure una sensacional cançó pop-art, anomenada "Desdemona", per al grup John's Children: un èxit menor que va recórrer tota Europa, i que ja deixava mostres de la seua personalitat i el seu talent, tant en la composició com en la peculiar i característica forma de cantar.

Abans d'aquest primer èxit, Marc Bolan havia sigut un apassionat del pop-folk a l'estil de Donovan (com ho demostren les seues primeres gravacions realitzades des de 1964 fins a 1968). De fet, va ser al principi d'aquest període quan es va canviar el nom de pila (Mark Feld) pel nom artístic (Marc Bolan), que sempre s'ha dit que és un homenatge al seu admirat Bob Dylan (de fet, va arribar a enregistrar una versió de "Blowin' in the Wind" amb el pseudònim de Toby Tyler).  

A finals de 1967, un tipus com Marc Bolan, sempre a l'aguait de què passava al seu voltant i enamorat de la música folk, no es va poder resistir a fer-se hippy i formar un duo de folk psicodèlic amb el percussionista Steve Peregrin Took, amb qui gravaria tres àlbums baix el nom de Tyrannosaurus Rex: "My People Were Fair and Had Sky in Their Hair... But Now They're Content to Wear Stars on Their Brows" (1968); "Prophets, Seers & Sages: The Angels of the Ages" (1968); i "Unicorn" (1969).

Marc Bolan va substituir Steve Peregrin Took per Mickey Finn que, a banda d'enregistrar l'últim àlbum publicat amb el nom de Tyrannosaurus Rex (A Beard of Stars -1970-), acompanyaria a Marc Bolan en el seu nou projecte que es convertiria en un dels estendards del glam-rock dels setanta: T.  Rex. En resum, en aquesta època hi ha tres àlbums en els quals predomina el folk psicodèlic i els ambients pastorals; i immediatament després, dos de transició publicats el 1970: "A Beard of Stars" i "T-Rex"), en els quals incorpora els elements del rock i el pop que caracteritzaran la seua etapa posterior. En quasevol cas, com ja s'ha dit abans, la consolidació del so més exitós de Marc Bolan en T. Rex explotà totalment a principis de 1971 i s'allarga fins al 1977.

Dit tot això, sempre s'ha parlat de la influència del glam-rock en el punk-rock anglés o en el hard-rock nord-americà dels anys setanta i vuitanta, però la inesgotable influència del "boogie de Bolan" arriba fins als nostres dies de forma molt concreta. I resulta especialment interessant, perquè és una bona prova de l'èxit del rock & roll i de la capacitat de connectar amb una realitat social i cultural determinada d'aquesta música que va ser parida per a ser ballada. Així doncs, després de la ressaca electrònica de finals dels noranta, el segle XXI es va encetar amb multitud de bandes que, de nou, recuperaven les sonoritats més clàssiques. En definitiva, la qüestió és: quines bandes revitalitzen, per enèsima vegada, la música de soca-rel i recuperen l'esperit d'un dels seus gurus més importants dels setanta, Marc Bolan?

En primer lloc, destacaria la desmesura de Devendra Banhart en el terreny del folk pop que recull els fruits de totes les etapes de Marc Bolan; és més, no pareix agosarat afirmar que la seua personalitat es construeix a imatge i semblança del músic anglés. Així, des de les primeres gravacions, es pot reconéixer la forma de cantar, la particular entonació de Marc Bolan en l'estil vocal de Devendra Banhart. Tanmateix, lluny de ser una mera crítica, és un reconeixement positiu per la seua capacitat de rebre l'herència, construir el seu propi llenguatge freak-folk i elaborar un grapat d'àlbums molt recomanables, dels quals voldria destacar "Cripple Crow" (2008) perquè conté un dels seus pastitxos lírics (en què combina anglés i castellà des del surrealisme i la psicodèlia): la cançó titulada "The Beatles", en la qual cita a Marc Bolan com un dels seus referents musicals, combina versos pastorals d'evocació hippy i deixa caure una proclama antitaurina.

En segon lloc, també cal fer referència al subtil revisionisme de The Black Keys. Des que començaren la seua singladura l'any 2001 a Akron, no van deixar de créixer durant tota la dècada. La personalitat de la banda es va fonamentar sobre les arrels del rock i la versió més  crua del mateix, però augmentaren progressivament la sofisticació de la seua música disc darrere disc. No obstant això, l'any 2010 van donar un cop de timó i van incorporar elements pop que donaren com a resultat un àlbum extraordinari que els obrí les portes de l'èxit mundial: "Brothers" (2010). Sens dubte, les formes escollides per fer aquest viratge s'inspiraven en l'obra glam-rock de T-Rex i els "boogies de Bolan". Així, no és gens difícil trobar la connexió entre "Everlasting Light" i "Mambo Sun", o entre "Howlin' for You" i "Crimson Moon". La nova direcció presa per The Black Keys continuaria en l'àlbum següent: El Camino (2011); de nou, l'estel Marc Bolan il·lumina la música en la mesura adequada (especialment el seu gran èxit de "Lonely Boy" que incorpora elements de "Get it On"); això sí, sense perdre mai l'exquisidesa per incorporar referències clàssiques a la seua forta personalitat sonora.

I per últim, queda fer referència a la descaradura, la ironia i la gràcia roquera de Ty Segall. Una de les propostes més estimulants dels últims anys que combina la psicodèlia dura i les melodies pop per a generar un so hipnòtic, dens i lleuger al mateix temps, executat amb el mestratge de qui coneix l'ofici i l'espontaneïtat de qui va sobrat de talent musical. Doncs bé, aquest 2015 que ja s'acaba, Ty Segall ha publicat la recopilació del seu homenatge particular a la música de Marc Bolan: "Ty-Rex"; el qual està conformat per un epé de sis cançons editat el 2011, i un single de dues cançons que va veure la llum el 2013. La recopilació reuneix vuit versions que abasten totes els corrents estilístics que emanen de l'obra de Marc Bolan i, a més a més, de forma proporcionada:

- Tyrannosaurus Rex: Salamanda Palaganda (àlbum "Prophets, Seers & Sages: The Angels of the Ages", 1968); Cat Black (àlbum "Unicorn", 1969); Fist Heart Mighty Dawn Dart i Elemental Child (àlbum "A Beard of Stars", 1970).

- T. Rex: Woodland Rock (una de les cançons que formaven part de la cara b del single "Hot Love", publicat el 1971 per a promocionar l'àlbum "Electric Warrior"); The Motivator (àlbum "Electric Warrior", 1971)  Buick Mackane i The Slider (àlbum "The Slider", 1972), 20th Century Boy (publicada originalment com a vinil de 7", l'any 1973).

En qualsevol cas, l'últim àlbum publicat per Ty Segall fins ara, Manipulator, és una prova més de com Marc Bolan s'ha convertit en un referent substancial, com ho van ser Chuck Berry o Eddie Cochran per a ell mateix, en aquesta inesgotable mina de cançons purificadores anomenada rock & roll.

En fi, després de repassar aquestes tres formes distintes d'expressar una mateixa font inspiradora, sols queda celebrar la música i la seua capacitat vertebradora; perquè, més enllà de la visió mercantil o elitista d'un estil o forma musical, cal valorar l'espontaneïtat, la sana addicció i la cura que emana d'una forma tan senzilla i directa d'expressió cultural. A més, de tant en tant, la gent sols vol moure l'esquelet i sacsejar les neurones sense cap pretensió més que passar-ho bé i/o trobar una catarsi individual i/o col·lectiva. Aleshores, existeix la possibilitat de posar-se dempeus i cridar "mess around" alt i fort, perquè el "boogie-woogie" es va fer per a ballar. 

Per Àlvar Andreu.