Phil Cook - Southland Mission (2015)

En aquestes dates es corre el perill de caure inexorablement a les urpes d'un nou disc que et faci replantejar les posicions en la taula alta. Però un any es compon de tots i cadascun dels seus dies, i en aquest interval ha vingut a caure a les meves mans aquest artefacte signat per Phil Cook sota el suggeridor títol de Southland Mission. Així de primeres el nom poc dirà a la majoria, però aquest tipus lleig d'ulleres de cul de got a més d'editar amb aquest el seu segon disc i a quatre anys del seu desconegut debut discogràfic, també amb molt bona nota, ha format part de DeYarmond Edison grup seminal on va començar Justin Vernon, també en els alt.country-progressius Megafaun, favorits. I ha deixat la seva empremta al costat d'artistes tal que The Blind Boys of Alabama, Hiss Golden Messenger, Matthew E. White i The Shouting Matches principlament.

A la pràctica Phil Cook va ser un altre nen que va tenir la sort d'escoltar grans discos de la col·lecció del seu pare, va absorbir des de molt jove totes les bonances del bon blues a través de figures d'envergadura, Muddy Waters, Hound Dog Taylor, però sobretot JB Lenoir, admirador de la slide de Ry Cooder, el seu heroi, i de Lowell George. Ell també compta sempre que pot que el seu grup gospel favorit són The Staples Singers, i això cal tenir-ho en compte primer pel seu bon gust i després perquè es veu en algunes de les seves cançons, tant o més com l'eclecticisme afroamericà de Taj Mahal, un altre de seus herois.

Reconec haver vist la portada de reüll i dir-me a mi mateix que no pot ser, que ja és massa per a la carabassa. Però m'he trobat amb la seva cançó "Great Tide" i senyors, de primeres dir que aquest noi ho té, i després que la primera influència m'ha vingut al cap per la pulsió rítmica del She's the One del Boss en versió orgànica, o si preferiu el Mona de Bo Didley, amb més propietat potser, només que aquí al sr.Cook li surt una vena molt més del sud que al Boss, clara influència si, però molt bona cançó en definitiva. I així les cartes de Phil Cook estan a la vista, no hi ha gat amagat i el veureu tantes influències com música hagueu escoltat, però és que important, té un discurs únic i una veu que li és pròpia, i a més el molt cabró fa bones cançons que enganxen.

Phil Cook ve amb uns quants amics, un d'ells li apadrina en la inicial "Ain't It Sweet", harmonies costat del seu company Justin Vernon, per favor que guitarra més deliciosa, és irresistible, country-blues festiu d'òrgans i violins, fantàstica. La versió del seu amic i desconegut Charlie Parr "1922" és un altre delit aquesta vegada des del country-blues, que tractant-se d'ell ja se sap que hi hauran banjos, però és entrar aquesta guitarra tan Exile, la percussió i el teclat, i ja no poder més que rendir-me davant la gràcia de Cook per a fer que mogues els peus al ritme d'aquesta dust-bowl ballad actual.

Banjos i violins en "Belong", tot sembla lleuger en aquest  bluegrass, però són els petits(grans) detalls que estan al seu lloc el que converteix una tonada aparentment senzilla en alguna cosa especial. "Sitting on a fence" no pot amagar ni vol el seu funky elegant i tranquil, i les ganes de picar de mans et vindran acompanyat d'aquest meravellós so pantanós i gospel amb guitarra que et donarà plaer, és magnífic, electritzant. En menys de dos minuts es despatxa un "Time to Wake" suggerent, aquest noi porta el blues corrent per les venes, el bo és que no és gens ortodox al treure'l fora, és enginyós. Potser algun dia un publicista descobreixi el ganxo de "Anybody Else" amb el seu joc de veus, i llavors tothom es bolqui amb aquest disc, fenomenal, la segona veu femenina present en tot el disc aquí canta sublim. Phil Cook és un mestre aixecant cançons des de zero, exemple "Gone", el que en principi s'adverteix com una bonica cançó acústica va creixent amb més arranjaments, per quan entre la bateria ja estaràs movent el cap.

Phil Cook ha entrat d'improvís i s'ha convertit en favorit de les meves escoltes, m'ha atrapat, cançons plenes d'alegria, country-blues orgànic i elegant, gospel de banjos i violins, orgues, però són les guitarres les que sonen de vici, cruixents i gustoses, blueseres però amb molt d'estil southern. Cançons que alegren sense més pel seu to lluminós i per cada arranjament i detall. Molt bon disc, una meravella.

Per Chals Roig