Neil Young + Promise Of The Real - The Monsanto Years (Reprise, 2015)

Disc trenta-sis de la seva discografia, aquest cop els joves Promise Of The Real li donen el suport en aquest disc protesta de rock i guitarres que carrega contra alguns grups empresarials com Monsanto, Walmart i Starbucks. Disc "Fet amb dos collons" de l'any. L'actitud és important.

Hi ha un corrent de pensament molt modern i actual que consisteix en rebel·lar-se contra els que es rebel·len, de vegades inclús des d'un angle de pseudo-intel·lectualitat, en definitiva un símptoma d'adotzenament i de no voler mirar amb profunditat a certs problemes actuals que són una realitat, per pura comoditat, i llavors tots aquells assumptes que no ens afecten directament es destrien a l'instant, no interessen, exemples: el consum sense mesura, la manca de responsabilitat amb el medi ambient, el poder dels grans grups empresarials sobre els governs.

Dit això, he llegit de totes les mides i colors respecte a The Monsanto Years, des dels estudis que demostren que la genètica aplicada als cultius no és perjudicial, estudis que per cert estan patrocinats des de laboratoris adjacents al Monstresanto i/o al Starfucks. També aquelles que argumenten que aquestes empreses donen feina a molta gent, però senyors, una cosa no treu l'altra, no puc ni imaginar la de treball de més que podrien donar si s'optés per una producció i consum sostenible. Però sobretot aquelles opinions que titllen al nostre tito Young de vell multimilionari amb ínfules nostàlgiques de l'època hippie, i fotre, em dic a mi mateix una i altra vegada que per a un multimilionari que no és un fill de puta massa pegues se li posa a la seva actitud, dic jo que independentment del paper higiènic que utilitzi per netejar-se el cul, sigui de tres o de cinc capes, la intenció és bona, i ja posats a divagar, no té cap necessitat de ficar-se en aquestos arrossars fangosos per cridar l'atenció, perfectament podria quedar-se a Broken Arrow a deixar-se estimar per la seva esposa, perque la realitat és que aquesta temàtica li ha fet més impopular que una altra cosa si tenim en compte que d'on prové la cultura de la fritanga de pollastre i el menjar basura és acceptada amb vehemència.

Les coses com són, aquest disc és el disc "fet amb dos collons" de l'any, sense anar més lluny fa ben poc, i mesos després de l'edició del disc, es va acusar a Monsanto davant el Tribunal Internacional de crims contra la humanitat i el medi ambient (llegiu aquest article, és curt i molt interessant: http://goo.gl/dtTIH6). No dic que fos gràcies a Neil Young, però si em demostra que encara sap ficar el dit a l'ull com ningú i ha sabut embastar un discurs actual i que per cert encara és tabú, pel que veig.


Tot i que és una opinió que no busca ser compartida, per a mi l'actitud és molt important, cosa que tenint en compte que la majoria de joves són uns cagarres que es passen el dia mirant-se el melic i que hagi de ser un vellet el que ho firma, diu molt de nosaltres i de la música en general, no serà per temàtiques on agafar-se. Comence ja amb el tema musical perquè no se'm vagi el (mon)sant al cel.

Primer detall que m'encanta independentment de qui siguin fills els joves que li donen suport, el grup dels germans Lukas i Micah Nelson. Siguem sincers, aquest disc ho signa al costat de Crazy Horse i un altre gall hagués cantat, s'hagués vist amb uns altres ulls. Però no, la meva impressió és que Neil Young ha volgut superar la limitació física dels seus companys, una agrupació mítica però cansada, a més desfà la possibilitat de donar-li a aquest disc el toc sònic nostàlgic de discos millor acollits com la píndola psicodèlica que tant agrada a la vella guàrdia que es conforma amb els reflexes de la glòria de temps passats. Aquest disc sona aspre en els passatges elèctrics, perfecte per donar consistència a l'atac que perpetra, essència de directe, com molts altres discos seus, enganxa, amb aquests cors de taverna esfilagarsats, amb guitarres gairebé sense filtrar, i tito Young, el meu tito Young, que canta amb el mateix vigor i convicció.

Comença amb el mig temps "A New Day For Love", una crida contra l'immobilisme, base musical arquetípica per llançar els seus consignes, vinga home, sortim al carrer, serà per causes justes, aquest món se'ns va de les mans i aquest senyor multimilionari és l'únic capaç d'aixecar el puny. Acústica i harmònica en "Wolf Moon", aquesta cançó és una joia, és el nostre Young de sempre i està encara aquí, diuen que ser agraïts és de ben nascuts i aquí Neil Young dóna les gràcies per totes les meravelles que encara té aquest món, "People want hear about love" és brutal i no només té ganxo, secció rítmica marcial i tensa, riffs concisos, cors de puny en alt, m'encanta aquesta cançó per expressar una idea amb la qual sempre em vaig identificar, la gent vol escoltar cançons d'amor, però moltes vegades com a placebo per no mirar cap a on ha de mirar, ara per ara els veritables actes d'amor són inherents a l'acció. Walmart no s'anava a quedar sense la seva ració, amb l'elèctrica "Big Box" si us dic la veritat no trobo a faltar a Crazy Horse perquè Promise Of The Real compleixen el seu paper de matalàs d'espart perquè Young s'esplaie a gust amb la seva guitarra en aquest atac a la cultura del barat. Fa el mateix contra Starbucks a "A Rock Star Bucks a Coffee Shop" que té una melodia deliciosa, rockera i rural.

Sonen guitarres en "Workin' Man" encara que la seva essència és el folk-protesta que Woody Guthrie utilitzava com a crònica de les notícies que no tenien la difusió pertinent, i us explicaré una cosa que em va explicar un amic científic, biòleg per a més senyes, que va estar durant temps rebuscant i documentant-se sobre el tema, es va trobar amb agricultors que havien patit en els seus cultius la germinació i mutació de plantacions transgèniques de camps adjacents, en el moment just apareixia la subsidiària de torn a l'abric de Monsanto i reclamava els seus beneficis amb la patent de les seves llavors a la mà, una usurpació de la propietat a mà armada amb la llei dels seu costat contra el treballador honest, un fet real. Ah! si us plau, adoro "Rules Of Change", només Young és capaç de compondre himnes com aquest que m'emocionin, un "This land is your land" modern i actualitzat. I si acusa algú d'alguna cosa ho fa amb nom i cognoms, "Monsanto Years" cruix com poques, i si és per so i per qualitat no em podreu negar que aquests gairebé vuit minuts no valen la pena que estigui entre els triats de la temporada, i ja amb Monsanto acusat de crims contra la humanitat, amunt els teus collons tito Young. Tanca el disc "If I Do not Know", una pregària final, un moment de dubte davant tantes evidències que ens envolten i davant la passivitat general que prefereix quedar-se al sofà posant pegues a aquest discurs sòlid, desenvolupat sobre una base musical que ja coneixem, però que adorem, ¿no és així?

Encara que tinc clar que la seva essència protesta relegarà aquest disc a menor, ja li va passar amb "Greendale" i "Livin' with War", disc sensacionals que més d'una coentor van provocar, com aquest "The Monsanto Years". Adoro aquest disc, i aquest any estarà entre els elegits, Neil Young continua sent un bastió dalt la muntanya al que admirar i seguir. Per sempre tito Young.

Per Chals Roig


L'amic i redactor de NSVSRock, Johnny JJ, també li va dedicar unes línies a aquest disc al seu Espacio Woody/Jagger, entreu per ací: http://goo.gl/Cxcpsr

Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada