Novetats 2018

header ads

Disseny gràfic, música i merchandising: el cas Hipgnosis

Coberta del disc de Pink Floyd, The Dark Side of the Moon (1973), per Hipgnosis
El "merchandising" acompanya el rock des que Elvis va començar a moure la pelvis a mitjans dels anys cinquanta. El desenvolupament i el triomf de la publicitat a partir dels anys seixanta, en els quals el sistema capitalista es va consolidar ràpidament en un món bipolar, transcendí fins a la incipient indústria discogràfica del moment que prompte va començar a explotar el nou filó, després d'haver comprovat com van augmentar les vendes de discos quan van començar a comercialitzar-los amb la portada corresponent a finals dels anys trenta. 

Més enllà de la perspectiva comercial, els productes que envolten la música pròpiament dita i la seua gravació: tèxtil i cobertes de discos fonamentalment, han servit a moltes persones de diverses generacions per identificar-se a través d'un corrent musical o un/a artista, mitjançant l'adopció d'una estètica determinada i, per què no, original i exclusiva. Per tant, també existeix una dimensió cultural d'aquestes imatges, al marge de les tendències crues i nues, que ha funcionat com a instrument per expressar una idea, un codi d'una col·lectivitat o un simple posicionament envers les normes socials imperants.
Coberta del disc de UFO, "Phenomenon" (1974), per Hipgnosis

A pesar de totes les incerteses actuals, encara forma part de tota banda que vulga projectar-se la necessitat de crear productes per identificar-se estèticament entre la parròquia que escolta música afí. Quan acudim a veure un concert, sovint ens trobem amb la paradeta on s'exposen discos i camisetes de la banda que, si ens queden algunes monedes a la butxaca, comprem en una espècie de culminació del ritual musical experimentat. Lògicament, es tracta d'un públic a qui se li pressuposa haver escoltat la música abans, i el grup en qüestió li ha entrat per l'oïda i no per la vista.
Coberta del disc de Roy Harper, "Lifemask" (1973), per Hipgnosis

No obstant això, ja fa temps que el "merchandising" o el disseny creatiu que acompanya la música (segons com es mire)  ha cobrat vida pròpia i ens podem trobar amb situacions que, per ser habituals, no deixen de ser curioses. 

D'una banda, hem pogut observar com els productes tèxtils relacionats amb bandes mítiques s'han arribat a comercialitzar en cadenes de roba multinacionals i, inclús, en hipermercats. Així, per exemple, camisetes de bandes tan sectorials i exclusives com ara Ramones, Iron Maiden o Sonic Youth, s'han venut en una coneguda tenda de roba que pertany a una d'aquestes multinacionals tèxtils. Cal reconéixer que els tres exemples citats han sigut capaços de generar tota una estètica paral·lela que, sens dubte, els ha ajudat a definir la seua forta i talentosa personalitat musical; però la voràgine comercial ha restat exclusivitat per a una part dels seus acòlits, una vegada que aquesta iconografia s'ha convertit en moda.

D'altra banda, això no obstant, existeix un vessant més amable d'aquesta connexió entre disseny i música. A principis dels anys noranta, durant el meu primer any d'institut, recorde que el professor de dibuix em va comentar que, de tant en tant, es comprava els discos sense haver escoltat la música abans i perquè li havia agradat la portada. Des d'aquest punt de vista creatiu, no hi ha dubte que, algunes vegades, les caràtules dels discos superen el contingut musical; però també passa que, d'altres, no estan a l'altura.
Coberta de "Smash Song Hits" (1939), per Alex Steinweiss

Ha plogut molt des que el dissenyador gràfic Alex Steinweiss, que treballava per a Columbia Records, ideara la primera coberta il·lustrada de la història de la música l'any 1939, la qual va substituir els embolcalls de paper marró amb què es distribuïen els discos fins aquell moment. Es tractava d'una gravació de Imperial Orchestra Under Rich Rodgers i la companyia discogràfica va veure com es disparaven les vendes en molt poc de temps: va suposar una operació de màrqueting extraordinària. Així doncs, a més de l'èxit comercial que atorgava l'efecte publicitari de la caràtula, existia una nova dimensió artística que s'integrava en el format físic amb què, finalment, era distribuïda la producció musical.

Un magnífic exemple de les virtuts del disseny gràfic en la música, el representa el col·lectiu de disseny gràfic fundat a Londres l'any 1968 pels creatius Storm Thorgerson i Aubrey Powell (més endavant, s'uniria Peter Christopherson -component de la banda Throbbing Gristle-): Hipgnosis. Aquests creatius formaven part de l'entorn de Pink Floyd i el seu primer treball va ser la coberta del segon disc de la banda: "A Saucerful of Secrets". El seu prestigi va augmentar ràpidament i, a banda de Pink Floyd, molts altres músics van solicitar el seu treball: T. Rex, The Pretty Things, Roy Harper, UFO, Edgar Broughton Band, 10cc, Bad Company, Sweet, Caravan, Led Zeppelin, AC/DC, Scorpions, Yes, Wishbone Ash, Dave Edmunds, Graham Parker, Paul McCartney & Wings, The Alan Parsons Project, Nazareth, Genesis, Peter Gabriel, Electric Light Orchestra, The Police, Rainbow, XTC, Al Stewart, Pezband, Squeeze...
 
L'any 1983 el grup de creatius es va desmembrar, però Stom Thogerson va continuar dissenyant caràtules, sobretot, a partir de la dècada dels noranta, i el seu particular estil surrealista forma part d'àlbums de bandes com ara Audioslave, The Cranberries, Muse, Dream Theater, The Offspring, The Mars Volta o Ween.

Coberta del disc de Led Zeppelin, "Houses of the Holy" (1973), per Hipgnosis

Si es pensa en dos dels àlbums més importants publicats l'any 1973: "Houses of the Holy" de Led Zeppelin i "The Dark Side of the Moon" de Pink Floyd, serà impossible no visualitzar automàticament la coberta, obra de Hipgnosis. En aquest sentit, podríem concloure que el disseny està indissolublement unit a la música. 

Ara bé, cal recordar que el col·lectiu de creatius va dissociar els dos vessants d'un producte: l'artístic i el mercantil, en un dels actes més brillants, cínics, irònics i intel·ligents de la història de la música: la caràtula del disc "Go 2" (1978) de XTC; en la qual no incloïen ni cap fotografia ni cap il·lustració, solament un text que l'ocupava sencera i que acabava amb aquestes paraules: "(...) El que estem suggerint és que eres NECI si compres o no un disc simplement com a conseqüència de la seua portada. Això és una estafa perquè si ho fas aleshores probablement t'ha agradat aquest text –que és el disseny del disc– i per tant el disc que conté. Però nosaltres solament t'hem advertit sobre això. Una estafa és una estafa. Un bon disseny d'una portada podria ser considerat aquell que t'empeny a comprar el disc, però això mai et succeeix de fet a TU perquè TU saps que és el disseny d'un disc. I aquesta és la PORTADA DEL DISC".

Coberta del disc de XTC, "Go 2" (1978), per Hipgnosis


Avui en dia, el disseny gràfic, la fotografia i la il·lustració, són més importants que mai en la projecció i la promoció dels músics perquè hi ha més oferta i cal diferenciar-se. Però les formes ja no són les mateixes que abans, perquè ha canviat la forma tant de consumir com de digerir qualsevol producte o obra musical. En qualsevol cas, el més important sempre és tindre criteri per obtenir qualitat, perquè hi ha coses que no canvien.

Per Àlvar Andreu

Publica un comentari a l'entrada

1 Comentaris