Dave Rawlings Machine - Nashville Obsolete (2015)


A Dave Rawlings i a Gillian Welch els conec gràcies a l'excel·lent "Heartbreaker" de Ryan Adams, disc immens que els deu quasi tot. Des de llavors el seu prestigi s'ha anat forjant en una segona línia d'artistes menys visibles, sense estrèpits però reconeguts com autoritats del gènere, i així poc a poc i sense presses s'han fet una discografia de discos cuinats a foc lent, forjats des d'una intuïció desperta que no és per a res esclava del seu virtuosisme: líric, tècnic i artístic, que n'hi ha ja dojo. 

Com a exemple el precedent immediat va ser editat fa quatre anys, l'excel·lent The Harrow & The Harvest, llavors a nom de Gillian Welch. Vaig tenir clar que aquell és un disc que marcava una línia divisòria entre l'excel·lència i tots els demés, fins i tot més enllà dels Apalatxes que retrataven, un disc cridat a representar tot allò que podia oferir-se en l'actualitat des dels sons acústics de l'Amèrica profunda i que reflectís com pocs aquest enorme Dust Bowl en forma de crisis humana i de valors que ja llavors estàvem patint, Hard Times que deia la cançó. El que no tenia previst, ni molt menys, és que podrien ni tan sols igualar aquell artefacte. I tant que ho han aconseguit. Si l'han superat o no, només el temps ho podrà resoldre almenys en les meves preferències. Però el que si tinc clar és que en el present any aquest "Nashville Obsolete" serà coronat amb els més distingits guardons.

Si alguna cosa fa molt bé aquest disc és superar la simple defensa sonora de l'arcaic, que si com deia, The Harrow és una fita que tinc en alta estima i a més comparteix amb aquest un marc d'acció dins de l'àmbit de l'Amèrica profunda, i per descomptat sempre des de l'excel·lència, aquí són capaços d'obrir camins paral·lels de tornada que més que desprendre's de tot allò sabut, l'absorbeixen i reinventen de manera molt subtil, i gairebé inapreciable si no se li dedica el seu temps.


Com sempre fins al més mínim detall val per a encaixar el trencaclosques. La portada d'intenció vintage la podríem col·locar al costat del posat vaquer del Déjà Vu o del segon de The Band, com aquestes obres pretèrites té aquesta intenció d'agafar la música antiga i modelar-la al seu aire, sempre des d'un punt de vista del coneixement de causa i no des d'una intenció efectista. Amb aquest mirar de front als centenars d'artefactes ben sonants en una, aquesta, campanya excelsa en ritmes diversos, i tan pocs que ja per endavant intueixo que no traspassaran la seva condició espurnejant del moment, una percepció que s'entén no sigui compartida, ni es pretén. El que sol anomenar atemporal, doncs té la capacitat de congelar el temps, el transforma, està més enllà del bé i del mal. M'impacta i m'emociona, i molt important, no m'indueix a recuperar als artistes als qui evoquen sinó a continuar en el seu dolç somni en continu auto-reverse, sonen a ells, un gran mèrit en aquestes coordenades tan conegudes.

Aquestes cançons juguen a ser el revers de "Poison Season, el disc de Destroyer" és més urbà i d'intenció modernista, per contra aquest Nashville Obsolete està pensat des dels espais oberts, però els dos estan pensats com suites indivisibles sense singles clarament radiables, i al mateix temps se'n passen del tiró, entren suaus, et duen al seu terreny, t'obliguen a escoltar-los i a prestar-los atenció. Que millor retrat que "The Weekend" que és pur Neil Young, el de la veu en suspens i d'un filet que mai es trenca, una Road Movie que conté el sentiment de llibertat d'un divendres després del curro i et recorre les entranyes amb la malenconia del diumenge per la vesprada. Suau però amb ganxo. "Short Haired Woman Blues" continua aquest viatge, i aquestes notes de les cordes altes de la guitarra ens poden induir al House Of the Rising Sun primigeni, llavors el coixí de la secció de cordes apareix sense empastrar i t'engronsen en històries de dones fatals perdudes que fugen per les vies del tren. Amb "The Trip" és inevitable anar-se'n al la banda sonora de Pat Garret & Billy The Kid, i un fraseig que fins ara només l'havia vist capaç als Felice Brothers, quasi 11 minuts on és mou entre el recitat i el cantat, interpretació mestra per a aquesta cançó de matrimonis trencats. El fingerpicking de Dave Rawlings és clar i embriagador en "Bodysnatchers" d'essència gòtica del sud ianqui, històries antigues de trens en "The Last Pharaoh" on fan màgia amb la seua rendició al country de la Carter Family, i que juntament amb l'exercici d'estil de "Candy" representen la seva vesant més tradicional. El disc finalitza amb una delicatessen, amb "Pilgrim (You Can't Go Home)" no tinc ganes de baixar-me d'aquest viatgede música antiga, mandolines, acústiques de fantasia, el romanticisme de carreteres que mai acaben i hobos que no volen tornar a casa, i eixes veus celestials de Rawlings i Welch amb arranjaments de cotó. Fantàstic.

El que fan Dave Rawlings i Gillian Welch en aquest Nashville Obsolete està a l'abast de molt pocs. Deixem de banda l'estil que l'emmarca, doncs aquest és un dels discs de l'any.

Per Chals Roig



Escrit en On The Route
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada