The Black Keys - Brothers (2010)

...amb gran quantitat de genials riffs, tornades meravelloses, percussions descomunals i un blues nicotínic que en torna boig "Brothers" és sense cap dubte el millor treball dels Black Keys...

Fa ja més o menys una dècada que vaig descobrir a aquesta increïble banda d'Ohio, i va ser amb l'arribada de "Rubber Factory" l'any 2004 que vaig quedar totalment enganxat a la seva música. Si no estic gaire confós i no en falla la memòria la culpable de tot plegat va ser la seva versió de "Act nice and gentle" del mestre Ray Davies que apareixia en aquell gran disc, i des de aleshores no he abandonat mai al duet d'Akron, he estat amb ells a la salut i a la malaltia, en èpoques dures com les de "Thickfreakness" (2003) i “Magic Potion” (2006), i als anys d'èxit massiu com "Attack and Release" (2008), "Brothers" (2010) i "El Camino" (2011), fins i tot vaig intentar defensar a Dan Auerbach i Patrick Carney quan van entregar aquella destrempera que respon al nom de "Turn Blue" l'any 2014. I dit això, i com segurament sospiteu és que el millor treball d'Auerbach no és amb les tecles negres sinó en solitari, aquell "Keep it hid" que ja vàrem comentar al NSVSR. Però avui toca parlar del que per a mi és després de moltes i moltes reproduccions el millor disc d'aquest duet, parlo de "Brothers", sí, d'aquest i no de "El Camino" encara que aquest últim tingui millors vendes i sense cap dubte més singles radiables. "Brothers" és pe a mi el seu millor treball, el més pur, el que defineix millor el so del grup, la seva essència. I és el disc del qual avui us volia fer cinc cèntims.


"Brothers" va arribar a les meves mans pocs dies després de la seva sortida al mercat, el nou artefacte explosiu de Carney i Auerbach és per a mi el seu millor treball, un disc espectacular sense cap fissura. Una bona prova va ser que vaig estar tot un més enganxat a les seves cançons i encara avui sona amb alegria a caseta, gaudint dels seus múltiples riffs, tornades meravelloses, percussions descomunals i un blues nicotínic que en torna boig. "Everlasting light" té la responsabilitat d'obrir el disc, amb un Auerbach molt encertat a la veu, molt aguda i diferent dels seus primers treballs, tot decorat amb un blues de vellut amb espurnes bluseras i unes veus femenines que enamoren. La veu continuarà igual durant tot el disc, entrant i sortint gràcies al regust de soul, però a "Next girl" no trobem soul, allò que trobem és rock, és blues, és essència hendrixiana. "Tighten up" era el single del disc, un tema guanyador, entra de primeres i de segones, perfecte amb un Carney celestial. Amb aquestes tres primeres cançons ja em tenen a les seves mans, però amb "Howling for you" i el seu boig inici glam total ja sóc tot seu i podem fer amb mi qualsevol cosa. Tralala-lala, tralala-laaaa-la, Tralala-lala, tralala-laaaa-la!. No voldria anar cançó per cançó perquè no té gaire sentit, totes són fantàstiques i el conjunt sensacional, encara que és molt destacable el gran blues "She's long gone", i és com he dit "Brothers" és el seu millor treball, per aquest inici descomunal, pel seu canvi d'estil, de visió... i per cançons com la balada "The only one", les espectaculars "Ten cent pistols" i "The go getter", sense oblidar-me de la joia soul que és "Unknown brother". Francament us dic que és molt difícil posar una cançó sobre una altra perquè el conjunt és espectacular i la meva cançó predilecta ha anat canviant contínuament. "Brothers" és un tresor a descobrir, una meravella, per tot els públics fins i tot per a aquells que es van indigestar amb "lonely boy" o varen sentir-se decebuts amb "Turn blue".
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada