Sleater-Kinney - No Cities to Love (2015)


Bé sabeu que sóc el primer que té facilitat per perdres pels boscos mentals compresos entre la costa de Galway i la franja de Fishpool amb els meus plastautors predilectes, que haver-los hailos en quantitats industrials de tots els colors i garrafes, i no és per a menys davant la ignomínia d'un món que sembla anar-se pel vàter, segur que més d'un pensa que no donen moltes ganes de mirar al voltant. Però aspall!, no seré jo qui em s'abstregui per complet, m'agrada aixecar el cap i veure a què puc llançar un improperi per simple actitud encara que fos per a poder dormir a gust per les nits. Així que sempre tinc a mà el London Calling i artefactes similars per si em vingués un atac d'ansietat, i en aquestes ha sigut No Cities To Love de Sleater-Kinney el que m'ha pujat tot el white riot de cop.

La sortida d'aquest disc és gran motiu d'alegria per diversos motius, primer perquè són la prova fefaent que en els 90 es van forjar molt bons grups de rock més enllà de l'escena grunge, en la qual les nostres protagonistes es van camuflar a la perfecció per allò del riff dissonant heretat dels Pixies i tal, no hi havia una altra si et volies menjar algun torraet i més sent grup resident a Sub-Pop, encara que es podria especificar una mica més i situar-les en l'escena Riot Grrrl sorgida a principis dels 90 al costat d'altres noies guerreres tal que L7 i Babes In Toyland, que tot s'ha de dir, es menjaven amb patates a tota l'horda alt-descontenta que plorava les seves desgràcies pels racons.

Segon perquè en l'actualitat més recent aquestes tres noies representen com gairebé ningú l'esperit del punk-rock dels Clash per la seva fèrria actitud i empenta sonora, i és que aquest llarg hiat no ha minvat gens ni mica cap de les seves qualitats, això sí, deixant-se estimar com sempre ha estat per les influències post-punk de baixos grossos però sense pastitx ballable que valgui. I tercer, perquè si amb The Woods van signar la que possiblement sigui la seva millor obra fins a la data i si ho vegem des de la recerca de certa expansió sonora, i això ho dic apuntant que tots els seus discos no van baixar mai de notable, en aquest nou punt de partida traçat en No Cities To Love sonen rejovenides i mirant sense nostàlgies al so més directe dels seus primers discos però en versió millorada, i això és digne de celebració a crit gutural i net.

"Price Tag" dispara a la jugular de la cultura del consum i la misèria acomodatícia en què hem convertit les nostres vides. Els riffs de guitarra inventius i amb ganxo que van caracteritzar sempre el seu rock fa acte de presència a "Fangless" amb el groove infal·lible dels millors Gang Of Four en una declaració d'intencions perfecta per a qui pogués dubtar d'aquest retorn. Escoltant "Surface Envy" em fa riure pensar en els Ferdinand i el seu rock per fer ballar a les noies en els seus concerts i festivals diversos, this is the real thing, música per fer puntellades a l'aire amb el seu "only together do we break the rules". "No Cities To Love" és més comercial, per dir-ho d'alguna manera, riff més net, excel·lent tornada per corejar al vent, frase per al clauer "It took so long for me to see it, hope's a burden or it sets you free", cançó que pot recordar a PJ Harvey, que ja pot córrer per a arribar a les SK, i els parroquians rockers dels anys vuitanta haurien de portar en processó el manifest de supervivència que és "A New Wave", estan en forma si!.

"No Anthems" és possiblement la meva preferida del paquet, anys 90 amb tot el que això pugui significar, interpretació propera a la Patti Smith més punk, riffs tallant l'aire, furiosa i guitarrera, oració que demana un himne que ho canviï tot. "Gimme Love" té el caràcter en la manera d'escopir les seves "never enough", amb la rítmica sexual i passional, on aflora sense embuts la seva feminitat de manera brutal, podria ser el "somebody to love" de l'any en versió guitarrera. "Bury Our Friends" sona a clàssic del gènere, amb la seva particular fraseig en cercles, hipnòtic si es pot dir, clamen per un amor propi portat sense por i essencial com a revers per viure amb l'actitud necessària per no deixar-se trepitjar, possiblement la millor lletra de tot el disc i la que millor representa aquest discurs que supera el simple i pamfletari, aquí hi ha molla senyors. "Hey Darling" és un altre punk-rock que es porta un especial ressentiment per la fama i tot el que comporta, idea molt present al llarg del disc, més clarament en aquests versos. Tanca "Fade" la seva peça més densa, psicodèlica i fosca, el seu particular carpe diem donant presència a la mort i apuntalant un discurs que assenyala com a principal objectiu viure sense condicions ni hipocresia que valgui, i amb molta grandesa deixa la porta oberta al que pugui estar per venir.


La tornada de Sleater-Kinney a deu anys del seu últim disc, que no dissolució, és un dels retorns més inesperats i gratificants des que es va anunciar, i on es podria argüir qualsevol cosa a favor o en contra de la reunió, ja sigui el tot per la pasta, l'enyorança de joventut o el que vulgueu, aspectes tots que es difuminen a l'instant al donar-li al play. Si, són elles, les de sempre, i a més no es tracta d'un retorn buit i sense sentit, al contrari, pot situar-se fàcilment entre el millor de la seva discografia, fins i tot pot funcionar com a perfecte mostrari de la seva música, que més que continuar on ho van deixar, comencen de nou amb l'ímpetu propi dels primers discos, i l'experiència i química de la seva llarga trajectòria.

Janet Weiss, Carrie Brownstein i Corin Tucker és l'alineació que cal saber-se de memòria aquest any, estan en forma i es porten una bona col·lecció de manifestos sota el braç amb unes lletres mordaces de frases per emmarcar, no es tracta de l'enèsim exercici nostàlgic per a més glòria d'una sonoritat concreta, doncs ja feia temps que aquest sentiment de ràbia interna i fidel reflex dels detestables esdeveniments que hem de presenciar en el dia a dia, no tenia un representant músic-sonor en el món físic amb aquest nivell, un disc amb força, de guitarres punxants i guerrer, i que sobretot et farà gaudir. Estic convençut que fan falta més rock'n'rolls d'ara com aquest No Cities To Love, digne candidat a disc de rock guitarrer de l'any.

Per Chals Roig


Publicat en ON THE ROUTE fa molt de temps, a principis de 2015.
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada