Pumuky - Justicia Poética (2015)



...sense arribar a aquest èxit comercial massiu que tots anhelen. Bé, en realitat el motiu no és tan estrany: Pumuky són massa bons per al que ara es porta.

No acostumo a parlar de discos actuals al blog: normalment tinc altres vies per a això. Però en el cas de l'últim àlbum de Pumuky sempre hi havia algú que s'avançava en cada mitjà amb el qual col·laboro. Podria haver fet el mateix que amb tants altres discos que acabo per no ressenyar, però en aquest cas he volgut fer una excepció perquè estem davant el que, fins ara, és el meu disc nacional favorit de l'any. I ho havia de comptar en algun lloc. 

Pumuky és una banda que no ha tingut una trajectòria fàcil, amb canvis de formació, d'ubicació i en part d'estil també. Formada al voltant dels germans Jair i Noé Ramírez, en l'actualitat la completen Adam Zeus i Daniel Benavides. Des de 2003 quan van aconseguir ser la millor maqueta de l'any per a Disco Grande de Radio 3, i des de 2006 quan va sortir el seu primer disc ("Viaje al país de las tormentas"), no han deixat de créixer pel que fa la valoració de crítica i públic, així com en qualitat. No obstant això, per algun estrany motiu, no acaben de fer el salt final, corrent el risc de quedar-se com un d'aquests noms respectats per tots, gairebé "de culte", però sense arribar a aquest èxit comercial massiu que tots anhelen. Bé, en realitat el motiu no és tan estrany: Pumuky són massa bons per al que ara es porta. 

Si amb "El bosque en llamas" (Jabalina, 2009) van semblar arribar al seu cim creatiu, i a "Plus ultra" (Jabalina, 2011) van donar un gir cap a terrenys potser més assequibles i menys convulsos sobretot pel que fa als seus primers treballs, en Justicia Poética (Jabalina, 2011) la nova proposta es consolida i genera una cohesió sonora que crea una identitat nova. El seu millor disc? Potser, per a mi per descomptat ho és, però en el que estarem gairebé tots d'acord és en què es tracta del seu treball més arriscat i alhora homogeni. Fent de la necessitat virtut, van reaccionar a l'absència d'un bateria apostant per les caixes de ritme i les programacions, en un moviment a priori suïcida per a aquesta mena de slowcore/post-rock que venien practicant. No obstant això la jugada els ha sortit magistral.


Les cançons flueixen com la lava sorgeix del volcà, a poc a poc però inexorable i destructiva. Les lletres són demolidores, i els ritmes sintètics estan dissenyats de manera que generen un ambient opressiu d'acord amb aquelles. No hi ha tornades a l'ús, ni crescendos eufòrics, ni canvis de ritme brutals, però de manera sorprenent s'aconsegueix sempre esquivar la rutina cada vegada que treu el cap amenaçant. Les cançons estan pensades per generar un ambient, bé a través d'una hipnòtica veu monocord que va canviant lleugerament de to per crear la sensació d'avanç, bé incrementat el protagonisme de les guitarres quan correspon, o usant els propis ritmes sintètics per aconseguir efectes creatius molt interessants a més d'inquietants. 

Temes com "Taniyama-Shimura" exemplifiquen molt bé aquest procés de disseny. Hi trobem totes aquestes característiques esmentades, que en conjunt ho fan fluir com un riu sense necessitat d'abusar dels contrastos entre recessos de pau i aigües braves, cosa molt socorregut en altres discos i grups de similar estil. La resta de cançons segueixen rutes similars, cadascuna amb les seves particulars senyes d'identitat: en alguns moments podem evocar a Family (el grup espanyol), d'altres a Nudozurdo, en certs passatges als últims discos de Talk Talk, i la majoria de vegades als Cure més foscos i opressius. Però tot això, insisteixo molt perquè potser és el més complicat, creant una identitat pròpia i sense imitar ningú.

Té mèrit fer un disc amb deu cançons d'estructura molt similar, usant caixes de ritmes i programacions que en alguns casos semblen recurrents, optant per la creació d'ambients i sensacions més que per la immediatesa, i aconseguir que cada escolta sigui diferent, que reveli nous matisos i que el viatge no resulti gens avorrit. Cal tenir talent, i aquí n'hi ha a dojo. I un gust exquisit per a les programacions i la generació d'efectes electrònics. En resum: un gran disc. Insisteixo que, per a mi, del millor de l'any fins ara.

Per Fidel Oltra
Redactor en Muzikalia (http://muzikalia.com/
y en Ruta66 (http://www.ruta66.es/)
Bloc personal: Música para leer (http://goo.gl/vQdyqA)

Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada