Cracker - Berkeley to Bakersfield (2014)

CRACKER - (2014) Berkeley to Bakersfield


... un lustre esperant ... la dècima galetada ... un viatge per Califòrnia ... retorn a llocs, a vivències i a sensacions que van tenir certa importància en l'evolució dels seus principals compositors, els senyors David Lowery i Johnny Hickman...


Un lustre esperant. Esperant sense desesperar. La porta només es va quedar mig tancada. Sense una causa de força major més prompte o més tard tornaria a obrir-se, i amb això el normal seria que, excepte catàstrofe o rar estat de baixa forma, apareguera aquesta màgia rocanrolera del barret de copa dels Cracker com només ells saben fer amb absoluta regularitat.

I abracadabra per fi la porta es va obrir el desembre del 2014 amb un il·lusionant regalet prenadalenc per als suficients. I aquesta brisa campestre tan saludable dels Cracker va creuar el llindar. Els meus íntims, i fins i tot molts dels que no són tant, coneixen la meva autèntica devoció per aquesta banda, a la qual considero (alguns em titllen d'exagerat, cosa que assumeixo amb dignitat) la més gran dels últims 25 anys per qualitat i molt especialment per la regularitat d'un llegat on totes i cadascuna de les seves obres, des de la "llanda de sardines" de 1992 fins a l'última "Sunrise in the land of milk and honey" del 2009 circulen entre el notable alt, l'excel·lent o la matrícula d'honor, cosa de la qual pocs es poden jactar en una discografia de llarg recorregut i sempre tenint en compte que això és una opinió subjectiva sense ànim de ser compartida.

Sigui com sigui, subjectiva o no tant, són aquests arguments del paràgraf anterior els que em indueixen a elucubrar que estem davant un exemple atípic d'envelliment sense arrugar gràcies, potser, a aquest bany de llet pura sense conservants ni edulcorants, la de la vaca de belles i ingents mamelles que ha estat alimentada amb la millor herba fresca dels prats. Perquè jo quan escolto els Cracker em vénen sempre a la ment vaques pasturant en pendents càntabres, aquestes coses passen sense consumir al·lucinògens, tampoc cal donar-li més importància.

CRACKER - (2014) Berkeley to Bakersfield 2"Berkeley to Bakersfield", la dècima galetada d'aquests californians, podria ser catalogat d'àlbum conceptual, amb el mèrit que té a hores d'ara de la vida fer un disc on tots els trets van en una mateixa direcció. Per això, perquè hem hagut d'esperar força temps i perquè són els Cracker em sembla de luxe que sigui un disc doble, i ho diu algú a qui generalment li angoixen més de dotze talls en un mateix disc.

De Berkeley a Bakersfield, en línies generals, es podria considerar també com un viatge de retorn a llocs, a vivències i a sensacions que van tenir certa importància en l'evolució dels seus principals compositors, els senyors David Lowery i Johnny Hickman. Parlem de 444 quilòmetres de distància, de quatre hores més o menys en cotxe de nord a sud, situant-nos en la part septentrional per sota de Sacramento, la capital de Califòrnia, i en la part meridional mica més amunt de la ciutat californiana més poblada, Los Angeles.

Començar des de Berkeley, situada a la badia de la ciutat de San Francisco, ens proporciona algunes claus del so d'aquesta banda americana. No en va és una ciutat de populars referències musicals de punk-rock com ara Green Day, però sobretot per ser la regió embrionària d'un gran clàssic com és la Creedence Clearwater Revival, probablement una de les referències més influents de la banda que ens ocupa. El resultat d'aquest còctel és una música de bars on les arrels americanes i el Honky Tonk tenen el principal protagonisme però on no es fa fàstics a l'actitud punk o sons de rock alternatiu. En definitiva, una espècie de alt-country a la mesura del so personal i carismàtic que els caracteritza.

Certa actitud contestatària a la "zona Berkeley" s'entreveu en el tema que obre aquest treball, "Torches and pitchforks", melodia que musicalment podria evocar a Simon & Garfunkel però que en realitat és una crida a lluitar als carrers, a les valls i on faci falta contra els corruptes i contra els poders fàctics que s'aprofiten de l'honestedat i bona fe dels ciutadans, amb un cor contagiós que indueix a repetir una i altra vegada: “so la da da, da da da da da da, la da da”.

La crítica mordaç continua en "March of the Billionaires" on novament una tornada apegalosa amb tocs bolanians oculta uns reprotxes irònics, na na na-tres hurres pels milionaris, la mateixa merda de sempre o la seva pobresa seria el progrés de la resta. Amb "Beautiful", en canvi, ens trobem la rauxa punk-rocker per antonomàsia del disc on les pistoles sexuals es llancen al carrer, senzillament perquè ella és bella (i la cançó també).

I aquest humor sarcàstic que sempre troba algun moment adequat reapareix. "El Comandant" és només un sac d'herba, m'encanta com vocalitza Mr. Lowery en aquesta digna hereva dels millors Camper Van Beethoven. També en aquesta rica línia podria estar "El Cerrito", brillant homenatge urbà a la ciutat on es va gestar la mítica Creedence dels germans Fogerty, localitat situada una miqueta més al nord de Berkeley i també a la badia. I d'aquí al Metro de San Francisco, a "Reaction", amb una xerrada a l'andana ben acompanyada de desvergonyiment powerpoper amb gust setenter.

CRACKER - (2014) Berkeley to Bakersfield 3
Ja ficats en farina, ara més hard-rockera, "You got yourself into this" no deixa de banda el so marca de la casa tal com succeeix també en la metropolitana "Life in the big city". I després d'ella la primera grandíssima perla al meu gust d'aquest treball, tota una declaració d'amor que ens sona a tantes glorioses cançons dels Cracker i que porta per títol "Waited mi whole life". Amb ella ja hem recorregut la meitat del trajecte des que vam sortir de Berkeley.

Avancem, anem en la bona direcció. Entre camps de petroli som al desert de Califòrnia de la mà de Johnny Hickman i per això, lògicament, sona com sona "Califòrnia country boy", gran tema country de l'òstia consagrà on les hi hagi. Creuant camps de cotó uns meravellosos cors femenins acompanyen al noi que torna a casa després de perdre a la seva família, proporcionant poder a un tema com "Almost grove" abans de fer parada a "King of Bakersfield", potser la meva cançó preferida d'aquest gran disc, un tema que aposto rebria la més càlida benedicció del gran Enrique Urquijo si arribés a les seves orelles perquè en certa manera es troba en la frontera dels seus "secrets" i dels seus "problemes".

Agafem aire, hem entrat al meu gust a la millor zona d'aquest artefacte musical, la de la recta final. Desamor, què boniques són les cançons de Cracker en aquestes profunditats on l'ampolla no sempre serveix d'ajuda a causa de la molta nostàlgia per l'amor perdut. Aquí, amb "Tonight I cross the border", un que subscriu no pot evitar recordar-se de l'antic impacte que li va suposar aquella meravella titulada "Big Dipper", una de les balades més al·lucinants de la vida, de la meva, aquesta que circulava entre cigarrets, referències a Monterey o Jack Kerouac en els temps de "l'edat d'or".

Ja queda menys trajecte. Amb la fenomenal "Get on down the road" qualsevol fan de Cracker sap que estem disposats a gaudir fins al final. I en una drecera, o potser en una senda paral·lela, es cola "I'm sorry baby", una altra de les meves preferides, una d'aquestes cançons que només podria ser de Cracker i on Lowery explota totes les seves virtuts, que no són poques.

En aquest recorregut californià fem una escapada ara una mica més cap al sud, a 265 kms. des Bakersfield, fins a la ciutat de San Bernardino. Hem creuat Los Angeles i com si estiguéssim en una marrada Johnny Hickman torna a agafar la paella pel mànec en "The San Bernardino boy". Després el so Cracker, el pur i dur, el que ens toca tant la fibra sensible torna amb "When you come down", una altra puta (o santa, a gust del consumidor) meravella.

Arribem finalment a "Where have those days gone" i quasi sense adonar-nos hem fet un viatge per Califòrnia per recordar, principalment, llocs dels vells temps que van marxar. Podria ser Califòrnia o podria ser ... Es diuen Cracker, què grans, juro per la meva sagrada satisfacció que sempre estaré agraït a aquestes rodanxes musicals que recorren les vides, les ciutats i el passat, en aquest cas el que podria ser alguna cosa semblant a la ruta de records d'una colla d'amics que van descobrir a Cracker en els seus inicis, que els van convertir en la seva banda fetitxe i que junts es van fer grans al seu compàs. Està claríssim, si hem d'esperar cinc anys més ho farem, esperem sense desesperar estar vius i presents en la pròxima, tant de bo sempre penúltima genialitat dels Cracker.

       * Per Johnny JJ 
      * Escrit originalment en el següent enllaç de l'Espacio Woody/Jagger

Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada