A propòsit de Lone Star: "¿No será que hay algunos que quieren que exista miseria?"


Una nit de festa adolescent per la costa mediterrània, a mitjan anys noranta, vaig conéixer un holandés que estava posat en l'escena europea del garatge-rock, i tenia la seua pròpia banda: The Perverts. Durant la conversa, van sortir noms de bandes que començaven a despuntar en aquell moment al nord d'Europa: Hellacopters i Turbonegro. Ara bé, el moment més àlgid va ser quan ens vam adonar que compartíem devoció per Los Brincos.

No fa massa, vaig recuperar l'anècdota en una tertúlia amb un amic punk roquer valencià que em va contestar: "Los Brincos i Lone Star són les dues úniques grans bandes dels anys seixanta". No tinc massa clar si compartir una afirmació tan categòrica; però la veritat és que no és gens fàcil trobar bandes amb obres tan sòlides i de tanta qualitat. A més, cal recordar que en aquella època les companyies discogràfiques espanyoles imposaven gravar versions de temes que ja havien triomfat fora; així que era molt difícil crear i defensar un repertori original que transcendira.

El cas de Lone Star és molt especial: tocaven i escrivien cançons, tant de jazz com de rock, a finals dels anys seixanta; de forma que es van anticipar a les tendències de la dècada següent. Pere Gené va formar la banda a principis dels seixanta, després de tornar d'Anglaterra i quedar-se fascinat amb l'escena emergent del rock and roll. No obstant això, les arrels: el blues, el rhythm & blues i el jazz, sempre van estar presents en la música de Lone Star que tenia una personalitat, una cultura i un vigor com molt poques altres bandes. D'aquest magma musical, va sortir una de les seues cançons més conegudes: "Mi calle" (enregistrada l'any 1968).

En aquest sentit i en particular, val la pena recuperar i tornar a escoltar les extraordinàries cançons de blues-rock que Lone Star van gravar als anys setanta; perquè, sens dubte, estan a l'altura de les que van fer altres genis europeus del gènere com ara Rory Gallagher, Humble Pie, Free o Savoy Brown. El domini de l'harmonia i la melodia de cançons com "Adelante" són un bon exemple. Ara bé, les circumstàncies sociopolítiques de la banda barcelonina eren substancialment diferents a les de les altres bandes citades; i aquesta realitat queda reflectida en les lletres. Però, com passa sovint, no hi ha res més universal que allò que surt de l'ànima i passa pel filtre de la intel·ligència en un escenari local.

L'any 1977, Lone Star van publicar l'àlbum "Horizonte": un disc ple de guitarres i melodies potents que contenia crítica sociopolítica, farcida d'esperança i ganes de construir una societat nova. Aquell any, Espanya es trobava en plena transició: el 15 de juny de 1977 es van celebrar eleccions i el 29 de desembre de 1978 va entrar en vigor la Constitució. D'això ja fa quasi quaranta anys i, maluradament, els anhels i la crítica de la lletra de la quarta cançó de l'àlbum: "No será...", continuen tan vigents com aleshores:


Yo quiero vivir y quiero gozar de la vida.
Hoy quiero reír y a pleno pulmón respirar
Pero los demás me dicen que el mundo se acaba.
No hay nada que hacer, he de resignarme y callar.

¿No será que hay algunos que quieren que exista miseria?
¿No será que nos tienen cogidos por esa escasez?
¿No será que unos cuántos se cuidan de que haya pobreza?
¿No será que así pueden seguir manteniendo el poder?

No puedo entender que no haya energía en la tierra,
No puedo creer que nadie se atreva a reír,
No quiero pensar que la solución es la guerra.
El hombre ha de ser capaz de arreglarlo y vivir

¿No será que hay algunos que quieren que exista miseria?
¿No será que nos tienen cogidos por esa escasez?
¿No será que unos cuántos se cuidan de que haya pobreza?
¿No será que así pueden seguir manteniendo el poder?

L'any 2015, a les portes d'unes eleccions generals, el circ preelectoral es munta sobre els vells sermons i la manipulació. Els partits neoliberals, que tenen accés a la faràndula mediàtica, venen el discurs de la por en defensa de "l'ordre establert" com l'única via vàlida per organitzar-nos. Això no és fer política, això és religió nua i crua: ens volen fer creure cegament en un ordre que ha resultat ser una fàbrica de misèria. I si algú presenta alternatives reals, li diuen "comunista" o "antisistema" i es queden tan amples.

El fet és que l'empobriment general ningú el pot negar. Però, per a poder combatre'l, caldria que la societat no tinguera por a les transformacions substancials en la forma d'organitzar i gestionar el bé comú; ni tampoc deixar-se entabanar per aquells que s'autoproclamen regeneradors i són més "thatcherians" que la mateixa Margaret Thatcher. Així que, quan ens vulguen vendre el mite de "l'ordre establert", hauríem de preguntar-nos: "¿No será que hay algunos que quieren que exista miseria?".


Per Àlvar Andreu
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada