The New Trocaderos - Thrills and chills (2015)

THE NEW TROCADEROS - Thrills & chills (2015)

...perquè amb "Thrills & Chills" se'ns pot produir un curtcircuit mental per exaltació i excitació davant de tanta emoció i calfred que provoquen tots i cadascun dels seus addictius pildoraços...


En circumstàncies saludables generalitzades, aquestes que valoraren objectivament el bon rock and roll com activitat d'oci i gaudiment de l'esmentat hobby al llarg de la vida, no hi hauria marge de dubtes sobre el vendaval sònic amb el qual després de tres singles o Ep s ("Money talks "," Kick your ass " o " Frenzy in the hips ") publicats des del 2013, han consumat el seu debut de llarga durada els NEW TROCADEROS. I, de ben segur, en aquesta conjuntura, obtindria aquesta rodajilla un més que notable reconeixement a nivell popular per utilitzar les guitarres per engendrar un brillantíssim còctel de punk, pop i rock and roll de soca-rel.

THE NEW TROCADEROS - Thrills & chills (2015) 2
Perquè amb "Thrills & Chills" se'ns pot produir un curtcircuit mental per exaltació i excitació davant de tanta emoció i calfred que provoquen tots i cadascun dels seus addictius pildoraços. Sí, segur que algú dirà que no fan res de nou (cosa que es podria dir de tot Crist) però cal reconèixer que el projecte de Kurt Baker al costat de Brad Marí i Geoff Useless enganxa, és coherent, honest i, sobretot, resulta molt beneficiós anímicament davant de tanta novetat musical pesada i avorrida. I és que aquests americans es mostren esplèndids a l'hora d'aplicar cadascuna de les seves influències, des de la new wave amb noms com Jim Carroll o Rockpile (el fugaç però inoblidable projecte de Dave Edmunds i Nick Lowe) al powerpop dels Undertones o The Beat passant per referències sixties com The Kinks o Beach Boys, pel millor rock dels setanta dels Rolling Stones o dels Flamin Groovies i, fins en un moment determinat, pel garatge escandinau dels Nomads, pel punk-rock americà dels Heartbreakers i dels Dead Boys o pel britànic dels millors Clash.


Si a la de carrer "What the hell did i do" aparenten ser els nois més catòlics del barri (tant com el mateix senyor Caroll) a "I'm so bad" recorden als Chesterfield Kings en el seu "Let 's get Stoned" com si estiguessen homenatjant a Ses Majestats Satàniques.

Sense despentinar però deixant la pell entre el bon rotllo de Ben Vaughn, el powerpop de Paul Collins o els Real Kids i l'energia contagiosa noventera dels Redd Kross, The Muffs o The Friggs (no en va per açí caminen com a acompanyants Kim Shattuck i Palmira Delran) sonen "Crazy little fool" o "Like an angel". Més o menys similar però amb més poder i velocitat guitarrera despunta "Love and hate". Ara bé, si el que volem és contundència, açí queda amb la benedicció de Joe Strummer un himne com "By the balls" o una salvatjada rocanrolera com "Hey big boy" (crec que la meua preferida, per moure l'esquelet sense parar), de les que deixen exhausts i de la qual se sentirien orgullosos els Barracudas o el mateix Peter Zaremba amb els seus Fleshtones.

Entre el beat sixtie i una espècie de bubblegum ramoniano camina aquesta meravella titulada "She do not know". A "Oh boy (today is my birthday)" ens deixen sense alè amb el seu frenesí en un acostament al garatge i al punk-rock americà que pogués sonar al CBGB de finals dels setanta.

"Love anymore" és quasi com un respir amb aquests aires fifties de doo-wop abans de tornar a atiar amb "Midnight creep", autèntic himne que deixaria complagut tant al suec Nick Valhberg com al sempre anyorat Stiv Bators. Com a colofó final una refrescant copla plena de bon rotllo i del millor rocanrol, i és que "Business to tend to" és de les que gaudirien tant Cyril Jordan com Lee Brillaux.

Està més clar que l'aigua. Aquest disc és sòlid, consistent, homogeni, no posseeix desperdici, i conté motius suficients per alçar-lo a dalt de tot encara que dubto molt que bona part dels mitjans més especialitzats ho situïn com a candidat a disc de l'any. I és que "Thrills & Chills" és massa brut, massa fresc, massa desinhibit, massa punk, massa roquer, massa powerpopero, massa canyer. És massa. Molt, molt, molt gran.
    
   *  Per Johnny JJ  
   *  Escrit originalment en el següent enllaç de l'Espacio Woody/Jagger

Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada