The Jayhawks. Tres dècades de melodies i harmonies celestials.

...caldria cobrir amb pètals de rosa el camí del backstage a l'escenari de la sala de la ciutat de torn cada vegada que The Jayhawks es decidissin a creuar els límits d'aquest país, doncs vulguin o no, són uns clàssics del rock dels nostres temps...

L'any en curs potser pugui donar molt de joc a l'hora de l'homenatge, o pot ser que aquests grups que van sobrepassant el quart de segle siguin les referències musicals que ens han acompanyat a tota una generació avui ja en la maduresa, tot i que açò no es tracta ni de bon tros de l'exercici nostàlgic de torn, o si. O és la simple constatació en el cas de The Jayhwaks que lluny de la condició de ser: 'el millor grup desconegut' que tants anys els ha acompanyat, han passat a formar part d'aquest Olimp d'artistes ja consagrats per propis i estranys, i el millor de tot és que encara estan en actiu amb una obra discogràfica d'una gran qualitat a defendre amb força cada nit.

Igual que altres artistes tal que Wilco o Ryan Adams, van sortir amb gràcia del carreró sense sortida de la No Depression, si escau a força de melodies i harmonies vocals úniques en el seu temps i amb un to que va estar més a prop dels clàssics dels 60 i 70, que dels seus precedents en els 80. Però la seva essència musical de fàcil digestió, les coses com són, no van obtenir la difusió que lògicament haurien merescut, doncs les seves tonades no desentonen per a res junt a alguns dels clàssics impertèrrits que des dels albors de la british invasion vénen sent reproduïts en bucle en les emissores més escoltades. Feu la prova. No hi ha cosa amb la qual gaudeixi més que punxant algunes de les seves cançons a coneguts que desconeixen la seva música, mai falla, l'encís jayhawk sempre produeix el seu efecte.

Per a mi The Jayhawks és ara per ara el grup de Gary Louris al costat d'uns companys de viatge que li fan costat i li donen una seguretat irreemplaçable, tant Marc Pearlman, com Karen Grotberg i Tim O'Regan, són la veritable base perquè això funcioni, sense deixar-me a aquest gran reforç que sempre va ser Kraig Johnson, i tot admetent per descomptat que Mark Olson va deixar una pàtina d'excel·lència en dos discos fonamentals de la banda abans de marxar amb projectes una mica arriscats. No va existir conflicte, no hi havia ressentiments entre ells, només el cansament i les ganes de dispersar-se que va acabar amb una indiferència mútua, c'est la vie.

Sense estar entre el millor de la seva discografia l'últim disc conserva la gràcia d'abans, però els fets són els que són, i The Jayhawks brillen més en directe sense Mark Olson, si de cas mereixeria grans respectes i un especial dedicat a ell només pels seus projectes diversos amb les seves parteneres, i per aquest "Salvation Blues" que és un clàssics amagat. Molt important és apuntar que The Jayhawks no són només "Hollywood Town Hall" i "Tomorrow The Green Grass", val que es podrien haver plantat allà i ja serien reconeguts, però el tema és que l'obra d'aquest grup és d'una amplitud tan magnífica i en part desconeguda, i de tal goig a l'escolta que mereix almenys un recordatori a manera de guia per a tot aquell que fins a la data només s'hagi quedat amb la soniqueta de grup "alt-country" dels 90, està clar que ja no són uns xavals i estan més a prop de l'etiqueta de grup veterà rendibilitzant el seu repertori amb certa nostàlgia adherida, en el seu dret estan per la poca repercussió que tingueren en el passat, però xicons, la màgia dels Jayhawks en directe està, que m'ho donin com vulguin, que mai em cansen. Anem fil per randa.

Que la descendència bastarda del Sant Patró Gram Parsons està present en la seva discografia? val, també, és clar. I aquí entra en joc el que hauria de constar com el seu primer disc de debut també anomenat The Bunkhouse Album, totalment desconegut ja que les escasses dues mil còpies editades inicialment s'han cotitzat a preu d'or fins que Lost Highway el va reeditar el 2010. Poc ha de veure amb el que desenvoluparien en els 90 a excepció d'unes parts vocals sempre a recalcar, però que escolteu, si el situem en els patrons de la No Depression hauria de ser valorat com el gran disc que és. Aquí deixo l'apunt per a les ments més curioses. Com curiós és que gairebé la totalitat de les cançons van ser signades per Mark Olson, aquí queda la dada. Però us asseguro que no us podreu resistir a l'encant de tonades com "Let The Last Night Be The Longest", una de les tres signades pel combo, i aquest "King of Kinks" de Mark Olson que és una autèntica meravella en la seva dylaníssima concepció.

Passem del seu segon disc que té uns quants grans temes com aquest "Ain't No End" que coneixen quatre gats, i també passaré dels celebèrrims ja nomenats, Greengrass i Town Hall, i no per menyspreu com una vegada va mostrar Louris quan va deixar anar allò de "- després de Blue poc queda per fer", ell sap que no és cert i que són dues obres mestres indiscutibles de tots els temps, hi va haver molt després, clar que si, llavors veig necessari aturar-me al no molt valorat Sound Of Lies, un discarral com la copa d'un pi que va superar amb escreix l'estigma de la marxa de Mark Olson i va dissipar tota classe de rumors respecte al futur de la banda, Marc Pearlman li va donar un contrapunt a Louries en les poques co-escrites junts, i Tim O'Regan o fa molt molt be com a segona veu per a fer que les harmonies no perdessin la màgia. El fet és que quasi la totalitat de cançons estan fetes per Gary Louris, cosa que li confereixen el títol de líder indiscutible. "The Man Who Love Life", "Trouble" i "Big Star" són cançons a considerar del milloret de la seva dècada, fetes amb les melodies i els versos capaços de guarir qualsevol ànima insomne ​​o amb falta d'escalforeta.

Passe a Smile, un dels discos que surt més mal parat relació qualitat-reconeixement. La resta del grup va començar a ficar mà a les composicions, així doncs en el tracklist d'entrada despunta la cançó "Smile", una cançó salvavides de les que se't queden per sempre, però hi han altres perles a considerar, pop de la vella escola digne de Simon&Garfunkel i de Paul McCartney ..., ja sabeu, dolç que no embafa, "A Break in the Clouds" és una d'aquelles meravelles que guardo com tresor en un lloc segur, el mateix podria dir-se de "Broken Harpoon", cançons ambdues que no solen entrar en els repertoris de directe però que la seva simple escolta et fan millor persona. El ritme mig ballable i la patina més moderna de "Somewhere In Ohio" representa com ninguna el so que que va fer dubtar a certs fans de base que van titllar aquest disc d'experimental, si us plau, la gent ha d'escoltar més a Coltrane.

I arribem davant Rainy Day Music, la que per a mi és l'obra mestra de Gary Louris, de la seva carrera, o de la seva etapa sense Mark Olson enfront de The Jayhawks. "Save It For A Rainy Day" és una de les cançons més grans de la seva discografia, America i CSN &Y es donen la mà, i "All The Right Reasons" és un bressol de les que et reconcilien amb tu mateix, quantes nits m'ha acompanyat i m'ha dit a l'orella que tot anirà be. Putoamisme total amb "Talspin", pocs són capaços de portar a Dylan i a The Band d'aquesta manera a l'actualitat i sense resultar un plagi revival. Però deixant de banda les reedicions més recents de l'any 2014, em sembla imprescindible en la seva segona edició bonus disc d'aquell mateix any amb un parell de cançons: "Caught With A Smile on my Face" i "Fools On Parade" que per déu Louris! en que estaria pensant quan les vas deixar fora del tracklist principal? Hi ha molts dies que quan escolte aquest disc dubto si ficar-lo davant de "Tomorrow The Green Grass". Tonades per hivernar, per deixar el món allà a fora i abraçar-se a la calidesa de la llar. Discarral.

Després de tres anys sense notícies dels Jayhawks apareix aquest Another Fine Day del grup paral·lel Golden Smog, agafeu-lo com breu parèntesi que em trec de la màniga. Aquest disc ja ha estat comentat aquí amb especial devoció, un disc que encara que no va signat per la banda homenatjada, per a mi llueix molt bé i no desentona encastada en la seva discografia. I em direu què passa amb Tweedy que també apareix en els crèdits? el de Tweedy en aquest disc és gairebé un acte presencial, la meitat de la formació pertany als Jayhawks, més Ed Ackerson sempre en les rodalies d'una o altra forma. I gairebé totes les cançons apareixen signades per Louries. Càbales a part, només heu d'escoltar "Listen Joe" o "Think About Yourself", a qualsevol que no conegui aquest disc li tapeu  els ulls i li dieu que és el disc power-pop perdut dels Jayhawks i se l'empassa sencer amb un somriure a la cara.

Vaig enfilant la recta final amb Mockingbird Time, l'esbombada tornada de Mark Olson a la formació. Va dividir a crítica i platea, els 'no diuen res de nou' i els 'és el mateix de sempre' dels haters habituals no em molesten tant com els conscienciosos i analítics 'per sota el Green Grass i Town Hall', no et fot! va xicons, digueu-me discs que us agraden i els posem al costat d'aquestos dos, llavors l'argument perd valor doncs quasi tot allò que vinga amb la bandera de la melodia empal·lideix al seu costat, ara digueu-me quelcom que jo no sàpiga. Escolte aquestos temps de pardalets una i altra vegada i la màgia hi és, la cançó que dóna títol al disc és una autèntica meravella, com ho és l'enganxosa "She Walks In So Many Ways" o "Closer To Your Side", que me les donin com la dolça "Poring Rain At Dawn" o la dylanosa "Black Eyed Susan", l'únic que se li pot discutir és l'haver portat algunes cançons al cànon que s'esperava d'ells, poques, un parell, "Tiny Arrows" per exemple, que amb el "menys és més" hagués funcionat millor, o "Stand Out In the Rain" que amb un arranjament amb més guitarra crazyhorsiana podria haver convençut en major mesura, menudeses sense importància, en tot cas per a mi continua sent un disc de notable, hi ha melodies i harmonies celestials, són The Jayhawks i aquest és un disc per als fans com nosaltres.

Independentment de la reconciliació musical en l'estudi d'Olson i Louris, en directe la relació no va quallar el que s'esperava, cosa que va confirmar definitivament la recent gira de presentació que feren sense Olson amb l'excusa de les reedicions de Sounf of Lies, Smile i Rainy, i amb uns Jayhawks gaudint prou més amb el seu repertori. I ara, ja tenint clar que Scott McCaughey estarà present en el proper artefacte, doncs gairebé que millor. Amb tot, caldria cobrir amb pètals de rosa el camí que va des del backstage a l'escenari de la sala de la ciutat de torn cada vegada que The Jayhawks es decidissin a creuar els límits d'aquest país, doncs vulguin o no, són uns clàssics del rock dels nostres temps.

 
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada