John Lennon - Plastic Ono Band (1970)

...de vegades és difícil dilucidar entre personatge, artista i persona, en aquest aspecte crec que no hi ha disc que equilibri millor la balança en favor de Lennon...


A un disc com aquest no li cal cap reivindicació, això sí, com sol ser habitual en aquest espai veig necessari el meu sentit homenatge. Us havia dit que adoro a John Lennon? Doncs en principi us pot resultar un pecat musical digne de la més radical de les excomunions, però en solitari el tinc a un nivell d'estima gairebé tan alt com als fab4, acceptant per suposat que la discografia del conjunt de Liverpool és immensa i inabastable. El cas és que Lennon em resulta un artista genial, que no infal·lible, de vegades massa obvi en la seves concepcions musical, però sobretot sempre em va costar moltíssim menys acostar-me a la seva música pot ser que per empatia, és més, d'haver estat en la seva pell segurament també hagués sucumbit a les pràctiques del Dr.Janov.

En 1970 Lennon ja duia temps caminant amb la Plastic Ono Band fugint del seu status a cop d'avantguarda sorollista, afirmaria que de manera premeditada, i amb l'excepció de tres singles d'èxit i entre el milloret del seu repertori. Un camí ple de clarobscurs i diguem que irregular que començava amb una intensa declaració d'intencions en aquest primer llarga durada en solitari. Aquest primer pas per descomptat que va descol·locar a més d'un segons expliquen les cròniques, primer per la recent desbandada dels escarabats amb la consegüent incertesa de molts fans que encara albergaven l'esperança d'una reunió, però John Lennon ja ho tenia clar fins i tot quan els beatles caminaven cavalcant la cresta de l'ona, així ho conta Ignaci Julià en la seva versió dels fets. Però poc importa ara en quin context va aparèixer aquest disc, la veritat és que em continua emocionant com el primer dia que el vaig escoltar.

Les campanades d'obertura no gelen tant la sang com "Mother", descarnat lament que em posa l'ai al cor cada vegada, un plor primal més alliberador que llastimós, l'acceptació del jo més profund des de la mateixa infància, a més poques cançons existeixen en la història del rock que arribin fins a tals cotes de sinceritat descarnada, tremenda la catarsi final a plena veu en ple alliberament del dolor més profund. De tal guisa comença un disc que pogués semblar més part de la teràpia del doctor que llavors el tractava que l'obra d'un ex-beatle. "Hold On" irromp encara amb aquest aire confessional amb una lletra on es dona màniga ampla a si mateix, a Yoko i al món sencer, amb un sentit de l'humor suficient com per ficar el monstre de les galetes pel mig, i a cada vers marcant la diferència amb el seu passat immediat en aquest viatge cap a no se sap on, però amb la seguretat i el desig de resistir-se a abandonar-ho tot, tot i que les ferides semblen sagnar com el primer dia. Un tipus complicat, però digueu-me, qui no ho és?, els seus laments el fan tan humà com les seves arrencades d'ira, amb la garagera "I Found Out" carrega amb tot el que se li posa per davant, dic jo, que fart dels pirats en el seu jardí, de ser tractat com una deïtat pels melòmans, i de totes les martingales viscudes fins a la data, drogues, religions hinduistes varies..etc.

"Working Class Hero" és una joia a recordar que a Lennon molestava per la comparació per allò de que no tot cantautor amb guitarra té perquè sonar a Dylan, havia de reconèixer que té molt del bard començant per la sonoritat arty universitària del village, cosa que m'agrada tant com la manera senzilla i magistral que té per denunciar les bases sobre les que tot el moll es fonamenta, i tenyeix d'amargor i desolació als que neixen sense cap altra possibilitat, se li va criticar per fals i perquè mai va ser fill de la classe obrera, ximpleries, la cançó és igual de gran. Una de les menys conegudes o reconegudes és "Isolation", obra mestra amagada de John Lennon, una confessió de tal calat que per a mi és suficient per saber que la seva actitud i compromís amb la vida i amb el món no és per a res frívol i oportunista, doncs el preu a pagar va ser sempre alt: l'aïllament, i be sabeu que a John li van ploure de totes direccions, el seu final diu molt.

Amb "Remember" li dona la volta al mite de Guy Fawkes, personatge culturalment tan arrelat al Regne Unit, i amb explosió final inclosa, suposo que amb aquesta cançó avui en dia més d'un bufagaites li hagués acusat de fomentar  el terrorisme. Tots sabem de la seva actitud, però en el fons hi ha un missatge en la música de Lennon que crec primordial, i és "Love" una de les claus, amb una senzillesa aclaparadora planteja l'amor com a resposta a tot, tan romàntic i alhora reaccionari si es pensa bé, l'amor real ens salvaria de tot, l'amor pels altres, l'amor per la política, l'amor pel món, per la llibertat, arribats a aquest punt de convicció pot ser fins i tot normal tornar-te taciturn si u s'agafa l'amor com a única resposta i al mateix temps presenciant diàriament com s'ultratja a tots els nivells. Torna el garatge i els crits primaris en "Well Well Well", i segueix una altra de les cançons pitjor enteses de Lennon, doncs prendre "God" com una cançó amb intencions atees i reaccionàries seria quedar-se en la superfície, i en el fons veig més la intenció de reafirmar-se en u mateix, com la necessitat imperiosa de fer subsistir l'individu per damunt de les ideologies/religions/teràpies que volen ofegar el pensament personal i estandarditzar-lo, si a cas es tractaria d'agnosticisme consumat. Tanca el disc oficial "My Mummy's Death", una joia de menys d'un minut, una cançó de bressol en clau espectral que possiblement ens porta al mateix epicentre de la seva psyche, a la font de tots els mals.

La figura de John Lennon arrossega multitud de clixés preconcebuts, així mateix la seva imatge ha estat utilitzada fins a la sacietat, ja sigui darrere d'una pancarta esgrimint eslògans anti-militaristes, com en la banda sonora publicitària de torn (post-mortem, és clar), se li ha dibuixat de gresca tremenda amb els amics de correries, igual que de conscienciat amb la causa de classe, de fill maltractat i incomprès a pare qüestionable, de vegades és difícil dilucidar entre personatge, artista i persona, però en aquest aspecte crec que no hi ha disc que equilibri millor la balança en favor de Lennon a tots els nivells com Plastic Ono Band, un dels grans discos confessionals de la història del rock, un imprescindible, estimo la música de John Lennon.

Per Chals Roig

Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada