Novetats 2018

header ads

Xarim Aresté - La Rosada (2015)


Més d'una vegada s'ha dit que el jazz actual s'ha convertit en música per a músics. A banda de ser una afirmació que caldria matisar, aquesta visió podria servir per a reflexionar sobre la música en general perquè aquest procés d'entotsolament afecta tots els estils. Per exemple, d'una banda, la música contemporània pot sonar més o menys interessant en els seus plantejaments innovadors i experimentals, però en la majoria dels casos ens falten referents per interioritzar l'expressió concreta. I d'una altra, en la música rock reconeixem els referents, però sovint li falta la màgia i l'espontaneïtat que en el seu dia va sorprendre i va enganxar a tanta gent arreu del món.

Així doncs, trobar eixe punt en què els referents i l'experimentació arriben a l'equilibri és el que realment ens fa connectar amb la música d'una forma conscient i duradora més enllà de les tendències que, per una raó o una altra, s'imposen en un moment donat. I en eixe sentit, el nou disc de Xarim Aresté, "La Rosada", pot ser un exemple potencial d'una col·lecció de cançons amb capacitat per enriquir la consciència col·lectiva. I tant se val si aquesta consciència és més o menys vasta, perquè el més important és que conté una música potent i honesta, lliure de pretensions vàcues, i sobretot, capaç de retratar emocions i situacions amb les quals tothom pot empatitzar. 

Respecte als referents, una bona manera de fer una primera aproximació és fer-se ressò de la nota de premsa del segell Bankrobber: "Les pinzellades musicals que trobem en aquest disc són incalculables. Del folk més despullat (“Bon vent”, “Lleons marins”) a un impressionisme propi dels Beach Boys o The Dodos (“Pensant en cercles”); de la rauxa balcànica (“Ple de gom a gom”) al cru intimisme de “Jo t’estimo”, potser la peça més sincera del disc. Gotes de jazz manouche, aromes de Marc Ribot i Tom Waits, salabror mediterrània (“Quatre fulles”) i un mig temps d’escola Van Morrison del calibre de “La Santa Espina”. I no ens oblidem del mordaç tema que obre el disc, “A l’Univers li sua”, per recordar-nos com rellisquen, a la resta de la humanitat, la majoria de coses que proclamem als quatre vents per les xarxes socials".

Segurament, qualsevol pot estar d'acord amb aquests referents perquè els compartim i som capaços d'identificar-los, o en el seu cas, debatre sobre la qüestió. Així, tampoc pareix agosarat dir que (a banda de les vuit cançons comentades en la nota de premsa) el disc també conté un poderós i breu tema anomenat “Mentre tu dorms”, que recorda elements musicals desenvolupats pels Led Zeppelin dels setanta en cançons com D'Yer Mak'er i Kashmir; això sí, reduïts a la seua essència, i passats pel filtre de la cruesa amb què bandes com Nirvana van interioritzar i reinterpretar els clàssics a principis dels noranta. I per últim, queda fer referència a “Magenta”, construïda sobre un patró que es repeteix en una sonoritat que cavalca entre la lírica de la Velvet Underground i el concepte rítmic manejat per Deodato en Also Sprach Zarathustra, idea que queda reforçada amb la presència d'una trompeta "cool" que condueix la cançó en una intensitat subtilment ascendent fins al clímax del final.

Però, a més a més, Xarim Aresté troba la seua pròpia veu a través de la combinació de diversos elements instrumentals i de les lletres de les cançons que aporten una visió personal del món. En eixe sentit, cal destacar que és difícil categoritzar la seua música. En certa manera, es pot identificar un esperit que recorda a Tom Waits o a Vinicio Capossela, perquè aquests músics tenen la capacitat de bascular entre la tradició de la música popular (en el sentit més ampli) i l'espontaneïtat del seu caràcter. Tanmateix, no es tracta de fer una comparació, ja que si alguna cosa tenen en comú és una personalitat ben definida i incomparable.

També cal destacar que en els àlbums en solitari de Xarim Aresté es plasma tota l'experiència adquirida, tant en l'estimulant i original banda Very Pomelo, com en les seues col·laboracions amb artistes que no deixen mai indiferent com Sanjosex, Maika Makovski, Gerard Quintana, Antonio Arias o Josele Santiago.

En fi, en el segon disc de Xarim Aresté es barregen distints estils sense impostures, i el resultat és una desena de cançons que són seductores, properes i universals respecte als temes que tracten. I no sé cert si a l'univers li sua o no, però existeix un univers creixent de persones que digerim amb gust "La Rosada", perquè ens emociona i ens estimula la ment.


Per Àlvar Andreu.

Publica un comentari a l'entrada

2 Comentaris

  1. Aquest es un disc del que he llegit meravelles però que encara no he escoltat, , amb tot el que dius sé de ben cert que l'he d3escoltar amb paciència, Tinc la sensació que aquest disc serà el qui guanye la copa de l'Enderrock d'aquest any, s'olora de lluny, tan debò repercutira en que a la gent li arribés a aquestos nivells que comentes. gran ressenya Àlvar

    ResponElimina
  2. Bones Carles! Hui dia, hi ha més músics, escriptors, pintors... que mai en la història. Però, pense que assumeixen un discurs mercantilista i, sovint, no són ni conscients. Quin sentit té parlar d'èxit o triomfar? Una altra cosa és muntar una banda per passar-ho bé, emborratxar-se i follar (això és un altre tema, i em pareix perfecte).

    El que vull dir ara és que el discurs mercantilista, en la música en concret, està obsolet, i si funciona, o fa només en les dinàmiques capitalistes anglosaxones. Al final tot és com una gran farsa universal.

    En fi... Projectes com el de Xarim, Gener, Senior, Josele Santiago, Roever, etc, etc (per citar alguns més propers) estan al marge d'aquestes entelèquies (i no ho dic només per la llengua, ho dic per la qualitat de la música i també de les lletres), i realment fan un servei cultural a la societat, l'estimulen amb la seua particular sensibilitat, l'enriqueixen, la fan créixer, i per tant, ajuden a cohesionar-la i a transformar-la en el millor sentit de la paraula...

    I a eixe xicotet univers (eixa societat concreta, eixa comunitat) ja ha arribat La Rosada! I això ja té molt de valor (si no, no estaríem parlant tu i jo sobre el disc, ni com tu dius podria guanyar l'Enderrock, etc). Clar que, tant de bo, fórem capaços de compensar com toca els nostres artistes perquè fan un paper molt important en la comunitat (força i disculpa pel rotllo però és un tema que em fa pensar prou últimament).

    ResponElimina