The Delines - Colfax (2014)

...un tractat d'alt.country down-tempo amb ànima soul...

The Delines és una nova formació, encara que en la pràctica es tracta de les cançons del ja veterà Willy Vlautin, unsung-hero per excel·lència del alt-country de les últimes dues dècades, ànima matter de Richmond Fontaine, grup que va néixer als 90 a l'ombra de l'anomenat No Depression, amant per igual dels Replacements i d'Uncle Tupelo que de la literatura realista de Raymond Carver.

La seva trajectòria ha transcorregut en paral·lel i amb menor popularitat que Wilco, cosa que s'entén i respecta, doncs la seva música no està feta per a tots els paladars. En les seves històries campen al seu aire perdedors a la meitat de cruïlles vitals, i ja se sap que aquest tipus de tirada ombrívola i fosca comporta l'enorme risc de la no acceptació general, cosa que Vlautin sempre ha acceptat amb filosofia. Deixant a banda  la seva llaurada carrera literària, podria afirmar-se que a dia d'avui és un dels grans en el seu gènere i el songwritter més conreat de la seva generació. 

Sento un gran afecte cap a aquest artista, la meva relació amb la seva música es remunta a gairebé una dècada en un directe de Richmond Fontaine en format duo i com a teloner d'uns Marah llavors a la cresta de l'ona. Venien a presentar el fantàstic Thirteen Cities. El concert va ser molt bo, amb parquedat instrumental però amb intensitat, jo diria fins i tot que amb certa urgència ja que tots els que es van donar cita allà esperaven als caps de cartell amb ansietat, i això l'artista ho nota, majorment l'aforament va passar bastant de Vlautin i de les seves cançons. Però en el silenci de la nit va ser el pòsit d'aquell intens repertori a dues guitarres el que em va captivar, llavors vaig entendre la dura realitat d'artistes que contínuament caminen per la corda fluixa malgrat la seva llarga i sense màcula trajectòria. Tot té la seva part positiva, doncs el fet de complaure les seves pròpies inquietuds artístiques més enllà de la popularitat sempre li ha donat certa tranquil·litat a l'hora d'encarar cada nou disc. Per a mostra un botó, els Marah s'han desinflat amb el transcurs dels anys i en canvi Vlautin continua al peu del canó amb un catàleg excels i ple de joies a descobrir, a recomanar un cinc estreles com és "The Fitzgerald", i el imprescindible "Post To Wire", el disc que els va treure de l'ombra editat en un moment decisiu de la seva carrera en el que va canviar el piano per la pedal steel.


Podríem considerar The Delines com una superbanda, si em permeten, més pel gran ofici dels components que per la seva popularitat, a la pràctica el grup gira al voltant de Willy Vlautin i, a remarcar, la veu d'Amy Boone de The Damnations, en nòmina Sean Oldham inseparable company en Richmond Fontaine, Freddy Trujillo, Jenny Conlee de The Decemberists, substituït per Corey Gray en directe, i Tucker Jackson membre dels Minus 5. Presentacions a banda, la seva música es nodreix dels renovadors de la tradició que tenen en Gram Parsons el seu sant patró, pedal steel per tot arreu, aquesta vegada sense l'aridesa i tensió dels 90, un tractat d'alt.country down-tempo amb ànima soul.

Es serveix el cantautor de Reno del paisatge cosmopolita d'una de les grans avingudes de Denver (Colfax Avenue), signe d'identitat de l'Amèrica moderna contraposada a la seva decadència, amb tots els elements propis d'un ecosistema tal com ara gent humil davant decisions dràstiques, crits al pati de llums, batussa a la matinada, fauna nocturna a la llum dels fluorescents publicitaris, putes i ionquis, tota mena de jocs en les ombres de la jungla d'asfalt... i uns protagonistes personificats en la veu d'Amy Boone que es fica en cada història amb una dicció perfecta que et fa assaborir cada vers sense esforç, i entenc llavors que Vlautin faça un nou grup al voltant d'aquesta veu que du inherent un to trist a la vegada que dolç, una interpretació que converteix l'obscuritat en vellut sonor, perfecta per a uns personatges gairebé a les últimes que acaben trobant escletxes d'esperança en la seva pròpia misèria.

Aquesta col·lecció de cançons no té fissures des de la seva obertura, pedal steel, rascat gentil d'elèctrica i escombretes a "Calling In", milers de veus de soul etèries ens vénen al cap en "Colfax Avenue" obrint l'angle per l'escenari triat en un traveling amb molt de ganxo, la melodia més pop ve amb la deliciosa "Wichita Ain't So Far Away", alt.country al detall quasi-jazzy, pedal steel per tot arreu, "I Won't Slip Up" i "State Line" són bons exemples de la balada contemporània per fondre's de gust, excel·lent la versió a piano de "Sandsman's Coming" de Randy Newman, un gran lletrista reverenciant a un dels més grans lletristes de tots els temps, també està present el soul a tot el tracklist, sobretot i amb profunditat en mode deep a "Flight 31", una cançó que et remou les entranyes, i fins al final, introspecció extrema a "I Got My Shadows", tanca el disc amb un dels seus highlights, un retrat en punt de fuga cap a l'esperança en una de les cançons que més m'han agradat en el que portem de temporada, "82nd Street", grandiosa, cançó que Mazzy Star somiaria tenir en el seu repertori.

Colfax és la celebració de les cançons i la trajectòria de Willy Vlautin, amb una veu que dóna una altra dimensió a la qualitat habitual del seu repertori. Apte, si s'accepta el consell, per quan el ritme diari us deixi un moment per a la contemplació sonora, sense autobusos, ni trajectes, si pot ser en Hi-Fi ja que els matisos són d'un preciosisme sense parangó. Només es pot qualificar aquest disc amb un excel·lent, i demà el que ací vos escriu se'n va a missa per a escoltar-lo en directe.



Concert el 17 de Setembre 21:30 en la Sala Loco Club
Entradas: http://www.lococlub.org/entradas
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada