Richard Hawley - Hollow Meadows (2015)

El sofisticat retorn al romanticisme dels anys 50

"Hollow Meadows" és el vuitè àlbum d'estudi de Richard Hawley, aquesta vegada a través de Parlophone Records. Gravat a Sheffield als Yellow Arch Studios a la primavera de 2015 juntament amb la seva mà dreta i amic Shez Sheridan, a més d'una caterva de col·laboradors entre els que destaquen Jarvis Cocker (Pulp) i Martin Simpson, folkie de renom que aporta slide i banjo. El títol fa referència al seu benvolgut Sheffield com és habitual en tots els seus discs, sembla ser la ubicació d'un antic hospital.

Fetes les presentacions de rigor,  anem a la molla. Veig aquest disc com el retorn de Hawley al so clàssic dels 50 que tants bons resultats li ha donat en el passat. La clau del so hi hauria que buscar-la en els seus primers discos, especialment "Late Night Final" en quant a la senzillesa i tractament sonor de les cançons (favorit de favorits de la meva vida, ressenyat aquí), però amb el punt de sofisticació dels arranjaments de "Truelover's Gutter" (orfebreria crooner, ressenyat aquí), també hi ha certa inèrcia agafada del seu anterior disc pseudo-psicodèlic, però són poques i no afecten la unitat del disc, és més, la reforcen.

Tinc clar que aquest disc portarà opinions ben diferents. Per primera no diu res nou, cosa que preferisc adjectivar com a "tindre personalitat pròpia", però a més algunes de les cançons sonen a ja escoltades, és evident l'auto-plagi d'algun dels passatges on la diferència rau en petits detalls, tant se'm dona, ell mateix ho va declarar fa anys i no és un secret que els seus primers discos són autèntics plagis a les balades dels pioners dels cinquanta com Buddy Holly, Roy Orbison, Elvis Presley... El que fa especial la seva proposta és el seu toc personal, la seva veu i el seu bon gust en els arranjaments.

Per començar l'obertura de "I Still Want You" és una autèntica meravella, aquest és el Hawley que esperava i que supose que esperaven molts, a priori veig en aquesta cançó una diferència significativa en la interpretació de Hawley, una veu més cascada, un fraseig amb certes imperfeccions que me'l fa més proper i on es denota que l'edat va fent mossa, inclús en la subtilitat amb que la seva veu canta a l'enyorança de l'amor perdut i no oblidat. En la mateixa línia "Tuesday pm" és una balada a piano preciosa que ens retorna a la senzillesa d'abans de Coles Corner, on la seva veu en falset rematant alguns dels versos resulta una agradable novetat, l'esperit de Buddy Holly fa acte de presència en "Sometimes I Feel", retrau a la americana suau de M.Ward i ens convida a ballar un agarrat. Tenim "Nothing Like A Friend" que sona a un remake de "Don't Get Hung Up in Your Soul" del "Truelove's Gutter" però amb el tractament de "Late Night Final", but I like it, majorment és la fórmula utilitzada al disc. "The World Looks Down" podria ser el creuer perfecte entre l'Sky's Edge i el Late, la viola i el violí són matèria exquisida. Buf "Serenade Of Blue" és molt bona, i ja vos solte que ningú en l'actualitat és capaç de fer una cançó com aquesta amb el so de la serra pintant aquestos paisatges onírics. "Long Time Down" compta amb la participació del folkie Martin Simpson tocant la slide, i no puc evitar recordar-me a Roy Orbison.   "Heart Of Oak" també fuig de la seva vesant baladista, una cançó que podria prendre's com una evolució lògica del brit-pop cap a la maduresa. "Which Way" és un mig temps que no abusa massa de l'ostentació psicodèlica del seu anterior disc però que remet directament a ell com a precedent immediat. Tanca el disc amb El toc american recordings de Cash de "What Love Means" que em sembla una de les millors del disc, primer per la seva intenció acústica enxampada en directe que podria dir-se que és gairebé única en la seva discografia.

No sabria situar "Hollow Meadows" en la seva discografia, doncs no és un nou "Coles Corner", la seva obra mestra, ni tampoc trobarem un altre The Ocean, la millor cançó que mai ha fet, per suposat l'encant underground de "Late Night Final" és impossible recrear-lo.  Així que vull ser sincer i dir-vos que no és el seu millor disc, però es que a mi no em calia un "disc de l'any",  a mi em calia trobar-me de nou amb les sensacions que sol evocar la seva música, i estan aquí. Hollow Meadows em resulta un disc notable.

Per Chals Roig



Dates:
16 de Novembre Teatro Barcelo Madrid
17 de Novembre Sala Apolo Barcelona
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada