Rafael Berrio - Paradoja (2015)

RAFAEL BERRIO - Paradoja (2015)
...perquè alguns sentim orgull, admiració i agraïment per aquesta feina, perquè el destí el forja el temperament, perquè l'atroç i el bell, el noble i el vil conviuen en aquest món que penja d'un fil fi...

No dic que sigui millor o pitjor, tampoc és qüestió de comparar però a títol personal em eclipsa i m'atrapa molt més que els seus excel·lents acústics i intimistes discs predecessors ("1970" i "Diarios") i, probablement, això tingui a veure amb el més elèctric que conté "Paradoja" dins d'una interessant evolució en la qual RAFAEL BERRIO demostra classe i dignitat. En certa manera, per intentar introduir-nos d'alguna manera en el cor de la qüestió, em dóna la sensació que musicalment es distancia una mica de Leonard Cohen i s'aproxima més al pare del rock alternatiu Lou Reed.

RAFAEL BERRIO - Paradoja (2015) 2
“Es la existencia, ya lo sabemos, no salen las cuentas, yo ya me entiendo. Qué clase de vida, hay ciertos momentos, no es solo el dolor, yo ya me entiendo…” Aquest parell de versos pertanyents a "Yo ya me entiendo" contenen les claus d'aquest gran artefacte musical. Com de costum l'inclassificable cantautor donostiarra es mou en el terreny de la realitat a partir de l'experiència immediata de la pròpia existència.

I és aquest existencialisme latent que fuig del bombo mediàtic el que traspua malenconia, humilitat, honradesa i grandesa amb petites gotes d'humor absurd que conviuen entre la fidelitat amb un mateix, el dramatisme, l'emotivitat, l'inconformisme i la pròpia subsistència..

RAFAEL BERRIO - Paradoja (2015) 3
Sobre els genials textos. Cadascun dels versos, sense excepció, de cada cançó (excloent, és clar, el fenomenal tema instrumental que dóna títol al disc) són profunds, astuts, precisos i, tambées converteixen en irresistibles al acoplar aquesta tensió velvética provocada per la part més elèctrica de les guitarres de Rafa Rueda i Joseba Lenoir, on la intensitat dels seus riffs també podria evocar a bandes indies o de noise-pop de finals dels vuitanta i principis dels noranta. És aquí on la peculiar forma de cantar per part de Rafael Berrio (més aviat hauríem de parlar de recitar) recorda Lou Reed encara que amb algunes diferències a tenir en compte. Per exemple, si en el mestre neoyorkí prevalia el desassossec o el sòrdid, en el guipuscoà tot sembla un recés de pau interior a pesar dels mencionats fulgurants llampades guitarrers que en alguns moments l'acompanyen.

Això sí, que ningú esperi de "Paradoja" un disc revivalista d'arrels americanes, de folk dylanita o de blues. És més que probable que els puristes del rock (inclosos aquells que diuen estar encantats amb la música de Lou Reed encara que només hagin escoltat les seves cançons més populars) no trobin en aquest treball els paràmetres més convencionals del rock que els satisfà. Perquè aquí hi ha velvetisme pur i dur, autèntic verí corrosiu que es va obrint pas fins a deixar un pòsit vital i imperible, i això per al que subscriu és molt, molt, molt (al cub com a mínim) emocionant. I moltíssim més, si és possible, al gestar-se en un dels meus idiomes habituals d'ús.

Resulta paradoxal que "Paradoja", valgui la redundància, es converteixi en un disc profundament addictiu, com també ho és que amb tanta morralla musical que existeix en aquests temps no obtingui major repercussió un artista d'aquest enginy i d'aquesta categoria.

RAFAEL BERRIO - Paradoja (2015) 4
És que mai has tingut un pensament estrany que s'oposa al sentit comú oa l'opinió general d'una majoria? Potser l'aparentment contradictori, absurd i inverosímil no ho sigui tant si s'aprofundeix, per exemple, en aquesta obra. Mostres d'això són "Contra la lógica" a partir d'aquesta entusiasta defensa del dadaisme i de la flor del sense sentit o, de forma similar també, a "Inanimados".

Referències a la mitologia o a la cultura clàssica grega no en falten. La primera d'elles és una espasa de Dàmocles que plana sobre el futur més imminent al compàs dels dos acords de "Cambios a mansalva y decadencia". Per la seva banda l'erotisme i la sensualitat més lasciva convergeixen dins "En lo mórbido" amb protagonistes com el déu Zeus, reis de Tebes com Jocasta o Èdip, sacerdotesses com Medea o relacions d'Andròmeda i Perseu entre vulves, llavis, puntes dilatades de pits, ... Brutal, salvatge, palpitant, genial em sembla aquest vers de “en el lóbulo perfumado que succiona para sí un Jasón enardecido”.

I viure, viure, resulta commovedor com es desplaça la guitarra entre el ritual de manies d'una fosca i impressionant balada com és "Niente mi piace". No menys impressionant és el final d'una altra balada com "El animal que has sido" amb aquest "soy el que soy niego el olvido". Aquest tema em recorda el fantàstic "Magic and loss" d'un brillant i renascut Lou Reed en els noranta. Ídem del mateix es podria dir sobre un colpidor colofó final com és "El mundo pende de un hilo".

RAFAEL BERRIO - Mis ayeres muertos 2015
Punt i apart (i menció molt expressa) per a un emocionant recorregut per la vida: ”…los dones de la infancia,…el vino y las rosas de la plenitud, las lindes del edén y las lindes del infierno,… la guerra y la paz, lo efímero y lo eterno,… los amores tardíos,… las perseidas en el cielo de la noche elemental, naufragios y odiseas en el trance de los sueños,… la ternura de los cuerpos,… los senos desnudos de la meretriz…” Podem buscar a Londres, podem buscar al delta del Mississippi, podem buscar a Sydney o a Nova York però potser no calgui anar-se'n tan lluny perquè "Mis ayeres muertos" és la cançó, la definitiva, la del 2015, almenys pel que subscriu.

Ja els agradaria a molts d'aquí, d'allà o d'allà tenir la meitat de nivell que tenen les lletres de Rafael Berrio, del millor que s'ha escrit en castellà dins del món del rock mal que li pese a l'habitual alzheimer o falta de reconeixement en aquest món. Pocs, molt pocs discos de l'any en curs en l'actual estat espanyol, comptaets amb els dits d'una mà, podran rivalitzar o jactarse d'estar a l'altura d'aquesta "paradoxa" quan es produeixi el canvi al 2016. Perquè alguns sentim orgull, admiració i agraïment per aquesta feina, perquè el destí el forja el temperament, perquè l'atroç i el bell, el noble i el vil conviuen en aquest món que penja d'un fil fi. I per una consumació com “solo el amor que me has dado no muere conmigo” al, possiblement, millor disc en castellà de l'any en curs. ¿I per què no?

   *  Per Johnny JJ 
   *  Escrit originalment en el següent enllaç de l'Espacio Woody/Jagger

Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada