The Minus 5 - Dungeons Golds (2015)

Els èxits del soterrani

Beneït soterrani i lloc d'esplai on els amics i cercles pròxims poden trobar-se amb les melodies de sempre de la millor manera que pogueren donar-se en l'actualitat, les que ens fan somriure i voler baixar les finestres per a treure el cap al vent.


Scott McCaughey és un cul inquiet, un artista al qual s'hauria de venerar des de fa molt de temps, ha anat deixant una reguera de grans cançons i col·laboracions d'autèntic luxe al llarg de la seva carrera, primerament amb The Young Fresh Fellows. Admirats per artistes i crítics, representen com pocs als grups que no van anar al compàs dels corrents imperants dels 90, però que han sobreviscut al pas del temps seguint el seu propi camí amb grans discos a l'esquena. També acostat a projectes de substància rockera, The Venus 3 de Robyn Hitchcock i The Baseball Project, col·laborador i guitarra de suport dels últims REM ... i a més fundador i motor creatiu del col·lectiu The Minus 5, sempre acompanyat del seu bon amic Peter Buck, qui va trobar una vàlvula d'escapament per la qual desfer-se del mega-estrellat dels REM i tornar a gaudir de les sis cordes. Per aquest col·lectiu han passat membres dels Posies, dels propis REM, amb Wilco va compartir un disc magistral, i Colin Meloy (The Decemberists) va tenir la millor escola, i a cada lliurament ofereix pindolades de power-pop, rock i vitamines a dojo, tocades de classicisme però amb els peus a terra, aquesta vegada no anava a ser menys.

Aquest Dungeon Golds és la versió reduïda dels cinc discos que McCaughey va editar en vinil per al Record Store Day sota el nom de Scott the Hoople in the Dungeon of Horror, una mena de Basement Tapes particulars, o si preferiu, una nova versió del doble Blanc, apreciació menys obvia, inclús més proper als Kinks que als Fab4, i que a hores d'ara ja podem considerar cofre del tresor inabastable i difícil d'aconseguir (només hi ha 750 còpies). Cançons gravades en anys anteriors al soterrani que el mateix McCaughey li agrada anomenar La Masmorra. Per a l'ocasió es porta a més del seu inseparable Peter Buck, a Jeff Tweedy, amb qui ja havia col·laborat, el desaparegut Ian McLagan en una de les seves últimes grans intervencions al planeta terra, està Linda Pitmon, la dona de Steve Wynn, present en altres projectes similars (Golden Smog posem per cas), i alguns decemberistes que s'han apuntat al bombardeig, una mena de combo ultra-generacional que ja d'entrada i amb aquestes premisses s'adverteix més que interessant.


Les influències i homenatges al llarg del disc són més que evidents, cosa que no resta res de l'encant a la seua escoltada. El títol "My Generation" fa bé el joc transformant de manera jocosa la consigna dels Who en un desternillant "per favor vull viure més" i un ritme que en el seu tractament em porta directament a les dissonàncies de Giant Sand amb cert toc experimental via el YHF wilquero, el pop meravellós de platja estil beach boys es persona en "It 's Beautiful Here", i en "In The Ground" aconsegueix que almenys durant uns minuts tirem menys a faltar aquelles cançons lluminoses de Tom Petty volent sonar Byrds, "Adios Half Soldier" té la mateixa facilitat que tenien els fab4 per fer que els versos i la tornada sàpiguen a glòria per igual, i d'una tirada et tele-transporta amb "Zero Clowns" cap al glam amb aquests cors tan Bowie, un altre zic zac de plaer amb "Chinese Saucer Magnolia" que recorda als folk-rocks del estiu del 67, aquí amb Peter Buck traient espurnes a les seues sis cordes, et posa les piles amb pindolades power-poperes de la talla de "The History You Hate" i "How Down The Fort", melodies portentoses i rascars de guitarra per tot arreu de nou acostant-se les clàssiques byrdianes, i els joves revivalistes que ja han de córrer per arribar a gemmes de psicodèlia rock com "It's Magenta Man!". També fabulós l'acostament a sonoritats country rock pop amb "Sorry Town" amb un pedal steel de les que fan escola. Per favor que preciositat de cançó és "Remain In Lifeboat" amb Ian McLagan fent això que tan bé sap a les tecles, acompanyat del desmelene guitarrer de Peter Buck, gran moment. Tanca el disc "The Unforeseen", una delicatessen on la pedal steel de nou ens fa volar.

Dungeon Golds és el complement vitamínic perfecte per acompanyar al meu estimat Another Fine Day dels Golden Smog, el feeling és similar, uns quants paios gaudint de la música al seu aire, amb la melodia que rememora els enyorats clàssics i ens transporta al llarg de la història del rock passant pels 60, l'estiu de l'amor, els 80 i els 90, repassant pop, folk-rock, psicodèlia i power pop amb una facilitat sorprenent, tot amb la bona feina que Scott McCaughey sempre ha donat a tota la caterva de projectes en què ha ficat el nas.

Beneït soterrani i lloc d'esplai on els amics i cercles pròxims poden trobar-se amb les melodies de sempre de la millor manera que pogueren donar-se en l'actualitat, les que ens fan somriure i voler baixar les finestres per a treure el cap al vent, melodies portentoses i guitarres glorioses, un disc a situar en bon lloc dintre de les novetats d'artistes forans d'enguany. No us perdeu aquest artefacte, us alegrarà una mica més l'existència.



Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada