The London Souls - Here Come The Girls (2015)

Here Come The Girls és un "melting polt" musical que abasta molt, però també qualla...

La virtut més gran del segon àlbum de The London Souls és que, al mateix temps que dóna la sensació d'estar escoltant cançons de tota la vida, també es deixa conéixer a poc a poc fins a atrapar definitivament. Es tracta d'un procés en el qual la digestió és ordenada, gens pesada, i no dóna set com passa sovint amb els àpats refregits. Sens dubte, estem davant d'un bon aliment per a l'ànima, a base de brillants melodies i harmonies vocals, rock amb arrels de vocació blues i soul, i una percussió creativa, suggerent i creadora del so d'aquesta proposta musical nascuda a Nova York fa més d'un lustre.

Les comparacions són temptadores i no és difícil trobar els referents de la banda; així, habitualment se'ls relaciona amb els Beatles, Cream o Led Zeppelin. Ells no ho amaguen i el nom de la banda ja pareix que siga tota una declaració de per on van els sons. És més, el bateria Chris St Hilarie cita a Ginger Baker i John Bonham com les seues primeres influències directes que, a més, el van incitar a cercar altres referents rítmics com James Brown o The Meters, fins a arribar a mites del jazz com Elvin Jones o Max Roach. Aquest bagatge està present en tot el disc i els atorga consistència, varietat i matisos al marge de l'estil cap al qual basculen en cada moment.

Una altra característica que cal destacar és que no es limiten a buscar i tractar d'executar un estil determinat, sinó que tenen la voluntat de crear cançons amb força. Sortosament, també han estat dotats de la gràcia per fer-ho i els referents que citen són paradigmàtics. Per exemple, el guitarrista i cantant, Tash Neal, reconeix expressament el talent dels compositors de Motown i la influència en la forma de concebre les cançons que tenen The London Souls. D'altra banda, també comenta que el revival del rock and roll de principis del segle vint-i-un el va sorprendre a l'escola escoltant hip hop, però l'atracció que sentia pels clàssics prompte el van dur a fixar-se en guitarristes com Jimi Hendrix. A més, a casa dels seus pares sonaven els Temptations i Marvin Gaye, i la realitat és que el que escoltes de menut mai deixa d'estar present al llarg de la vida.

Tash Neal (guitarra i veu) i Chris St. Hilaire (bateria), les dues "ànimes londinenques" de Nova York, han editat recentment un bon àlbum que s'erigeix sobre tres pilars bàsics: la música beat, el blues-rock i el folk.

En primer lloc, els sons de bandes com Dave Clark Five, The Hollies i, sobretot, The Beatles inspiren When I'm With You, Crimson Revival i Alone. Aquest primer grup de cançons són tres autèntiques gemmes de power pop que combinen algun toc de bubblegum i, més clarament, elements del folk-rock dels primers Byrds (que, per cert, també van rebre una intensa influència melòdica dels Beatles). The London Souls no inventen res, però no es poden catalogar com una banda de revival; més aviat, el que fan és revitalitzar el power pop de sempre.

De fet, no deixen de ser reconeixibles bandes pioneres del gènere com els gal·lesos Badfinger i els nord-americans Raspberries; o, fins i tot, grups posteriors com The Beat o The Posies. En fi, no solament es troben clares reminiscències als originals, sinó que també tenen l'habilitat de recordar tota la seua repercussió posterior.

Sense perdre de vista el pop, Here Come the Girls conté dues delícies folk: Hercules i Isabel. El començament de la primera (en la qual s'ha de destacar la subtil percussió de Chris St. Hilaire) pot recordar els Led Zeppelin acústics, però en el fons les dues cançons es troben estretament lligades a personalitats del folk-pop més actuals com M. Ward o el Devendra Banhart que es declara obertament seguidor de Donovan. Sobretot, pel timbre de la veu continguda de Tash Neal. És més, en el tema Isabel, per moments, recorda el to íntim i malenconiós d'Elliot Smith. En aquesta mateixa línia estilística cal situar la cançó sincopada que tanca l'àlbum: Run Zombie Run; a pesar de l'explosió soul amb la que rematen el tema, en una segona part final, que mostra el bon sentit de l'humor d'aquesta parella de compositors.

Els London Souls més crus apareixen quan s'arrimen al blues-rock dels Cream o Led Zeppelin en les cançons Steady, Honey i All Tied Down. De nou, es nota que són cançons molt treballades i el resultat final està ple de detalls rítmics i melòdics que les fan enormement seductores. A vegades més propers als primers Funkadelic, d'altres als primers Faces, existeix una estructura de blues elèctric que connecta tot l'assemblatge en el qual també caben The Black Crowes o els moments més hard-rock de Lenny Kravitz, amb qui comparteixen aquesta vocació per conjuminar rock, folk, pop, soul, etc.

La varietat estilística no s'acaba ací i, cap al final del disc, ens delecten amb dues bones cançons d'americana, en el sentit clàssic del terme: la visió musical en la qual es difuminen les línies que separen el rock, el country i el soul. El tema Bobby James és un clar exemple, però també ho és Valerie. Cosa que fa pensar, inevitablement, amb The Band; i recorda noms importants del southern rock: Allman Brothers Band i Lynyrd Skynyrd. A més a més, aquesta recerca de les arrels els porta a incloure dos "divertiments" inspirats, d'una banda, en el R&B-soul de Jackie Wilson: The River; i d'una altra, en el so Dixieland: How Can I Get Through.

En definitiva, Here Come The Girls és un "melting polt" musical que abasta molt, però també qualla. El resultat global és satisfactori, i la dispersió estilística no representa cap obstacle per gaudir del bon ofici d'una banda jove que assoleix moments d'inspiració notables. Ara bé, l'estatus musical a què poden i deuen aspirar és exigent, i caldrà estar atents per a veure si són capaços de depurar i definir un poc més la seua personalitat; perquè no seria estrany que en un futur publiquen un d'eixos discos que de, tant en tant, es qualifiquen d'obra mestra.

Per Àlvar Andreu.