Louie Louie, la culpa va ser del cha cha chá


El rock va nàixer de la fusió i sempre ha fet honor als seus orígens, sense prejudicis...


L'estàndard del rock Louie Louie, escrit per Richard Berry el 1955, va ser versionada i enregistrada per dues de les bandes més imitades i més inimitables dels últims quaranta anys: Motorhead, el 1978; i Black Flag, el 1981. I a pesar que les bandes es van formar el 1975 i el 1976, respectivament, els singles que contenen la versió formen part de les seues primeres gravacions; és a dir, quan es trobaven en ple procés de recerca i definició del seu so personal. En el cas del grup hardcore-punk Black Flag ni tan sols va ser gravada pel seu cantant insígnia: Henry Rollins, qui s'incorporaria eixe mateix any a la banda creada per Greg Ginn. El cantant era Dez Cadena, qui va escriure la seua pròpia i rabiosa lletra de la cançó de Berry. També va fer una lletra nova Iggy Pop (versió inclosa en American Caesar, publicat el 1993); en la qual, com si fos un cronista, relata els canvis profunds que sacsejaren el final del segle vint, a la seua manera. 

En qualsevol cas, no pareix que siga una casualitat l'elecció d'aquest tema clàssic del rock per dues bandes vinculades, d'una forma o una altra, a l'actitud que caracteritzà el moviment punk a finals dels anys setanta. I és que Louie Louie és una cançó que simbolitza perfectament l'essència i l'esperit del rock and roll de soca-rel: simple i directe. La particularitat es troba en el fet que es tracta de dues bandes pioneres en la forma d'entendre l'estil i dur-lo fins a extrems d'intensitat, velocitat i cruesa poc coneguts fins aleshores.

Respecte a Louie Louie, si viatgem en el temps fins a principis dels setanta, de nou ens trobem una altra banda revitalitzadora del rock and roll, The Flamin' Groovies, que va enregistrar una versió de la mítica cançó en les sessions de gravació del seu tercer disc anomenat Teenage Head (1971). El grup es va formar l'any 1965, influïts pels sons de la british invasion i del rock and roll nord-americà dels cinquanta (el qual ja havia estat un referent bàsic de les bandes britàniques). Així doncs, els Flamin' Groovies es van mantenir al marge de la tendència psicodèlica que començaria a imposar-se ben prompte i del rock progressiu immediatament posterior. I, de fet, mai va deixar de transitar per les coordenades del rock més cru i vitamínic; i per descomptat, del power pop (moviment del qual serien il·lustres impulsors).

Menció especial mereix la interpretació que van fer Toots and the Maytals del Louie Louie, inclosa en el disc Funky Kingston (1972). La influència del jazz i el R&B en la música jamaicana moderna és essencial. De fet, el naixement del ska (precursor del rocksteady que va derivar en el reggae a finals dels seixanta), se situa cap a finals dels anys cinquanta quan es comença a fusionar el mento i el calypso amb la música negra que provenia d'Amèrica del Nord. Aquest fenomen es va produir paral·lel al desenvolupament del rock and roll i ambdós compartien part de les seues arrels.

Doncs bé, a banda que el R&B és un component fundacional de la música jamaicana, cal dir que Toots & the Maytals va ser una banda pionera en la definició del reggae; així, la primera vegada que es va fer referència al terme en una cançó, va ser una cançó seua gravada l'any 1968: Do the Reggay. En fi, el Funky Kingston és un disc fabulós que, d'alguna forma, homenatja les arrels R&B: versiona un tema d'Ike Turner (I Can't Believe); i el Louie Louie de Chuck Berry, el qual en la versió dels Maytals se situa en una nova dimensió i mostra la versatilitat i plasticitat de les grans cançons del rock and roll.

Durant la dècada dels anys setanta, Louie Louie va ser interpretada per multitud de bandes i solistes que revolucionaren el rock: des de Led Zeppelin, MC5 o els Stooges fins a Blondie, Patti Smith, Lou Reed o Nick Cave.

La màquina del temps segueix en marxa i arribem als anys seixanta. Cal anar fins a la primera meitat de la dècada per trobar versions ressenyables de la seminal Louie Louie. I és que, durant la segona meitat de la dècada, la tendència psicodèlica es va imposar en la major part de les bandes de rock més creatives del moment. En aquest sentit, pareix que la cançó de Richard Berry sempre ha estat recuperada durant les grans explosions de rock de soca-rel, com si fos una espècie de brúixola per matenir net d'artificis el camí de tornada als orígens.

Així doncs, abans que la psicodèlia impregnara l'ambient musical, trobem bandes directes i viscerals com els anglesos The Troggs de la primera època que van incloure la seua pròpia versió en el disc From Nowhere (1966), en el qual es troba un dels seus majors èxits: Wild Thing, escrita per Chip Taylor i versionada magistralment per Jimi Hendrix; es tracta d'un tema que, curiosament, té una progressió d'acords molt similar a Louie Louie. Sens dubte, The Troggs són una de les bandes de referència del garage i el punk rock, i el reconeixement de la seua influència es pot trobar en bandes que van des dels Stooges o els MC5, fins als Ramones o als Buzzcocks.

A l'altre costat del toll, The Sonics, la banda de garage-rock més descarnada i influent de tots els temps, també van fer la seua, com no podia ser d'una altra manera. Així, el seu segon i explosiu disc Boom (1966), que, a banda de contenir alguns dels seus millors temes originals (Cinderella, Don't Be Afraid of the Dark), també té una acurada selecció dels clàssics fundadors del rock and roll (Skinny Minnie, Let the Good Times Roll, Don't You Just Know It, Since I Fell for You, Jenny Jenny), entre els quals es troba una de les versions més abrasives i seductores del Louie Louie.


Altres versions interessants de l'any 1966 són, d'una banda, la que va fer el grup californià The West Coast Pop Art Experimental Band en el seu debut, el dispers i prepsicodèlic Volume One (1966), en el qual versionaven tant Louie Louie com una de les cançons que van nàxier a patir del concepte musical del tema de Richard Berry: You Really Got Me dels Kinks (tal com es relata més endavant). I d'una altra, la lànguida versió folk dels The Sandpipers que forma part de l'exitós àlbum Guantanamera (1966) i que posa el contrapunt a la versió brutal que els Sonics van gravar el mateix any.

Durant els anys 1964 i 1965 es van enregistrar un bon grapat de versions de Louie Louie. Entre les més encertades, es troba la de la sensacional banda instrumental The Ventures (A Go Go, 1965); així com les lectures que feren les dues formacions que popularitzaren el surf vocal a principis dels seixanta: Jan & Dean  (Command Performance, 1965); i sobretot, The Beach Boys (Shut Down Volume 2, 1964). Per últim, també cal destacar la versió  d'un dels soulman més grans de tota la història i que, entre altres virtuds, té la d'adaptar extraordinàriament bé èxits del rock al seu registre: el magnífic Otis Redding (Pain in My Heart, 1964).

Una de les versions més cridaneres del 1964 va ser la que van publicar els The Kinks en el seu ep Kinksize Session. Per cert, Ray Davis diu que la mítica i sensacional You Really Got Me és un homenatge als grans bluesman que li agraden: Lead Belly i Big Bill Broonzy. Tanmateix, el mànager del grup d'aquell moment, Larry Page, comenta que el riff característic de la cançó el van trobar mentre estaven practicant els acords de la versió de Louie Louie dels Kingsmen per fer la seua pròpia. Fins i tot, el riff arquetípic, considerat el germen sobre el qual es desenvolupen els models posteriors del hard-rock i el punk-rock, és deutor de la cançó escrita per Richard Berry pràcticament una dècada abans.

A principis del 1963 i en el mateix estudi de Porland (Oregon), dues bandes locals, Paul Revere & the Raiders  i The Kingsmen, van gravar les versions més conegudes de Louie Louie.

Els primers van publicar la cançó amb una producció més acurada i uns arranjaments més sofisticats. Però la versió que va captar l'atenció del públic en general i es va convertir en un èxit comercial immediat (més enllà de l'escena local) va ser la dels Kingsmen; la qual tenia una producció menys polida, sonava més directa i crua, i la forma de cantar de Jack Ely era més suggeridora i menys estandarditzada. A més a més, la va acompanyar una polèmica amb els censors que li va anar molt bé en termes de publicitat; de totes maneres, la controvèrsia per un suposat missatge sexual amagat en la lletra de la cançó estava més, com sovint passa en aquests casos, en la ment dels censors i dels permeables adolescents que en la mateixa lletra, la qual versava sobre un mariner jamaicà que relata en primera persona el seu retorn a l'illa per retrobar-se amb la xica a qui estima.

No obstant això, va ser la banda pionera del garage-rock i oriunda de Tacoma (Washington), The Wailers (també coneguts com The Fabulous Wailers), la que va fer la primera versió netament rock and roll del Louie Louie, l'any 1961. El grup, nascut a finals dels cinquanta, era bàsicament instrumental i van incorporar al cantant Rockin' Robin Roberts, qui va fer una melodia més contundent de tintes gospel. També cal destacar el solo de guitarra de Rich Dangel per aconseguir la transformació definitiva del tema R&B original en un rock que es va convertir en un èxit local en la zona de Seattle i Tacoma. Sens dubte, les variacions introduïdes pels Wailers serviren de base per a què els Kingsmen feren la seua popular versió.

La màquina del temps ens ha dut fins al Louie Louie original, que va ser escrit pel cantant de R&B Richard Berry l'any 1955 i publicat el 1957 en format single (com a cara b de You Are My Sunshine), amb The Pharoahs com a banda d'acompanyament. Els aires exòtics de la cançó rememoren lleugerament al calypso caribeny i a la Jamaica dels anys cinquanta. A més, el mateix autor reconeix la influència d'un tema de Chuck Berry amb reminiscències caribenyes: Havana Moon (editada per primera vegada com a cara b del single You Can't Catch Me, l'any1956), que conta la història d'un tipus que desitja tornar a Cuba on està sa casa. Per la seua banda, la lletra en primera persona està basada en una cançó popularitzada per Frank Sinatra: One for My Baby (and One More for the Road), la qual va ser escrita per Harold Arlen i Johnny Mercer per al musical The Sky's the Limit, protagonitzat per Fred Astaire.

Ara bé, la culpa de la creació de Louie Louie va ser del cha cha chá. Richard Berry va treballar en una orquestra llatina, anomenada Ricky Rillera and the Rhythm Rockers, l'any 1955. Entre el seu repertori es trobava El Loco Cha Cha, un tema escrit originalment, amb el títol Amarren al Loco, pel músic cubà Rosendo Ruiz Jr. (autor de boleros i cha cha chás famosos arreu del món, com per exemple Rico Vacilón), i que es va guanyar la popularitat en els clubs nord-americans amb els arranjaments que va fer un altre músic cubà que va emigrar a la dècada dels quaranta: René Touzet. Així doncs, el que va fer Richard Berry va ser agafar el riff de René Touzet i dur-lo al seu terreny:


En fi, el rock no solament va ser resultat de la fusió, sinó que a més ha fet honor al seu origen. De fet, sempre ha estat receptiu a altres estils, i mai ha deixat d'assimilar elements nous, sense prejudicis. Per això mateix, per exemple, li queda bé qualsevol llengua amb què vestisca una cançó. I és aquesta precisament la gràcia i la virtut que l'han convertit en una música propera i capaç d'arribar a tothom. Ara bé, no tot són glòries i, en l'era de la globalització, destacar comença a ser una tasca ben difícil. 

Una guia musical qualsevol d'una cançó especial: Louie Louie. Cadascuna d'elles està enllaçada a un vídeo. Escull la que més t'agrade!

1.- Richard Berry (1957)

2.- Rockin' Robin Roberts & The Wailers (1961)

3.- The Kingsmen (1963)

4.- Paul Revere & the Raiders (1963)


5.- The Kinks (1964)

6.- Otis Redding (1964)

7.- The Beach Boys (1964)

8.- Jan & Dean (1965)

9.- The Ventures (1965)

10.- The Sonics (1966)

11.- The Troggs (1966)

12.- The West Coast Pop Art Experimental Band (1966)


13.- The Sandpipers (1966)

14.- The Flamin' Groovies (1971)

15.- Toots & the Maytals (1972)

16.- Motorhead (1978)

17.- Black Flag (1981)

18.- Iggy Pop (1993) 



Comparteix a Google Plus
    Blogger Comment
    Facebook Comment

2 comentarios:

  1. Como decia un mitico programa de la extinta radio el Pais o ERES DE LOUIE LOUIE o ERES DE LOS OTROS

    ResponElimina
    Respostes
    1. Y bien dicho ahora Benardo! He leído que lo dijo Luis Mariano Quintana en una conversación radiofónica con el gran Kike Turmix. Por cierto, hace unos años disfruté mucho con Por Favor Mátame (historia oral del punk). Y también dicen que Iggy Pop comentaba: "(...) volvimos a salir y tocamos 'Louie Louie'. Cuando todo va mal, toca "Louie Louie". Son cosas que se aprenden tocando cinco años en grupos universitarios. Toca "Louie Louie", te sacará de cualquier lío". Gracias amigo!

      Elimina