In the Neighborhood: la finestra indiscreta de Tom Waits

La panoràmica està estretament lligada al naixement del cinema pròpiament dit, a principis del segle vint. És a dir, quan apareix la voluntat de contar històries més enllà d'emmarcar escenes en què l'enquadrament responia a una estètica i una posada en escena més aviat teatral. Així doncs, el moviment de la càmera sobre el seu eix proporciona un recurs excel·lent per remarcar la funció dramàtica del cinema a través del seu llenguatge d'imatges. 

Un exemple extraordinari d'aquesta tècnica el trobem en el començament de la pel·lícula Rear Window (1954), dirigida per Alfred Hitchcock. En poc més de tres minuts i només amb la imatge, el director ens presenta, a través d'un finestral, el pati de veïns on es desenvoluparà l'acció, una bona part dels personatges (el pianista solitari, el matrimoni que dorm al balcó a causa de la insuportable calor, la ballarina...) i informació essencial sobre el protagonista i les seues circumstàncies (postrat en una cadira de rodes amb la cama enguixada, la càmera de fotos trencada, la foto de l'accident, les revistes de moda...). D'aquesta forma, obté la complicitat de la mirada de l'espectador que convergeix amb la del protagonista i es converteix en testimoni de la trama.

També dura poc més de tres minuts una cançó de Tom Waits anomenada In the Neighborhood, la qual forma part d'un dels seus discos mítics: Swordfishtrombones (1983). Recorde que, quan estudiava primer de BUP, teníem una classe de música; el professor, entre audicions de Bach o Litz (per citar als dos que més m'agradaven), ens sorprenia, de tant en tant, amb algun tema de rock, de jazz o de folk. I així va ser com vaig descobrir aquesta cançó i a Tom Waits; qui, amb el temps, es convertiria en un dels meus músics preferits (aprofite per a reivindicar la necessitat d'una classe de música en qualsevol fase de l'educació).

El cas és que, normalment, ens feia una breu introducció sobre el que anavem a escoltar. Abans que sonara In the Neighborhood (ho va fer en més d'una classe), sempre ens deia que l'autor es va inspirar en el que veia quan treia el cap per la finestra i observava el seu barri. Igual que feia Hitchcock en la panoràmica del començament de Rear Window ("La ventana indiscreta"). En efecte, es poden trobar moltes similituds en la forma de descriure els respectius veïnats; i encara que els llenguatges siguen distints, l'entorn social no deixa de ser el mateix. 

Respecte a la cançó de Tom Waits, la realitat del barri que descriu és claustrofòbica. Així, trobem ous que persegueixen al bacon per la paella; coloms temerosos en la campana de la torre; gossos que tomben les galledes d'escombraries; sempre hi ha obres molestant; un funeral el divendres i un casament el dissabte; Sey té una pistola al costat de la caixa registradora; hi ha camions de repartiment que fan massa soroll; els sacs de dormir fets amb paper de periòdic, volen carrer avall; hi ha una finestra destrossada i el propietari no està en casa... En definitiva, la lletra de In the Neighborhood retrata el caos d'una societat descohesionada i marcada per una escala de valors molt cuestionable que està sempre a la vora de l'abisme per falta d'humanisme i solidaritat. I és precisament aquesta visió la que entronca l'obra de Tom Waits amb la dels escriptors de la generació beat: Burroughs, Kerouac o Ginsberg; sense oblidar la influència del realisme brut de Bukowski o Carver.

 A més a més, Swordfishtrombones va ser l'àlbum amb què iniciaria el camí cap al reconeixement, tant de públic com de crítica, del que gaudeix avui dia Tom Waits. Durant els setanta havia enregistrat set discos sensacionals amb Asylum; però lluny de continuar amb la fórmula que el caracteritzà fins aleshores, va fitxar per Island Records a principis dels vuitanta i va fer un canvi radical que el convertiria en un artista amb un llenguatge i una personalitat inimitables. La influència de Captain Beefheart i Howlin' Wolf és inqüestionable, però assoleix la seua pròpia veu i incorpora instruments i arranjaments que ens traslladen fins als sons més inesperats. En aquest sentit, In the Neighborhood sona com una "marching band" que avança lentament i etílica pels carrers del barri; així, com explicava el mateix Tom Waits, el que pretenia era traure la música al carrer amb la tuba, el trombó, les trompetes, les partitures, els platerets, l'acordió.

En fi, si el músic és un artista i no una simple marca, no té massa sentit que es limite a la reproducció d'esquemes com si es tractés de mantenir en marxa una cadena de muntatge perquè sí. Potser, és més creatiu obrir la finestra perquè s'airege l'habitació i, de tant en tant, traure el cap per la finestra i fer una bona panoràmica: a veure què passa en el veïnat.

Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada