Harpoon i el pop de la felicitat

Kid Harpoon - Once (2009)

Gloriós pop, d'etiqueta, d'aquells que aporten felicitat a les nostres vides. Una inesperada col·lecció de brillants cançons en un gegantí debut ocult.

No és el Pop un gènere musical que cridi la meva atenció, no és precisament allò que més m'agrada, que em fascina i enamora. Les meves debilitats s'apropen més al rock, al folk, al country-rock, al soul i sempre a aquella gloriosa i inevitable època que comença a 1966 i acaba a 1972. Aquells màgics anys on explota la British Invasion i finalitza amb l'exili Stonià. Així doncs quan arriba a les meves mans un disc pop acostumo a respirar profundament, conto fins a tres i tinc preparat alguna joia dels Housemartins ben a prop per evitar males digestions. No és precisament el disc del qual avui us volia fer cinc cèntims un d'aquests treballs pop indigestos. Va arribar a les meves mans per casualitat, com un regal, com la pluja a ple estiu. I amb poc temps, moltes reproduccions i gràcies a les seves cançons rodones plenes de memorables tornades es van convertir en un dels meus favorits d'aquell 2009. "Once" em va enamorar contra tot pronòstic, el debut de Tom Hull, que al món musical és conegut com a Kid Harpoon, un noiet amb cara de bon nano, una miqueta cregut i amb arracada mariconeti dels vuitanta em va deixar bocabadat i sorprès, les seves cançons van connectar directament amb el meu cap i la meva ànima. I ara crec jo, és el moment de compartir el seu únic disc, el primer i l'últim, encara espero una continuació. 

Des del començament i sense previ avís rebem una puntada directament als testicles amb el perfecte indie-pop de "Stealing cars" que entra amb molta facilitat i recorda una miqueta a la millor versió de Josh Rouse, la menys sensiblera, avorrida i ploramiques. La magnífica "Colors" ens va presentant la paleta de colors de Kid, aquesta vegada executant un folk-pop d'allò més addictiu, i ràpidament sense agafar aire meravellar-nos amb una de les millors composicions del disc, parlo de "Back from beyond", cançó gran, important, ben feta i millor interpretada. Una d'aquelles cançons que tenen la facultat de canviar estats d'ànim, d'alegrar-nos la vida. Em moro de ganes d'anar cançó per cançó i donar la tabarra amb "Once" però estic una mica destrempat per la calor de l'estiu. Tot el disc és acollonant, trobem meravelles com “Burnt Down House”, o la magnífica “Flowers By The Shore” amb un registre vocal similar al de Paul Heaton (ex -House Martins i ex -The Beautiful South), una guitarra molt Smiths i una tornada perfecta que signaria el modfather Weller, sense cap mena de dubte parlem de la cançó del disc. Però no podem oblidar la composició que posa títol al disc, "Once”, amb un piano circular que em recorda tant a The Stranglers, i la radiable però no per això pitjor “Hold On”. “Running Through Tunnels” és clarament herència/homenatge a Small Faces, i "Death Of A Rose" és simplement espectacular., i què diré de"Marianna", un divertiment simple, bonic i efectiu que es deixa gaudir de primeres. Només ho diré una vegada més: discarral.

Per Nikochan
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada