El medley crepuscular dels Surfin' Bichos

Quan escolte o llegisc la paraula medley em vénen sensacions oposades al cap. D'una banda, pense en què són un recurs oportunista que busca l'efectisme sense més, i que s'aprofita de vells èxits de la radiofórmula (siguen "cançó de l'estiu" o no); a més a més, segur que un dels objectius és dissimular la carència de repertori d'artistes sense massa substància. Però, d'una altra, no puc evitar associar-la a altres músics que admire i, aleshores, ho veig des d'una altra perspectiva.

En eixe sentit, no és difícil trobar bons exemples, tant en directe com en estudi, dècada darrere dècada: el Medley: I Get Around/Little Deuce Coupe dels Beach Boys en Beach Boys' Party! (1965); el Devil with a Blue Dress On/ Good Golly Miss Molly de Mitch Ryder and The Detroit Wheels en Breakout...!!! (1966); el Aquarius/Let the Sunshine In de 5th Dimension en The Age of Aquarius (1969); el Medley: 3 O'clock Blues/ Darlin' You Know I Love You de B.B. King en Live In Cook County Jail (1971); el Medley: Some Kinda Love/ Siter Ray de Lou Reed en Live in Italy (1984).

Un altre exemple més proper (temporalment i espacial) seria Jesucristo/Viaja hacia el sol: el medley que tancaria un mini-lp de versions dels Sufin' Bichos, anomenat Family Album I i publicat el 1993. Un any abans havia sortit a la llum la seua obra mestra: Hermanos Carnales, i la discogràfica RCA, per raons d'estratègia comercial, va proposar a la banda enregistrar un epé de versions abans de publicar el que seria el seu últim disc: El Amigo de las Tormetas (1994).

A principis dels anys noranta (quan es va publicar Family Album I) la tendència a cantar en anglès a l'Estat espanyol era pràcticament massiva entre les bandes que es movien fora de la música pop i rock més convencional (la qual, per altra banda, havia arribat a un punt d'estancament creatiu quasi absolut). Així, aquest fenomen lingüístic era prou comú, tant en els grups de nou encuny com en els formats durant la segona meitat dels vuitanta (ara bé, això no és criticable, perquè cantar en una llengua o en una altra, en principi, ni és bo ni és dolent).

Paral·lelament, cal recordar també que era una època, en cert sentit, molt paradoxal; ja que, en moltes ocasions, les pretensions exacerbades d'originalitat i el no reconeixement exprés de les influències per part de les bandes xocava amb el mimetisme que, entre altres trets, caracteritzà les distintes escenes i corrents musicals de la dècada (en el segle vint-i-u no existeixen tants complexos en eixe sentit; inclús, de vegades, tants exercicis d'estil i revivals poden arribar a saturar un poc).

Doncs bé, alié a qualsevol tendència del moment i d'acord amb el seu univers particular, el guitarrista i cantant dels Surfin' Bichos, Fernando Alfaro, agafà un grapat de cançons d'alguns dels seus referents i va fer unes sensacionals adapatacions de l'anglés. Els escollits per a ser versionats en Family Album I foren: Robyn Hitchcock and The Egyptians ("El cielo"); The Rolling Stones ("El paso de las lágrimas"); Jimmy Cliff ("Cuanto más duro vengan", exemple de la sensibilitat de Alfaro per altres estils a banda del rock; cosa que mostrará en els seus projectes posteriors); Leonard Cohen ("Aleluya"); i finalment, Big Star i The Velvet Underground de forma conjunta ("Jesucristo/ Viaja hacia el sol", respectivament). En la reedició del 2006 (Subterfuge) es va incloure una altra versió: Don´t Want to Know if You Are Lonely de la mítica banda dels vuitanta Hüsker Dü ("No quiero saber si estás sola").

Curiosament, l'única excepció a les adaptacions de l'anglés és la segona part del medley Jesucristo/Viaja hacia el sol: Ride Into the Sun, la cançó versionada de la Velvet Underground; de la qual es poden trobar dues versions originals, una instrumental i una cantada, que no es van incloure en cap dels seus àlbums oficials. Tanmateix, en la lectura dels Surfin' Bichos, Fernando Alfaro canta únicament un parell d'estrofes en anglès molt curtes on repeteix pràcticament el mateix (I want to tell you, to tell you something: ride into the sun/ I want to tell you, to tell you softly: ride into the sun); i que res tenen a veure, tret de la tornada, amb la lletra més extensa de la versió cantada de la Velvet Underground (sobre la vida angoixosa en la ciutat i la necessitat d'escapar).

La primera part del medley, en canvi, si que adapta cada estrofa de la cançó original de Big Star: Jesus Christ, la qual pertany al Third/Sister Lovers (tercer i últim àlbum de la banda pròpiament dita). Aquest disc va ser enregistrat el 1974, però no va ser publicat fins quatre anys després. Per cert, l'àlbum conté la versió d'una cançó del seminal disc de debut The Velvet Underground & Nico: Femme Fatale. Potser és una curiositat, però no tant una casualitat.

En definitiva, una de les notes predominants en els dos temes originals i en la versió dels Surfin' Bichos és la malenconia. Un sentiment que encaixa perfectament en el moment en què es trobava cada una de les bandes: un moment crepuscular. Així, The Velvet Underground van publicar el seu últim àlbum, Loaded, a finals del 1970 (un any després d'enregistrar Ride Into The Sun); i quan ho van fer, l'autor de totes les cançons, Lou Reed, ja havia deixat la banda. Pel que fa als Big Star, quan Third/Sister Lovers va veure la llum, ja ni existien com a banda. I com no podia ser d'una altra manera, a penes un any després del disc de versions Family Album I, els Surfin' Bichos van publicar el seu quart llarga duració: El Amigo de las Tormentas, el qual ni tan sols va estar acompanyat d'una gira i va suposar la dissolució definitiva de la banda.

En qualsevol cas, tot plegat és motiu de goig i alegria perquè tant de bo que, sempre que arribés l'inevitable crepuscle, fora amb la bellesa que transmeten aquestes cançons.

Per Àlvar Andreu
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada