Novetats 2018

header ads

Concèntric: la casa dels Dracs

CONCÈNTRIC 

L'any 1964 va nàixer el segell discogràfic Concèntric (escissió d'Edigsa); fundat per Ermengol Passola i Josep Maria Espinàs, tenia una clara vocació: la difusió de la música en català i la normalització lingüística. La influència de la cançó francesa des de finals dels anys cinquanta era molt forta i la companyia es va fer ressò del moviment de la nova cançó i dels Setze Jutges. Així, Concèntric fou el segell que edità L'estaca, El Bandoler i Cal que neixen flors a cada instant, de Lluís Llach; i també Què volen aquesta gent?, de Maria del Mar Bonet. Aquestes publicacions constituiren el seu major èxit comercial. Tanmateix, també va promoure músics que s'inspiraven clarament en la música anglosaxona: el pop, el rock, el jazz i el folk. De fet, un altre dels seus majors èxits fou una adaptació del 1965 que va fer el grup Els Dracs de la cançó The House of the Rising Sun (popularitzada pels Animals, l'any 1964). El segell discogràfic es va dissoldre el 1973 i ens ha llegat un més que interessant fons discogràfic.

En un reportatge d'El País digital ('Garage' de los sesenta en catalán), trobem el següent comentari de Marc Argenter (guitarrista del grup barceloní de garatge Els Trons): "Somos la primera banda que es consciente de que hace garage en catalán, porque en los sesenta, grupos como Els Dracs, Els Xocs y Els Corbs ya estaban influenciados por este estilo". Cap de les tres bandes va tindre una carrera massa llarga i la producció discogràfica es limità a un o uns pocs singles, en els quals feien adaptacions dels Beatles, Kinks, Rolling Stones, Animals, entre altres. Cal destacar que el context sociopolític no era massa favorable per consolidar projectes que no s'ajustaren a les imposicions del règim franquista i molt menys si la llengua usada per a expressar-se era la catalana. Així, Els Corbs van editar un parell de discos a través del segell Edigsa; Els Xocs gravaren un sol disc que publicà Concèntric (era la banda del segell que tenia un so més garage rock); Els Dracs, que combinaren el castellà (discogràfica Alma) i el català (les gravacions amb Concèntric), enregistraren vuit discos en total de duració curta (Edigsa va publicar un recopilatori del seu repertori en català, l'any 1981).

Entre la disparitat estilística que caracteritzava el segell Concèntric, Els Xocs i Els Dracs es poden situar en el seu vessant pop, juntament amb els Eurogrup (els més originals a l'hora de triar les versions: James Brown i Allen Toussaint, per exemple), Els Drums i The Bonds (banda d'estudi d'Edigsa i de Concèntric). En alguna mesura, es va generar un brou de cultiu que, malauradament, es va anar dissipant al mateix temps que s'acabava la dècada dels seixanta. De fet, difícilment es troba algun tema original, ja que el repertori dels grups estava format per versions d'èxits del moment, adapatades al català per l'escriptor Ramón Folch i Camarassa en la major part dels casos (encara que també es pot trobar alguna col·laboració de Pau Riba). Així doncs, el que ens ha quedat és el testimoni d'una època molt complicada per al rock en català que reflecteix la tasca realitzada per promotors culturals com Ermengol Passola; i certament, el resultat és un grapat de bandes i cançons que val la pena recuperar més enllà d'una valoració estrictament social i política.

ELS DRACS



Els Dracs fou el grup pop de l'escuderia de Concèntric que major difusió va aconseguir. El nom de la banda homenatja el local musical La Cova del Drac, especialitzat en jazz, que obrí les portes l'any 1965 al carrer Tuset de Barcelona i es convertí en centre cultural. Respecte a la producció discogràfica, els Dracs no solament foren els únics que gaudiren de l'èxit (gràcies a la seua interpretació de la popular versió dels Animals: La Casa del Sol Naixent), sinó també els que més discos van enregistrar: quatre epés publicats amb Concèntric. A més a més, inclús es pot observar certa inquietud per evolucionar disc darrere disc.

En el seu primer disc, a banda de la mencionada versió dels Animals, també adaptaren tres cançons més: No Reply dels Beatles, Un Amí Ça N'a Pas de Prix de Johnny Hallyday i el Walkin' in the Rain de les Ronettes. El mateix any 1965, van aprofitar la bona acollida de l'anterior disc per publicar un altre epé en el qual repetiren amb un dels temes més coneguts dels Animals: Don't Let Me Be Misunderstood; a banda, també van fer una versió del mític Heart Full of Soul dels Yardbirds, La Nuit de Adamo, i The Game of Love de Wayne Fontane and the Winbenders. Així doncs, la influència de les bandes angleses de la british invasion domina els dos discos: el beat (de la mà dels Beatles o de Wayne Fontana) i el R&B anglès (ja siga revisant els omnipresents The Animals o fixant-se en la cara més pop dels Yardbirds) constitueixen la base més sòlida del so mimètic dels Dracs.



El 1966 van donar un pas endavant i editen un epé en el que es fixen en les sonoritats del folk-rock de Donovan (Colours) i de We Five (You were on my mid). Tanmateix, no s'obliden de fer una adaptació dels Animals i graven It's my life; i també inclouen una altra adaptació d'Adamo: J'aime.

Finalment, el 1967 llancen el seu últim disc en el qual van començar a mostrar ganes de trobar un so més personal. Així, a banda de versionar Vive l'amour dels neerlandesos The Cats i apropar-se al soul amb la interpretació de My Girl dels Temptations, també inclouen una original adaptació d'una cançó popular catalana: Visca la Patum! A més, per primera vegada, incorporen un tema propi (amb lletra de Ramon Folch): Et Trobaré.

 
En conclusió, fa més de cinquanta anys la british invasion va conquistar els joves d'arreu del món, no solament els nord-americans; evidentment, aquesta influència no es va produir en la mateixa mesura en els diferents llocs perquè les circumstàncies polítiques, socials i culturals eren molt distintes. En qualsevol cas, paral·lelament a les primeres gravacions de grups com The Sonics, The Standells, The Seeds o 13th Floor Elevators (el que coneixem com a garage rock) a meitat dels seixanta, trobem exemples com els de Concèntric a Catalunya que impulsà un grapat de bandes que demostraren la virtut del pop i del rock per adaptar-se a qualsevol llengua i sonar extraordinàriament bé.

Per Àlvar Andreu.

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris