Lou Reed - Rock and Roll Heart (1976)

...el concepte del disc no ha sigut comprés en absolut per cap ploma del rock...


Rock and Roll Heart és el seté disc en solitari de Lou Reed, un disc injuriat i quasi oblidat entre la seua basta i ampla obra, un dels meus discos preferits  del poeta elèctric de Nova York.

Que aixequi la mà a qui encara li caigui una llagrimeta quan li sobrevé Lou Reed a la memòria. Doncs així estic amigues i amics. La pèrdua de Lou Reed, a priori inesperada, em va deixar aixafat fa any i mig, encara ho fa de tant en tant. Ara quan la seva música apareix en una conversa sembla adquirir una transcendència molt més gran, per descomptat no negaré que ja tenia el seu reconeixement a través de les fites que va marcar en la història del rock i dels que l'hem vist com un artista únic i incommensurable fins i tot més enllà d'aquests fites, però ara, això si, adquireix un estatus d'eternitat.

Hi han cançons grandioses a considerar obres mestres que per a la major part del públic, i entenguem "major part" per la quantitat no per la qualitat, van quedar darrere de les òbvies tonades que els noticiaris van fer sonar com a banda sonora en els breus instants que va durar la fatídica notícia de la seva desaparició i mentre els seus locutors, estirats, encorbatats i amb els seus rictus plens d'afectació, intentaven fer les seves rimes amb "el costat salvatge de la vida" com axioma inherent a la seva grandesa. Però a ningú vaig a explicar a aquestes altures de la vida la importància de l'obra de Lou Reed, només queda treure a la llum algunes de les obres que van passar sense pena ni glòria, i que certament en el seu moment van suposar un fracàs a tots els nivells, per aquí, per exemple, ja va passar l'injuriat disc junt als heavy-metalers (ressenya de Lulu entreu aquí).

Avui li toca el seu torn al disc Rock and Roll Heart, un disc que al meu parer deuria haver ocupat un lloc una mica més alt, per les cançons, pels arranjaments... perquè és pur Lou Reed. El seu disc més jazz, per moments un pseudo-Born To Run transpirant el romanticisme novaiorquès (en el següent Street Hassle, Springsteen col·laboraria de grat, en aquella època coincidien en l'estudi The Record Plant). Qui sap si el haver sortit després de Coney Island Baby suposés algun tipus de xacra, o tal volta que a mitjans dels 70 un disc com aquest pogués ja sonar a desfasat, coses de les tendències. Però m'incline a pensar que el fet de que aquestes cançons duguen un Lou Reed més accessible, en part optimista i positiu si preferiu, potser que no encaixara massa be en l'ideari escatològic velvetià de cuir i drogues. Però que voleu que vos diga benvolguts amics?, per a mi sona de collons. M'agrada aquest Lou Reed que fa cançons sobre les ganes de gaudir i ballar, que busca l'essència lúdica-festiva del rock'n'roll, i modela un tractat sonor-líric sobre el rock and roll en una impostada primera persona, que en aparença pot resultar simple, però que en alguns punts toca la fibra apropiada que el defineix, tant per les coses bones, com per les dolentes. Sobretot pense que el concepte del disc no ha sigut comprés en absolut per cap ploma del rock, o potser siga que jo sempre haja preferit veure gegants on només hi havia molins de vent. M'explico si em permeteu.

Lou in Blue I 1976, foto: Mick Rock
Obri "I Believe In Love", un avís del que pots trobar-te, tonada alegre i amb un missatge lleuger i optimista, no sembla Lou Reed el que solti tots aquestos actes de fe. Continua "Banging On My Drum", el típic simple rockandrol que a Reed li surt tan fàcil, i una lletra que frega la ingenuïtat, o millor dit, que mostra el pur plaer de tocar rock per tocar-lo. El disc comença a virar en l'espitosa arenga lúdica "Follow The Leader" que em dóna per pensar en un Van Morrison que en comptes de venir de Nova Jersey cap a l'E Street Shuffle, ho fa des de la clínica de desintoxicació i sense tenir-ho clar. Al disc criden l'atenció tant els teclats de tall clàssic tan Bittan de Michael Fonfara, com el saxo de Marty Fogel, pedres angulars del so del disc, clara mostra és "You Wear it So Well", una balada que sempre oblide endinyar en els tops de cançons i demés llistes i que em sembla que transpira l'essència del millor Lou Reed. Però, hi han guitarres?, doncs si, a "Ladies Pay" són fantàstiques, cançó introduïda pel piano i que puja la intensitat de manera progressiva amb la guitarra oferint tot el seu catàleg de riffs monolítics i distorsionats. Amb "Rock and Roll Heart" tenim un aparent himne, l'esperit del disc, i llavors tot el significat dona un gir de 180º, és això una broma? està Lou Reed criticant el rock'n'roll?, els seus versos descobreixen al protagonista confessant: "Dec ser ximple perquè està clar que no sóc llest, però molt dins meu tinc un cor de rock and roll", i tots sabem que precisament Reed està més prop d'erudit que de ximple, i llavors em dona per pensar que després de tants anys oferint discs amb conceptes complexos i difícils, el que busca ara és filar prim i criticar més que el rock and roll, la banalitat que l'omple. A partir d'aquí la visió del disc és un altra diferent. 

Mai falten les seves històries costumistes sobre dones fatals en una "Senselessy Cruel" que amb la seva qualitat sonora i per la seva cadència glam-rock cabaretera podria haver format part de Transformer, aquí el saxo sona més Steve Douglas que Charlie Parker, perquè ens entenguem. "Claim to Fame" ja ens mostra de ple la banalitat que abans es suggerida, i enfilem la caiguda definitiva de la rockstar amb el desencant de la soledat en "Vicious Circle", serena com les tonades que ens van enlluernar Coney Island Baby. De nou el saxo que ara aporta l'aroma jazz dels clubs en "A Sheltered Life" i que pogués ser la cançó que a Woody Allen se li va passar incloure en una de les seves grans bandes sonores, i no només per la música, els versos miren a l'altra part de l'escenari, sembla la descripció en primera persona d'un fan, tímid i apocat, potser qui projecta els seus somnis en una rock'n'roll star. Un tracklist rematat per un velvetià "Temporary Thing" que és obra mestra per si sola, un relat de ruptura amb versos crus i violents llençats amb escreix, cançó que sempre estarà al meu top ten, i que posa la cirera a un disc notable i que m'agrada escoltar assíduament. Puc equivocar-me, però per a mi Rock and Roll Heart és una fina i aguda crítica al món de l'espectacle i als pobres joves que l'alimenten, potser que més que com un alliçonament, com un anàlisi alimentat per la seva pròpia experiència, o qui sap si també una sàtira al disc que l'any anterior va batre records de venta i on el motiu principal girava al voltant d'un jove perseguint els seus somnis de rock and roll.

El camí de Lou Reed abasta una gran immensitat, des de la genialitat, fins l'excèntric, de vegades a la llum dels focus i altres totalment impopular, variat i ampli marge on uns quants discos han quedat entre els clarobscurs de la seva discografia. Ara Reed ha traspassat la barrera del que és visible, la parca li ha permès la perdurabilitat sense els límits terrenals del full de promoció, ara l'actualitat és una formiga front l'eternitat, i qui sap si aquestes cançons que sempre m'agradaren retornen amb més força desproveïdes del seu context original, ja sense la boca petita. Proveu de nou i amb deteniment el seu disc de 1976, un dels meus discos preferits de Lou Reed, un cor de rock and roll.



Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada