George Clinton goes to Detroit: El músic i la ciutat

George Clinton, oriünd de Carolina del Nord, es va criar a New Jersey on formaria el seu primer grup The Parliaments (influït pel doo-wop de Frankie Lymon and The Teenagers), que compaginava amb la feina de perruquer en el negoci familiar. Eren els anys cinquanta i un treballador de la boiant indústria automobilística de Detroit, l'avisat Berry Gordy, estava a punt de crear un dels segells més importants de la història de la indústria discogràfica nord-americana: Motown.

Inicialment el segell s'anomenà Tamla i va recollir èxits immediatament. Així, l'any 1959 publicà una autèntica bomba de rellotgeria musical, la mítica cançó Money (That's What I Want), tota una declaració d'intencions interpretada per Barret Strong i composta pel mateix Berry Gordy (conjuntament amb Janie Bradford). Per la seua banda, l'inquiet músic George Clinton prompte es va fixar que alguna cosa important estava passant a la ciutat de Detroit. I a principis dels anys seixanta no dubta en anar-se’n cap a Michigan a veure què es coïa de primera mà; i per descomptat, tractar de formar-hi part. I així va ser com va començar a viatjar a la ciutat del motor, inclús va arribar a treballar per la Motown com a compositor i productor.

Tanmateix, l'excèntric George Clinton no va poder convèncer a Berry Gordy i els Parliaments van haver de publicar el seu primer i únic èxit –la sensacional (I Wanna) Testify (1967)- a través d'una altra companyia anomenada Revilot Records que va fer fallida dos anys més tard. Aquest fet va generar problemes legals que els impedien utilitzar el nom. Però un bregador com George Clinton no s'acovardeix fàcilment i de seguida va posar en marxa un altre projecte: Funkadelic. A més, va reformular i rebatejar als Parliaments com a Parliament. Sens dubte, la tenacitat i la perseverança del rei del funk (ja sabem que el padrí va ser James Brown) van donar els seus fruits a partir de la dècada dels setanta. Però aquestes virtuts no van ser les úniques que van dur a George Clinton fins al tron que aconseguí tan meritòriament.

En el documental de la BBC Motor City's Burning: Detroit from Motown to the Stooges, recorda John Sinclair que George Clinton agafava elements de tot arreu constantment. Així, de la mateixa manera que el doo-wop dels Parliaments evolucionà amb el descobriment del so Motown, la personalitat de les seues dues bandes, Funkadelic i Parliament, també va créixer quan va incorporar elements de la psicodèlia de figures de l’alçada de Cream o Jimi Hendrix (el 1967 -any de l'inici “oficial” de la gran marea psicodèlica- ambdues formacions havien publicat dues obres fonamentals, Diraeli Gear i Are you Experienced?, respectivament). 

Aquests elements es van sumar als ritmes funk que havia aprés de James Brown, qui ja havia publicat la que seria una de les pedres angulars del gènere el mateix 1967: Cold Sweat. Cal reconèixer que no és gens fàcil amassar tantes influències i aconseguir un resultat tan autèntic: el P-Funk, terme que ell mateix va inventar per definir la psicodèlia soul que feia. No obstant això, no fou pioner en adaptar la psicodèlia al soul. De fet, la Motown ja havia editat el disc dels Temptations Cloud Nine l’any 1969. I els seminals Sly &The Family Stone ja havien començat la seua carrera amb el seu primer llarga duració A Whole New Thing el 1967; és més, el 1969 havien incorporat clarament els nous sons psicodèlics en l'imprescindible Stand!. Per cert, tant el primer disc de Funkadelic (Free Your Mind...And Your Ass Will Follow) com el primer de Parliament (Osmium), s'editen el 1970; així és que cap dels assoliments esmentats li havien passat desapercebuts. Com tampoc havia deixat passar de llarg la dimensió de dues figures com les de Frank Zappa i Sun Ra, les quals el van influenciar més enllà del vessant purament musical. En qualsevol cas, estar a l'aguait de tot el que passava al seu voltant, li va permetre viure en una evolució permanent. Sense que això signifique que reproduïra fórmules o li impedira ser original. Al contrari, ha representat un capacitat envejable per crear un so molt personal i cançons genials que han influït tots els gèneres, des del rock fins al hip hop, passant pel jazz o la música disco.

Així doncs, el so de la Motown i de la psicodèlia de finals dels seixanta van transformar la música de George Clinton quan es va traslladar a Detroit. Però cal afegir un altre fenomen que va sacsejar el panorama musical de la ciutat, com diu ell mateix: “vam anar atrets per Motown i vam descobrir que creixia també una escena molt radical, high energy rock li deien: MC5, els Stooges, els Rationals (...)” (extracte de l’article de Diego A. Manrique per al País, George Clinton, medio siglo de metódica locura). I aquest fenomen es gestà en les mateixes entranyes de la ciutat del motor.

Detroit havia sigut la fàbrica de cotxes del món i va representar el somni americà dels anys cinquanta més que qualsevol altra ciutat. Molts afroamericans del sud es van sentir atrets per les possibilitats de treball i van emigrar a partir dels anys quaranta. És el cas de John Lee Hooker que treballava en una fàbrica pel dia i actuava en clubs nocturns (un gran mèrit si tenim en compte que els treballadors negres patien jordanes laborals que podien arribar a ser de divuit hores). Tanmateix, els anys seixanta van suposar un canvi en una societat estratificada, segregada i caracteritzada per una flagrant desigualtat. Així l’any 1963 es va fer la gran marxa pels drets civils encapçalada per Martin Luther King. I el 1967 es van produir uns dels disturbis més violents de la història dels Estats Units com a conseqüència de les susdites desigualtats i injustícies que, a més, es resolien amb actuacions policials brutals contra la població afroamericana. A tot això cal sumar-hi el descontentament social per la guerra infame a Vietnam. Tot plegat genera un brou de cultiu perfecte perquè sorgiren bandes com MC5 i Stooges que mostraven una energia i una actitud desconegudes fins aleshores, a més de reflectir en la seua música la realitat social duríssima que havien de sofrir dia a dia.

Pel que fa a la música, si George Clinton era un avisat receptor d’influències, aquestes bandes no es quedaven darrere. Per exemple, amb MC5 compartia el gust per Sun Ra i la seua forma personalíssima d’entendre el jazz. Així, els “cinc de la ciutat del motor” en el seu primer disc de 1969, Kick Out the Jams, incloïen Starship en la que acrediten com a coautor a Sun Ra, amb qui també van compartir actuacions en directe. El mànager de MC5 els va mostrar un nou món musical i, en major o menor mesura, va contribuir al so d’aquestes bandes. Així ho expressa Ron Asheton: “John Sinclair ens va descobrir a Coltrane y a nosaltres ens va encantar (...) L’única connexió que teníem amb el jazz era un ritme de base en algunes de les nostres cançons pres del “Upper and Lower Egypt” de Pharoah Sanders, sobre el que desenvolupàvem jams utilitzant feedback i fent sorolls com Sanders i Coltrane amb els seus saxos, però mai ens vam plantejar tocar heavy jazz. Els MC5 ho intentaven, però nosaltres ens acontentàvem d’escoltar-lo (...)” (extracte del llibre The Stooges. Combustión Espontánea de Jaime Gonzalo). Per la seua banda, no cal dir que la connexió del Jazz amb el soul i el R&B fou determinant pel naixement i evolució del funk. Per Funkadelic i Parliament passaren músics tan dotats com Bootsy Collins, Fred Wesley (que venien de tocar amb la banda de James Brown) o Maceo Parker.

En definitiva, els anys seixanta foren una dècada de profundes transformacions socials que van transcendir fins a l’escena musical que, lluny d’encotillar-se, estava molt viva i no parava de créixer, reinventar-se i evolucionar. George Clinton, un tipus intel•ligent, inquiet, ambiciós i àvid de noves experiències, va saber estar i no va desaprofitar totes les possibilitats que li oferia un entorn tan ple d’energia creativa com ho estava ell mateix. High Energy and Kick Out the Jams, motherfuckers!


Maggot Brain -tercer disc de Funkadelic- és una bona forma de fer-se addicte al P-Funk, siguen quines siguen les coordenades musicals on ens trobem.

Per Àlvar Andreu
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada