Gener a La Casa Cantonera (Algemesí, 23/05/2015)

Ahir vaig viure junt amb els meus amics de GENER una de les experiències més boniques que ens ha donat la música. La gent ja m'ho deia des de fa temps [...] si aneu a La Casa Cantonera voldreu quedar-vos a viure allà. El que aquesta gent fa per amor a l'art i a la música deuria ser assignatura obligatòria per a més d'un d'aquells que es diuen gestors culturals i habiten despatxos d'ajuntaments. Xarxes humanes, amics! Quanta falta ens fan ara que tot funciona per la via del click! Calor humà, amor, amistat, compromís i bona companyia. Gràcies, cantoners!. Carles Chiner
Podria deixar-ho així i ja seria una gran crònica. Però no. Ja sabeu que per a mi  Gener són el grup del moment independentment de l'estil o de l'idioma, ho tenen dintre, no es tracta de dir res nou, es tracta d'emocionar i comunicar l'essència de cada cançó. Ara tenint la perspectiva de dos concerts no us negaré que a València em van causar un fort impacte que no esperava, l'actuació va ser sublim, potent i emocionant, on el factor sorpresa va jugar el seu paper preponderant, o això pensava jo, així que tenia moltes ganes de tornar a presenciar l'espectacle, mireu, només per constatar si tot l'experimentat va ser cert, però sobretot perquè em va quedar el desig de que no fos un acte aïllat d'un altre grup nou sense possibilitats de rodar pel format de la proposta.

L'ocasió a La Casa Cantonera era idònia i única, doncs per experiència sé que en les distàncies curtes del pati de la casa la veritat no té cap barrera, cregueu-me que hi ha certa mística davant d'eixa paret de rajola blanca que aconsegueix quasi sempre treure el millor de qui es pose davant, de vegades més, de vegades menys, però sempre es presenta. Sobretot em sembla una espècie de prova de foc per a les cançons i per als cantants, on no hi ha altra opció per a assolir l'èxit que la connexió entre totes les parts, cantoners, públic i artista, es tracta de trobar-se tots en un lloc comú i sense decibels pel mig, proximitat que a més et fa sentir protagonista juntament amb l'artista i baix la vivència de la seva cançó. I de debò que el passat dissabte 23 hi va haver molt de tot el que diu Carles Chiner.

Els cantoners tenien una sorpresa preparada per al grup, al eixir tots a l'escenari el públic els esperava caracteritzats amb una carassa de llop, com les de la portada del disc dissenyat per ell mateix, un detall que va jugar a trencar el gel en sentit contrari a l'habitual, de públic a artista. Una rendició que d'entrada va ser corresposta amb un negre i racial Espiritual intens i sentit, ja tot un ritual per a començar cada concert, i que ens va deixar d'entrada bocabadats, trastocats, guanyats. Ja en bajoqueta, El Temps del Llop començava amb la intro atmosfèrica del disc, impecable, i el feeling de la secció rítmica i l'emoció que no va minvar ja fins el final, un autèntic hit que hauria de ser escoltat a tot arreu, i sent ja atrevit vos dic que no hi ha avui grup a cap cartell de festival coster que els faci ombra en directe, els indies se'ns escorrerien per la platja de plaer, temps al temps. El pop funky de Valents és addictiu, quasi Motown, amb uns jocs a cinc veus que per a mi són únics en l'actualitat rockera, o al menys des de l'experiència que he viscut arreu de sales i auditoris. La versió d'Al meu país la pluja de Raimon va tindre el seu toc folklòric castanyoles en mà, va donar pas a la cançó Al voltant d'un riu sec amb la capital del Túria com a protagonista, aquí vestint de mitologia les desgràcies que patim, doncs hi ha vegades que no cap altra explicació a la barbaritat valenciana.

Aquesta vegada va ser Sargantana Balear la meva troballa, un petit tresor guardat a una de les cançons menys vistoses del seu repertori, però no menys bona, és lleugera i lluminosa, amb la slide tan rolling-exile pintant el sol roig de la tarda a ses illes, potser una tonada que cala a la llarga, ahir per a mi la connexió va vindre pel Neil Young dolç de Comes A Time, Shakey mediterrani, mel de romer. I si Son House alçara el cap trobaria per fi la pau amb la slide de Cançó del desert, però són els versos el valor real "Conec un lloc en la teua esquena, mitat oceà, mitat arena, on la sal cura tota pena" no és pot dir tant en tan poc, la pell esborronada. I ho torne a repetir, El meu ofici és complaure el vent hauria de considerar-se la millor cançó de la temporada, ja ho vaig dir i ho torne a repetir, la sensibilitat, el motiu melòdic i els versos conformen un tot especial i únic, atemporal, una obra mestra, potser el més prop que mai estaré de Jeff Buckley en la meva vida. El folk i el blues es tocaren la mà en el lament profund d'Un poble del sud, aquí no tenim camps de cotó, però igualment podríem entonar espirituals de treball com aquest entre camps de tarongers, ho patim i ho sentim així. El bis ens va dur dues inèdites, la Cançó de Bressol dedicada al seu fill, i que per cert, va deixar a un dels petits presents dormint al muscle de sa mare, moment tendre i graciós. El concert va tancar amb Focs al cel, descartada per al disc i veritable origen del projecte de Gener, una de tantes històries d'estima i desengany, i de certa resignació cap a València, tan bonica en falles i tan abandonada la resta de l'any.

Les harmonies vocals Laurel Canyon dels anys 70 i una rítmica enganxosa amb un groove que tot ho fa modern i els conecta a l'actualitat (Fleet Foxes, Grizzly Bear i Bon Iver), la slide que com una marca d'aigua sonora deixa patent el country-blues a cada cançó, i potser per la proximitat, potser pel tràngol del moment, en la intensitat impresa a les pujades vocals de Carles Chiner va pesar més Jeff Buckley que Otis Redding, en qualsevol cas un valor afegit que ben mirat és difícil d'assolir en directe als nivells que presenciarem, tots aquestos detalls fan especial el so de Gener, veritables homilies de plaer folk-rock i plasticitat poètica, acurada i valenciana. El repertori encara és breu, es fa breu, és només un disc editat i així va transcórrer, però al final i amb tot el peix venut, em va quedar de nou la mateixa sensació de voler escoltar-los una altra vegada, doncs no tots els dies tenim l'oportunitat de ser testimonis del gran poder que té la música. Recorde aquesta sensació també d'algun concert d'Òscar Briz, també a la casa, i com llavors ell va cantar "...la bona música és la font de la fraternitat...", així ho vaig experimentar i escoltar el dissabte passat a La Casa Cantonera. Qui sap si tan joiosa jornada de reflexió ens portarà de nou un cabdal esperançador d'aigua per aquest riu sec que envolta la nostra estimada i maltractada València.

Tornaria a repetir, tornaria a ser especial i tornaria a contar-vos-ho.

Per Chals

Fotografia de capçalera de Dolo Chanzá
Per a comprar el disc de Gener entreu en aquest enllaç
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada