Els Surfing Sirles, garatge d'autor

De l'ímpetu del François Truffaut periodista i cineasta es poden aprendre un món de coses noves. La Nouvelle Vague representa un trencament amb les fórmules establertes, però també un respecte pels clàssics. Entre altres teories (l'esperit intel·lectual del moviment cinematogràfic francès de finals dels cinquanta és més que evident), ens proporciona un concepte iconoclasta que s'ha perpetuat fins als nostres dies: el cinema d'autor. A grans trets, podem definir-lo com la creació d'un microcosmos més enllà de qualsevol condicionament. Així és com la mirada personal del director d'una pel·lícula, i el missatge que vol transmetre, està per sobre de qualsevol necessitat o requeriment formal i/o comercial.

Si estem d'acord en traslladar aquest concepte al rock & roll, podem trobar bons i nombrosos exemples des dels mítics anys cinquanta (casualment, les primeres formes reconegudes com a música rock es desenvolupen en aquesta dècada en la qual també se situa l'embrió i el naixement de la Nouvelle Vague). Però, per proximitat geogràfica i afinitat musical, he de valorar una formació que em pareix digna d'elogi: Els Surfing Sirles; una banda catalogada com a garage rock perquè efectivament beu dels clàssics del gènere, però també cal dir que va més enllà. I ho fa fins al punt de crear un microcosmos que només ells sabrien reproduir. Si per la forma recorden a fenòmens del gènere com Los Saicos (vessant més garage punk fet als seixanta) 13th Floor Elevators (gust per la primera psicodèlia que impregnà el rock de garatge) o The Seeds (protagonisme del so de l'orgue genuïnament garage rock); pel contingut cal anar més enllà de la fórmula i gaudir de la intel·ligència, el sentit de l'humor i la creativitat d'un grup que representa un nou pas cap a la maduresa i l'emancipació des del més gojós dels divertiments musicals, el rock nu i cru. En aquest sentit, recorde aquell vers que diu “el que ens mou és el desig de trencar totes les coses” de la cançó UK a cavall sobre la qual en la pàgina web de Bankrobber (segell discogràfic que va publicar els seus discos) trobem la següent nota: “Revisió dels estils musicals practicats a la pèrfida albió en les darreres dècades –des del ie-ié passant pel northern fins al manchester sound. La nostra cançó més ballable. Qui té fam, somnia truites”.

Dit això, propose anar un pas més enllà i plantejar-se si el “garage rock d'autor” dels Surfing Sirles, no és més aviat un “garage rock d'autors”. De fet, quan busques declaracions de la banda, et trobes que el músic entrevistat sempre inclou a tots els membres en el procés creatiu, encara que el protagonisme inicial fóra d'un d'ells. Tant és així que la sobtada mort del guitarrista Uri Caballero l'any dos mil tretze, suposà la dissolució definitiva de la banda formada, a més, pel seu germà Guille Caballero (teclat i veus), Martí Sales (veu i guitarra) i Xavi Garcia (bateria). El grup tot just acabava d'enregistrar el tercer àlbum, Música de consum, que va resultar ser el seu disc pòstum i era un pas més en l'evolució d'una banda intensa i inquieta que començà a enregistrar les seues cançons l'any 2006 (recopilades per Bankrobber en Nedant en l'abundància, publicat l'any 2012). D'aquesta primera etapa cal destacar el tema Pubilla de cuixa forta. Tot un clàssic underground que va ser remesclat per Guillamino i inclòs en un recopilatori de l'escuderia Bankrobber per la revista Rockdelux (octubre, 2011). Precisament, arran d'aquesta recopilació vaig conèixer Els Surfing Sirles que, a banda del susdit, van incloure Taxi, un dels temes més destacables del seu aplaudit segon disc Romaní, semen i sang (2011). No obstant això, el primer llarga duració anomenat LP (2010) ja havia causat sensació entre la parròquia melòmana més inquieta i contenia dos clàssics absoluts de la banda: El trineu i Han atropellat el gat. De tota manera, les onze cançons del disc tenen un nivell magnífic, són una mostra de pura actitud i un reflex del microcosmos que mencionava quan parlava del cinema d'autor, el qual és perfectament traslladable al “garage rock d'autors” dels Surfing Sirles. En aquest sentit, paga la pena recordar un paràgraf d'una nota de premsa de l'any 2010 (es pot llegir sencer en la pàgina web de la discogràfica) perquè expressa perfectament aquesta idea: 

“Siempre navaja en mano, en el mundo de Els Surfing Sirles coexisten el poeta Foix con DJ Sideral. Los yonquis de Can Tunis al lado de paisajes bucólicos como la Fageda. Alquimia. Zombies ocupando la mansión de Michael Jackson. Payos punks rumberos. Y si hace falta, aquí están las trompetas mariachis e incluso una perversión del himno del Barça insertada en un relato de bandoleros. Parece complicado, sí. Pero cuando escuchas el disco todo es mucho más fácil. Es garaje. Es rock’n’roll. O mucho mejor: es una obra magna del rock’n’roll ibérico”.

En aquest punt, m'agradaria fer especial menció a les lletres de les cançons. Es pot dir que són senzilles, en el sentit que no són pretensioses; mai simples; cada vers suggereix; i sobretot, són lletres que expressen idees, construeixen retrats i relats -surrealistes a vegades, hiperbòlics d'altres...-, sempre interessants. Val a dir que el seu cantant, Martí Sales, a banda de músic també és un escriptor tot terreny que ha publicat poesia, novel·la i assaig. En qualsevol cas, s'agraeix trobar, de tant en tant, lletres que fugen de les pobres formulacions dels tòpics habituals. Tot plegat fa que els seus discos siguen catàrtics. I és que, com diu el refranyer, qui canta els seus mals espanta. Una bona mostra és Montseny, la cançó que enceta Romaní, semen i sang, el disc que els consagrava com una de les propostes més sòlides del panorama musical del moment:

"He vist salzes que s’envolen, he vist gorgs que ragen sang, he vist tantes meravelles aquí del Montseny estant. He vist fosques absolutes, del dimoni l’esvoranc. Aquí anem amb la fal·lera, duem l’infern a la sang. Som del Montseny, sardanistes amb jersei. Som del Montseny, xamanistes sense seny. He trobat donzelles negres refregant-se pels estanys, he fet ritus estrambòtics: romaní, semen i sang. He vist bruixes i dimonis en rotllana tots dansant, he vist a la vall secreta un gegant damunt d’un nan. Som del Montseny, xandalistes sense frens. Som del Montseny, anarquistes i senseis".

  

En definitiva, la intenció d'aquest article no és fer un repàs exhaustiu de la discografia de la banda. És una invitació a submergir-se en el microcosmos Surfing Sirles, una crida a l'atenció de tothom que vulga participar d'aquesta sensacional reinterpretació de les fórmules clàssiques del rock i d'una visió personal, intel·ligent i divertida d'una realitat que de tan propera és universal.

Taxista

Bon dia, on vol que el porti?
A les xemeneies del Besòs.
Digui’m, vostè és de Logronyo?
Sóc de Logronyo, sí senyor.
Diuen que avui hauria de ploure.
Ma dona va morir fa quatre anys.
Jo visc sol amb dues gosses.
Jo visc tot solet amb un caimà.
Taxista, com m’agrada el seu clatell.
Que li fa res si fumo?
Jo el que tinc és una fam de llop.
Sembla que ja clareja...
Conec un lloc on s’hi menja bé.
Que li agraden els carajillos?
I tant! I les gambes i els cigrons.
Doncs no triguem més, apa, som-hi.
Molt bé, fabulós. Per cert, i com et dius?
Aturi’s, vull estimar-lo fins al fons, a l’emissora l’Isaac Hayes, i vostè sense jersei.
Taxista, vull estimar-lo fins al fons,
més val que es tregui els pantalons,
i a l’emissora l’Isaac Hayes, amb els pitrams ben plens d’amor.

Per Àlvar Andreu.