Concert Los Radiadores + Punka! en la Sala 16 Toneladas (16/05/15)


M'ho havia promés, un dels meus objectius en la present campanya era veure a Los Radiadores en directe, "Manual de supervivència" em va posar la mosca darrera l'orella, atenció perquè és un bon disc res valorat, però la idea es va assentar quan "Gasolina, sants i calaveres" (ressenya entreu ací) va començar a formar part de les meves escoltes diàries, com una baula perduda entre els Clash i Joy Divison, entre Parálisis Permanente i Los Enemigos, però sobretot és el seu nom el que em ve al cap al primer compàs de cada cançó, i això té un valor afegit, almenys per a mi, doncs principalment admiro la personalitat que destil·len, que a més reflecteix els temps que corren. Rock del seu temps amb les seves lletjors i amb les seves possibilitats, amb les seves punyades i les seves veritats molestes, amb determinació, característiques que no abunden gaire entre els grans acabats de les noves produccions i els vernissos brillants de tall clàssic, que també són benvinguts doncs a ningú amarga un dolç, però no a qualsevol preu.

La nit va començar amb retard, llicència admissible només si es tracta de la nit de dissabte. Va obrir la nit Punka!, un grup ancorat en el '77, tres acords i rock'n'roll, tocs de garatge i un mica dels Cramps, cançons intenses i breus, bon so, vaig pensar a l'instant en el valor que tindria aquesta banda si deixés l'anglès i abracés la seva llengua vernacular, perquè el que fan ho fan bé però l'atac seria més directe i contundent a través dels seus versos, marcaria la diferència, estic segur, encara que només és una impressió molt personal i pot ser equivocada , mai els havia escoltat i potser no tinc la perspectiva suficient, en definitiva em van agradar.

Los Radiadores van entrar en escena sota l'auspici del udol del llop i van atacar el seu repertori amb l'espina dorsal del seu últim disc i algunes sucoses versions. Van obrir foc amb "La voz de los presentes", van recuperar "Bienvenidos" del seu primer disc, i definitivament van entrar en calor i van eclosionar en "On i Off" i "Sin dejar de sonreir", la guitarra del Joven va començar a tallar l'aire , i Perrín se submergia entre les seves línies d'autèntica unkonwn pleasure donant cos post-rock a l'invent, a "A Cabezazos" poso per testimoni, fantàstica al natural. És innegable que "Tiempos de destrucción" és el seu hit, una cançó amb ganxo, a més Raúl Tamarit té presència escènica per defensar tal subversiu al·legat, és un frontman nat i ho aconsegueix sense estridències, amb la seva veu sense domesticar i els seus tallants rascats clashians, fins i tot es va atrevir a agitar la seva guitarra amb un arc a la John Cale. A tots els presents ens va recórrer de gust l'espinada la fantàstica versió que es van marcar dels Stooges "Quiero ser tu perro", fins i tot vam tenir un fan vers l'èxtasi amb els seus compulsius moviments marca CGBG.


També va servir el directe per a prestar més atenció al seu anterior "Manual de supervivencia", del que van rescatar la seva cançó titular i una fenomenal "No me achantaré", precedida per "Policia detrás" la versió dels Equals via The Clash, d'autèntic deliri va ser també la versió de "Chinise Rocks", la cançó de Richard Hell i Dee Dee Ramone, que no deixa cap dubte d'on habiten els seus Sants. No va faltar el corresponent bis, van recuperar "Nancy" dels Zoquillos, oblidat grup madrileny dels 80, una cançó que s'encasta perfecta en el seu ideari. A "El hospital" es van esplaiar a gust, em vaig treure el barret i el respectable li va fer una onada al Joven amb el seu catàrtic solo de guitarra, em va agradar molt l'homenatge final a Ziggy Stardust per part de Raúl. Va tancar el concert un dels reptes de la nit, portar "Círculos concéntricos" al directe no era tasca fàcil, i més prescindint del teclat que en la gravació dóna el seu punt orquestral, després d'una sortida en fals van trancar la incògnita amb la tonada més directa i crua.

Va ser un gran concert amb molt bon so, per una part per la sonorització mestra i clara, una cosa que a aquests nivells no sol ser habitual a la capital del Túria, i d'altra banda és encomiable en un grup d'aquestes característiques el fi equilibri del so, sobretot perquè les dues guitarres es van entrellaçar sense perdre força i sense amagar la veu i la lletra, part important en cançons d'aquest calat insurgent, menció especial a l'assegurança de vida que suposa tenir darrere a Metralla Vila i unes línies de baix no menys protagonistes i essencials, parts d'un tot que els confereix una veu pròpia, pot ser que estiguem davant d'un so "radiadores".

La cirera del pastís la va posar l'il·lustre exiliat madrileny Dj Savoy Truffle en una sessió antològica, va modelar la seva sessió proporcionant un epíleg carregat de clàssics del rock'n'roll, r&b, punk i garatge, a força de cançons menys òbvies i no menys grans, vam ballar i riure en la nit que, per fi, Los Radiadores van encendre la metxa de la gran traca final que s'apropa a València a finals de maig.


Setlist Los Radiadores

La voz de los presentes
Bienvenido
On y Off
Sin dejar de sonreir
Manual de supervivencia
Hasta el final
A cabezazos
Tiempos de destrucción
Quiero ser tu perro
Gasolina, santos y calaveras
Un viejo robot
Policía detrás
No me achantaré
Un nuevo imperio
Chinise Rocks

Nancy
El hospital
Círculos concéntricos
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada