Clàssics Nikochians: Langhorne Slim - The Way We Move (2012)


Sean Scolnick. Cantautor nord-americà. Nascut un 2 d'agost de 1980 a Langhorne, Pennsylvania. Alt, prim, caucasià, de veu nasal, amb un talent descomunal. Etern alumne de Dylan i un enamorat del Tiet Neil. Vaig escoltar per primera vegada el seu nom l'any 2002, just un any després de l'atemptat de les Torres Bessones, i va ser a Manhattan on vaig estar a punt de veure'l en directe quan encara no era conegut i no havia editat cap treball encara, però la meva marcianeta i jo vam decidir no entrar en aquella taverna amb actuacions amb poc encant i ens vam decidir pel local del costat, el mític Blue Note. Anys més tard quan va arribar a les meves mans "When the Sun's gone down" (2005) em vaig arrencar els pocs cabells que em quedaven al cap. El debut oficial de l'ara anomenat Langhorne Slim em va embruixar i des d'aleshores sóc un fidel seguidor de Scolnick. A poc a poc, amb els anys i la sortida de noves cançons i LPs, Langhorne Slim ha trobat un estil propi molt ben definit i s'ha envoltat d'una gran banda que li ha permès a yanquilandia girar per tot el país amb gent com els Avett Brothers, The Low Anthem, Josh Ritter, Drive by Truckers, The Lumineers.... L'any 2008 em va confirmar les meves sospites amb el seu treball homònim, i el 2009 amb l'arribada de "Be set free" estava tenia als seus peus, tot i això hi havia alguna cosa que no era del tot perfecte, hi havia quelcom que faltava i crec que l'any 2012 amb "The way we move", fins ara el seu últim treball d'estudi, ho va trobar. Va aconseguir la combinació perfecta, el to adequat, i la col·lecció de cançons més equilibrades sense perdre la màgia ni l'encant. "The way we move" és sense cap mena de dubte el seu millor treball, i el meu predilecte junt amb aquell màgic debut.

Les primeres notes ja ens deixen bocabadats, entra la percussió i la veu trencada de Langhorne entrega ràpidament una tornada d'aquelles que ens dibuixa un somriure a la cara, amb el seu piano esbojarrat que es fica al meu cap i em fa cantar allò de: and here we are extending into shooting stars, in our houses in our cars, you didn’t know it, now you do, this is the way, we move!. Immediatament i sense deixar-nos agafar aire arriba "Bad Luck" que és una d'aquelles marca de la casa, gairebé dos minuts d'excel·lència i perfecció, crochet de dretes. Victòria per KO. Simple però molt efectiu."Fire" és una de les meves preferides del LP, té tot allò que ha de tindre per ser escoltada sense descans pe aquest marcianet, cançó in crescendo amb tornada acollonant, cordes vocal a prendre pel cul, i un final musicat amb trompetes i trombons. Què més podem demanar? Doncs, la delicadesa i bellesa de "Salvation" no està gens malament, una d'aquelles que ens posen tous, i el banjo, ....mmmm, el banjo.... A la vegada que escric aquestes línies sobre aquest discarro de Langhorne Slim el torno a escoltar i a gaudir, i penso seriosament si és necessari donar pel sac comentant cançó per cançó les meravelles que fan d'aquest treball un disc imprescindible encara que ho mereixi sobradament, però avui no tinc precisament un dia massa inspirat. Us convido a gaudir i redescobrir la simplicitat i màgia de "The way we move" sense manies, amb mentalitat oberta, sense sorollets ni sonoritats modernes. Un disc "pure and easy" com diria el meu estimat Pete Townshend. Com a exemple de tot això tenim "Wild Soul" que és un luxe amb una melodia que arriba al cor, un xiuxiueig galàctic i optimista que conté una part instrumenta beatleliana. Però de grans cançons trobarem més com la trencadora "On te attack", la tavernera "Great divide", la genial "Two crooked hearts", l'íntima i divina "Coffe cups", el rocanrolisme simpàtic/punkil de "Found my heart", tota la cruesa possible a "Song for Sid" i el fantàstic tancament amb "Past lives". Chapeu senyor Scolnick, gràcies Langhorne ja no podria viure sense vostè, no sé viure sense rock.

Per Nikochan
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada