Aretha Franklin - Spirit in the dark (1970)


A poc que u vagi més enllà dels hits de soul dels seixanta, Soul Man de Sam & Dave, Rescue Me de Fontella Bass, When A Man Loves A Woman de Percy Sledge... ja sabeu per on vaig, trobarà obres d'una gran qualitat amagades entre el blat d'un immens camp. I val que quan s'enumeren les grans veus de la música moderna del s.XX sembla que els noms sempre seran els mateixos, quasi sempre homes. Però no, senyor donam forces per a proclamar la divinitat d'una de les veus més grans que ha donat el món de la música, ladies and gentlemen, la gran i incuonmensurable Aretha Franklin.

Si haguéssim de portar a terme la difícil i quasi impossible tasca de recomanar un disc que representara a Lady Soul, diguem que representatiu, potser que I never loved a man the way I love you del 67 seria la millor opció, i no només per contindre Respect, la suprema punyada de Aretha a un món regit per i per a homes, a més per què el disc no té fissura alguna, es una masterpiece de tots els temps, el que sol dir-se un "must have", no ho dubte. Però no seria just reduir l'obra d'aquesta artista d'aquesta manera, Aretha Franklin té una discografia que supera amb escreix la de molts clàssics del rock, en quantitat i en qualitat, tal qual vos ho dic. Així que dit açò, vull recomanar-vos el vinil que tinc en orgullosa possessió en la seva reedició de 2002 en 180 grams, Spirit in the Dark és un disc al que li tinc una gran estima, una altra masterpiece, no tan reivindicada actualment com la esmentada, però recomanable al dos-cents per cent. 

Ja entrats en matèria, aquest disc és el dinou de la seva carrera i octau per a Atlantic, per a l'ocasió el segell va posar tots els recursos al seu abast per a aconseguir que l'èxit i repercussió d'un dels seus grans valors no minvés ni una mica, i més tenint en compte que en només tres anys i mig, Aretha havia concentrat una gran quantitat de material d'una qualitat incontestable i difícil d'igualar.


Gravat en tres sessions en un període de deu mesos, molt de temps si mesurem amb la vara cronològica d'aquells temps, massa temps per a aconseguir concentrar el material de tres sessions de gravació dutes a terme en diferents llocs i amb el perill que podia suposar la dispersió, cosa que no va passar, al contrari. Amb una nòmina de músics que només de pensar-ho realment m'esborrona, per una banda els Muscle Shoals Rhythm Section, per altra els grans Dixie Flyers, agrupacions d'instrumentistes entre les que se mesclaren els cors gospel de les Sweet Inspirations, i altres noms de pes com Duanne Allman i un encara desconegut Eddie Hinton sempre clavats en fregats com aquest, i sense deixar-me un Cornell Dupree (també en From a wishper to a scream) que conferia sempre gran qualitat a les sis cordes amb el seu estil carregat de blues. 

Primerament són la portada a dos colors de fort contrast i el títol els elements que donen al disc un halo especial, és el mateix rostre del desencís del "Beatles for sale", que n'hi ha, sentiments d'una relació que acabava però sobretot amb molta il·lusió per una altra que començava. Un altre detall significatiu és que Aretha toca el piano en quasi totes les cançons, i l'altra és el fet que és el disc que major número de composicions pròpies concentra. Per suposat que la seva facilitat per a fer versions de procedència variada fent-les seues sempre va estar, i aquí l'elecció de cadascuna está feta amb molt de gust i respectant el to de tot el disc, tocant a més tots els pals amb mestria suprema.

El disc obre amb un dels dos hits del disc, la versió de Don't Play That Song (You Lied) popularitzada per Ben E. King en el 62, la fa seva, li dona un aire gospel-pop i li resta prou del caràcter dramàtic de l'original, altra gran versió és la suggerent The Thrill Is Gone (From Yesterday's Kiss) de B.B. King, Aretha du el blues ben endins, també de blues va Honest I Do de Jimmy Reed, una declaració d'intencions respecte a la seva manera de viure i entendre la música. Però Aretha és atrevida i surt de la música negra marcant-se la versió de Oh No Not My Baby de Carole King donant-li un punt funky i uns arranjaments de secció de corda celestial, altra versió espectacular es When The Battle Is Over l'agafa de New Orleans del Dr. John. De les cançons de la seva collita, You And Me és la més alegre del disc, du uns cors d'autèntic goig, secció de corda i guitarra per a correr-se de gust. Spirit in the dark, la que dona títol al disc també seva, és una de les seves millors cançons, també va tindre el seu èxit com a single, gospel i pop es donen la ma de manera brillant com només ella és capaç de fer. I per favor amigues/amics, escolteu One Way Ticket amb orgue espectral i la guitarra de Dupree destil·lant blues en cada riff, rematat amb una Aretha espectacular i uns cors gospel d'esborronar-se. 

Escrivint i escoltant aquesta meravella m'esborrone a cada compàs i a cada acord, res li sobra, la interpretació d'Aretha Franklin és d'autèntic goig, amb uns arranjaments acurats de luxe i els millors músics del moment. Una de les produccions més fines d'Atlantic, el meu disc preferit de Lady Soul, una delicia que mescla gospel, soul, pop, r&b i blues, una col·lecció de cançons que et faran tocar el cel, imprescindible. Aretha Franklin és una de les artistes més grans que ens ha donat la música.

Vos deixe aquest vídeo clip interpretant Spirit in the dark en el 71 tocant amb ni més ni menys que Ray Charles.


Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada