Ty Segall - Manipulator (2014)

Ty Segall, manipulador d'estils i cançons

Estem arribant a l'equador del 2015 i no queda molt perquè el disc Manipulator de Ty Segall complisca un any de vida des que es va publicar a l'agost del 2014. Molt s'ha parlat d'ell, quasi sempre per a bé, encara que no sempre i, sobretot, amb matisos. La realitat és que el temps cada vegada passa més ràpid i la major part de l'abundant producció musical de hui en dia queda soterrada en l'oblit. No obstant això, sempre es troben discos que van madurant amb èxit any darrere any. I encara que cada vegada costa més digerir com cal tanta abundància, hi ha àlbums que ens atrauen de nou, passat el temps, per l'única raó que han sigut creats amb aquella màgia musical que ens enganxa més enllà del nostre conscient. Dit això, no és gens habitual trobar articles sobre un disc que ja fa un any que ha sigut publicat. La inèrcia periodística canònica ens porta, quasi sempre, a escriure sobre àlbums clàssics o sobre els més recents. En aquest cas, la pretensió tampoc és analitzar i escriure sobre Manipulator, ja que del que es tracta és fer una breu i humil reflexió a propòsit de Manipulator, després d'haver-lo digerit amb calma i satisfacció.

Una de les crítiques més comunes a Manipulator ha sigut que les disset cançons que conté el disc no mantenen el mateix nivell creatiu. En definitiva, creada una estètica personal i assolit un estil propi, es repeteix una fórmula que proporciona un bon grapat de cançons rodones que tenen vida pròpia més enllà de l'exercici d'estil. En primer lloc, ja pareix que siga molt lloable que -en el cas que ens ocupa de Ty Segall- es puga parlar d'un exercici d'estil propi i consolidat al marge d'una etiqueta concreta. Si, a més, li sumem que és capaç de fer cançons que destaquen dins d'aquest exercici, ja es pot dir que l'èxit és rotund.
 

Arran de la publicació del disc, en una entrevista en la qual se situava a Ty Segall en les coordenades del garage i del grunge, se li preguntava sobre una nova explosió de bandes de grunge i el susdit explicava que: “És un moviment. La gent parlarà d'esta època com ho van fer als anys noranta, la diferència és que no hi ha una banda gran, un nou Nirvana. No crec que això passe. Ara hi ha massa moltes similituds entre el que passa arreu del món i per la mateixa raó hi ha milers de bandes. A mi m'agrada perquè això impulsa la gent a fer nova música”. En la mateixa entrevista, Ty Segall equipara el grunge al garage: “És com el garage: es reuneixen amics i comencen a crear coses del no-res. Aquesta és l'essència. No es tracta de fer-se famós, sinó de crear bona música”.

Curiosament la creació d'etiquetes com les de garage o grunge, més que respondre a una escena concreta d'un temps i un lloc, són el resultat de la necessitat de canalitzar el comerç d'un producte musical determinat. Així aquestes etiquetes van sortir paral·lelament a les bandes i la seua música, en cap cas de les mateixes bandes. Ara bé, no crec que això siga dolent en sí mateix, ja que és una forma de difondre la música arreu del món. El problema bé quan es pretén “manipular” al consumidor de la música i es tracta de fer passar per bo tot el que obté un determinat etiquetatge.

En qualsevol cas, l'essència -com diu Ty Segall- és fer música d'una forma apassionada, espontània i inspirada. Tanmateix, el que sí se li podria matisar és que la creació nasca del “no-res”. De fet, si alguna cosa caracteritza les grans bandes de garage o grunge és el seu profund coneixement dels clàssics i la seua interpretació personal (apassionada, espontània i inspirada). I precisament aquesta és una de les majors virtuts de Ty Segall. Combina elements del garage-rock, la psicodèlia, el folk-rock, el country-rock, el glam-rock... Els manipula tots i obté resultats com Manipulator, un disc amb un segell personal que ha de donar enveja en els temps actuals en les que les bandes d'arreu del món sonen massa iguals. Aquesta base fa que el disc sempre mantinga un nivell de qualitat altíssim. Però a més (com ja va passar amb les grans bandes del grunge i del garage), Ty Segall és un creador de cançons -més enllà de l'estil- és capaç d'escriure temes com Tall Man, Skinny Lady que recorda a Marc Bolan o The Singer que recorda tant a Marc Bolan com a Brett Anderson, i sobretot una cançó sobre la que no existeix discussió: Feel, un clàssic instantani.

Per Àlvar Andreu
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada