The Cult - Ceremony (1991)

Fa poc Choice of weapon ens va tornar als millors Cult dels darrers anys, un  molt bon disc de hard-rock on semblava que per fi la lluita d'egos d'en Billy Duffy i Ian Astbury es quedava fora per a dedicar-se  a temps complet a ser els Cult, i això va ser molt bona notícia en el seu moment, per a mi i per a tots els amants del bon hard-rock. Però a més del disc, em va alegrar bastant veure la banda en forma i amb ganes de reprendre la seva carrera. Tot açò m'ha empentat a recuperar altres discos que ja feia temps que no escoltava. El primer en la llista va ser Ceremony, primer disc del que vaig viure l'expectació en els dies de la seva edició ja sabent de la grandària de la seua discografia amb el grup ja consolidat i omplint grans  recintes.

El disc va sortir en un moment un tant estrany, amb els Guns n'Roses a punt d'assassinar la poca credibilitat que li quedava al hard-rock, i amb el nou rock alternatiu procedent de Seattle entrant en escena. A més sumem al cas la demanda que van perdre per utilitzar sense autorització l'imatge del xiquet indi en la portada, clar, no caigueren en el compte que li havien furtat l'ànima, cosa que la corresponent indemnització va solucionar, miracles del segle XX. També va suscitar certa polèmica el vídeo clip de Heart Of Soul amb Astbury personificat en un Crist empunyant una pistola cara la càmera, actitud que els va costar certa impopularitat als cercles més retrògrades del rock, però que vist amb perspectiva és quan menys admirable pel seu significat poètic i transgressor.

Per a mi els Cult tenen un ingredient que ja poc se veu en el rock, es tracta de la seva manera de construir les cançons en un crescendo a partir d'una intro que va carregant l'ambient de capes i arpegiats suggerents per al posterior esclat sònic, això ho tenia Love, Electric prou menys pel seu caràcter més directe, Sonic Temple té algunes de les millors intros de cançons del rock, i Ceremony també ho aconsegueix de manera excel·lent, una acústica, uns indis cantant, instrumentació acurada i esclat cap al hard-rock, tot sempre des d'una perspectiva melòdica única, ho feien/fan tan fàcil que de vegades no se valora con cal. És més, he llegit moltes crítiques desfavorables cap aquest disc i la veritat és que no ho entenc, està molt treballat i té molt bones cançons, supose que els temps, o el business musical com preferiu, demanaven trencar amb altre tipus de propostes, i els Cult no entraven en certs estereotips alternatius. Però per a mi Ceremony ha anat guanyant pes amb els anys i ha aportat al repertori del grup cançons que ja poden considerar-se clàssiques de la banda.

Obre el disc Ceremony amb una intro de pel·lícula i recitat indi inclòs donant pas a unes guitarres que van agafant altura. El mig temps Heart Of Soul i el hard-rock Wild Hearted Son són dos temassos grans de veritat, però aquest disc tot i amb aquests títols ja mítics no té fissures, Indian és una joia acústica única en la seva discografia, una de les que m'emportaria a l'illa deserta. Sweet Salvation és  un hard-rock melòdic inmens, i If és una gran pesa de hard rock d'aquestes que només els Cult són capaços de fer, una de les seues joies amagades. Recorden a l'Electric les guitarrades Full Tilt i Bangkok Rain, aquí en versió més potent, també White conté alguns dels riffs d'en Duffy per a fer escola. Tanca este gran disc una Wonderland amb Astbury exultant de carisma recitant uns versos amb total puto-amisme i el riff-intro arquetípic d'en Duffy.

Aquest disc equilibra molt be els potencials del tàndem, per una banda el torrent vocal de Ian Astbury en plena forma duent amb convicció la seva mística indígena americana amb temàtica propera a l'ecologia, poden escoltar-se danses aborígens, també hi han fragments literaris de Lawrence Lipton del llibre The Holy Barbarians, nom del grup paral·lel que formaria més endavant Astbury, i de Geroge Orwell, el títol del seu llibre Down and Out in Paris and London de 1933 que obre en format vers la cançó Heart Of Soul. Per altra banda unes guitarres poderoses i riffs portentosos de Billy Duffy que poden fer pensar que aquesta destral de les sis cordes és un fill bastard d'en Jimmy Page.

I val que Sonic Temple és gran i amb cançons imbatibles, però a l'hora d'elegir un disc favorit, pel total i en termes de hard-rock, em quedaria abans amb aquest Ceremony, ja sense els tics dels 80 i una producció acurada que suporta molt millor el pas del temps. Ja no es fa Hard Rock melòdic d'aquesta qualitat.