Tothom parlava meravelles d'Israel Nash Gripka d'ençà que va aparèixer el seu anterior treball, aquell magnífic "New York Town" del 2009, però jo no vaig fer cas a les recomanacions, jo anava com sempre a la meva però cal dir que les bones paraules continuaven el 2011 amb l'arribada de "Barn doors and concrete floors" i aleshores no podia mirar cap a un altre costat, no podia fer-me el boig, no podia continuant fent el ximplet. Deien que la seva música era pur clàssic americà instantani que a vegades feia glopets de l'elixir màgic del Tiet Neil, a vegades s'exiliava al carrer principal prop de la mansió Nellcote i d'altres comentaven que Gripka feia tot allò que hauria de fer el genial Ryan Adams si estigués mínimament centrat. El disc de Gripka és un viatge al passat, al rock de finals dels seixanta principis del setanta. Sona antic, sona clàssic, sona fantàstic. "Barn doors and concrete floors" presenta les seves credencials des de la mateixa portada del disc amb aquell regust Harrisonià, recordant una mica la portada del seu mític treball "All things must pass" però la veritat és que des de la primera nota ens fa gaudir i passat el temps he de reconèixer que estava entre els millors treballs d'aquell any. És veritat que no hi ha res de modern al seu interior i pot ser tampoc d'original, d'altra banda no crec que sigui la seva intenció, almenys no aquesta vegada. La carrera d'Israel Nash Gripka és d'aquelles per no perdre fil, i la raó ens la va donar "Rain Plans" l'any 2013, on podem trobar més Young, més rock, cançons més llargues, més riffs de guitarra, més introspecció... i potser per això em va costar una miqueta connectar amb aquell discarro, però al final com sempre Gripka em va seduir i ara encara que continuo pensant que "Rain Plans" no és millor que "Barn Doors" els estimo per igual encara que ara que estem us diré que "Barn doors..." és la nineta dels meus ulls.
Per començar ens topem de nassos amb una melodia neilyounguera, una harmònica descomunal i una veu d'aquelles que et deixen amb la boca oberta, després al escoltar la guitarra de Gripka ens adonem que a la fi hem trobat tot allò que demanàvem a les nostres pregàries. Sí, tot això ho trobem a "Fool's Gold" que no pot ser més clàssica i que té allò d'especial, el ritme innat, la màgia que fa que et tornis boig. No hi ha cap mena de dubte del perquè de les comparacions amb Ryan Adams, llàstima que l'enfant terrible estigui una mica perdut o descontrolat, com sempre, encadenant bons treballs amb d'altres indignes. Gripka continua pels camins ja explorats per Adams i els seus Cardinals com queda clar a "Drown" i la perfecta balada "Sunset, regret". No, no és Adams, la veu és la clau. Arriba després la hipnòtica "Goodbye ghost" que em va guanyar una miqueta més cada vegada que l'escoltava, amb la seva orquestració i els seus arranjaments. Luxe total!. "Four winds" és pura ràdio-fórmula (l'Adams més comercial). Podríem dir sense equivocar-nos a aquestes alçades del disc que Gripka ha après molt bé la lliçó, que sap per on trepitja, coneix el terreny i sap perfectament a què juga i a on es dirigeix, és per això que a partir d'aquest moment abandona l'estil de Ryan que ha sabut enamorar-nos i s'entrega al classicisme, com a "Louisiana" on l'essència stoniana surt a la superfície, una cançó més stoniana que la que farien els Stones, sembla un tema descartat del Exile on Main Street sobretot a la tornada Jaggeriana i el piano desbocat. Ets tu Billy? Senyor Preston ha vingut a salvar-me? I després, arriba "Baltimore" i un ja pot deixar de respirar i agafar bitllet pel paradís, podríem trobar-la al "After the gold rush" del Tiet Neil, sembla una imitació magistral, i m'encanta!. Aquestes dues cançons són les millor del disc, sense cap mena de dubte, encara que falten bons temes per aparèixer a la part final. Trobem "Red Dress"(més Young) i "Black and blue" que pel seu títol intuïm que, com succeeix, sona a Stone totalment, podem imaginar a Mick recitant el discurset. Amb "Bellwether ballad" aconsegueix deixar-nos amb l'ànima per terra i el cor ferit, i ens remata i tanca el disc amb "Antebellum" que té guitarres com les del Petty. Israel Nash Gripka no té res d'original, però sí que té talent, i aquest disc és increïble, per amants del rock clàssic dels primers anys setanta.
){kind=link}
0 Comentaris