Gener - El temps del Llop (2014)


Si algú m'hagués dit fa uns quants anys que molts dels meus discos predilectes dels últims anys serien els d'aquells artistes nascuts a la nostra terra segurament ara estarien signant la meva defunció per un atac de riure. Ni jo m'ho crec i estic sorprès per l'alt nivell de les propostes nacionals que arriben a les meves orelles: The Fakeband, All La Glory, Guadalupe Plata, Bantastic Fand, Salto, Dixie Town, La Gran Esperanza Blanca, Chencho Fernández, Santos, Oscar Avendaño y los Profesionales, Dudas Strummer, Senior i el Cor Brutal, i ara el deliciós romanticisme de Gener. Tots molt diferents, cada un fill del seu pare i la seva mare, cada una en el seu idioma, cada un amb el seu estil, però que no té importància si aconsegueixen arribar-nos a l'ànima. La meva primera presa de contacte amb aquesta meravellosa òpera prima de Carles Chiner "El temps del Llop" sota el nom de Gener va tindre lloc aquí mateix, a NSVSRock, gràcies al seu ideòleg Carles Roig que va tindre el detall de regalar-me aquest àlbum en format físic. Gràcies amic, et dec ja unes quantes. Va ser arribar a les meves mans i donar-li una repassada ràpida molt satisfactòria, em va agradar força de primeres però el vaig deixar en repòs durant un petit període de temps, per recuperar-lo dies més tard, tornar-lo a aparcar fins a l'últim intent on em deixo embruixar per les seves cançons i tot acaba per donar-me plaer, i això de donar-se plaer, amb la música, no té preu. Digueu-me maniàtic però aquest sistema s'està tornant el meu nou modus operandi, i en aquests temps que corren a tota velocitat, sense pausa ni descans, començo a pensar que deixar que les cançons trobin el seu moment no és mala idea. "El temps del Llop" del 2014, encara que per a mi és com si fos del 2015, és sorprenent des de la preciosa portada que competeix amb la de Germán Salto per ser la millor portada del moment, Carles Chiner fa un treball excepcional en la seva llengua materna (el català/valencià), idioma que fa una parella perfecta amb les seves melodies celestials i una veu especial que fan un conjunt comparable a Fleet Foxes, Grizzly Bear i Bon Iver, comparacions encertades que acostumo a llegir quan parlen de Gener i a les que afegiría Jeff Buckley, Elliot Smith i fins i tot el petitonet Paul Simon, sobretot quan recordem el seu "So Beautiful or so what" del 2011.

"El temps del Llop" es mou per aquelles sonoritats esmentades anteriorment però sense cap dubte té personalitat pròpia, unes lletres reivindicatives, sensibles i plenes de bellesa que parlen de l'amor i la mort, la lluita i l'esperança. Onze grans cançons que contenen una atmosfera especial, màgica amb textures exquisides i una veu d'un altre planeta que ens arriba a l'ànima. Aquesta atmosfera misteriosa és l'encarregada d'obrir l'òpera prima de Gener, sonoritats pròximes a Robbie Krieger que de seguida es transformen en meravella pop amb essència a Paul Simon, quan entra Chiner aquest extraterrestre que us parla queda totalment bocabadat, quina veu més bonica!!, i després l'estrofa perfecta: "Mare, jo no vull ser drap, jo vull treballar. Mitja vida l'he passada fent castells en l'aire...". Ja no podem fer marxa enrere, ja està arribant, ja ve el temps del llop!! Les guitarres de la cançó tenen aquella puresa i una dolça melodia que acostumen a definir les composicions de Tweedy i ja en te als seus peus. Fins ara la meva cançó favorita del disc és "Valents", és absolutament perfecte. Lletra, melodia, veu... Un tema genial amb americanismes ben adaptats a les sonoritats mediterrànies, no puc treure'm del cap allò de "Diuen els valents, que busques la sort i lluites a mort amb ungles i dents. Diuen els valents...". "Contrallum" és una altra joia que podria ser signada perfectament pels Fleet Foxes o per Justin Vernon, i que ens prepara per a una de les cançons del disc, parlo de "Al voltant d'un riu sec" que desprèn la màgia i la mística de les cançons d'Art Garfunkel, folk d'etiqueta. Torn de més americanisme i countrificació de la mà "D'un poble del sud" amb la seva atmòsfera doorsiana, la pandereta i la guitarra que acaba ballant amb el piano. Arribem a l'equador del disc amb "Riu avall (rèquiem)" que em posa la pell de gallina. Aleshores és quan davant nostre el gran estil americà agafa més presencia, primer amb "Cançó del desert" i després amb una de les millors cançons del disc, "Sargantana balear". Per finalitzar aquest treball trobem les magnífiques veus de "El meu ofici és complaure el vent", la percussió esbojarrada de "Ciutat dormida" i un tancament espectacular amb "L'univers per sostre" amb melodies ja escoltades, un petit toc d'electrònica al més pur estil Bon Iver i un desenvolupament progressiu espectacular. Gràcies Carles Chiner, gràcies per donar-nos cançons tan boniques, màgiques i delicades. Li desitjo les millors de les sorts al teu projecte i al "temps del Llop", espero el teu segon disc i la presentació del primer a Barcelona, però fins que es compleixen o no els meus desitjos, continuaré gaudint de "El temps del Llop" que ja forma part dels meus clàssics moderns nikochians.

Per Nikochan
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada