Clàssics Nikochians: Paul Simon - So Beautiful or So What (2011)


Després de tot, el segle 21 no ha sigut com van dir-nos que seria. No trobem un món apocalíptic i els cotxes no volen i tampoc trobem robots com al Twiki, l'inseparable amic de Buck Rogers. Això sí, en aquest nou segle, en aquest nou mil·lenni continuen les desigualtats, les injustícies i el caps d'estat sense cap ni peus. Per sort, i encara que un 21% d'IVA cultural intenti fer a la canalla una mica menys culta es fan bons llibres, bon cinema, i bons discos i cançons. Encara hi ha artistes de veritat, de nous i d'antics, i durant aquests primers anys de segle podem dir amb un gran somriure a la cara que els dinosaures del rock han tornat amb treballs meravellosos que deixen amb el cul en l'aire a moltes de les bandes que ocupen la part alta dels tops de venda al món. Entre els dinosaures que ens han ofert obres mestres durant aquests quinze anys trobem a Bob Dylan, Neil Young, Waits, Costello, Weller... per posar exemples molt coneguts però trobem d'altres amb menys glamur però encara amb millors treballs. D'aquells amb un perfil més baix que els esmentats però d'igual qualitat en falta un d'imprescindible, un gran entre els grans que segurament és el més petit de tots, un metre i mig com a molt, però com diu la dita "al pot petit hi ha la bona confitura" i Paul Simon de bona confitura té per donar i per vendre. És un fet que grups venerats pels moderns més moderns com Fleet Foxes i Vampire Weekend agafen directament del producte de Simon, i d'altres com el gran Josh Ritter intenta arribar a la seva calidesa, al seu savoir faire però cap d'ells té el mojo, el mojo és propietat del petitonet. I Simon també ha tingut els seus moments de dubte, per exemple "Surprise" del 2006 no va acabar d'agradar-me del tot, va deixar-me més fred que un iceberg i jo donava per fet que aquest seria el seu últim treball, que la seva jubilació era pròxima. Estava equivocat, com sempre, "So beautiful or So What" va aparèixer l'any 2011 i es va convertir rapidament en un dels meus discos favorits d'aquest segle. 


Al seu darrer treball "Sunrise" predominaven els sorollets electrònics que probablement van ser els culpables del meu disgust i el meu rebuig, sorollets que provenien de la producció d'un Brian Eno carregat d'ego, per sort a "So Beautiful or So What" Phil Ramone agafa els comandaments i encara que a vegades Simon decideix substituir el baix i alguna percussió per modernets samplers tot sona de meravella, recuperant la seva essència, la seva màgia a la composició, les seves melodies definitives. Comença aquest gran treball amb el single de presentació, sona la festiva "Getting ready for Christmas day” i comencem a aplaudir amb les orelles, amb un to fantàstic que recorda a la dècada dels vuitanta, una cançó que se'ns fica al cap, amable i simpàtica a la superfície però que amaga com ja ho feia "You can call me Al" un missatge amb mala llet que agita consciencies, amb referències als conflictes d'Irak i Afganistan. Una cançó magistral per treure el singlot i fer-nos anar a la botiga i que comprem el seu disc, però per sort no és ni de lluny la millor. "the Afterlife" confirma allò que s'ensumava, Paul ha tornat!! quin ritme! quins africanismes!! quina veu! Sense cap dubte una de les meves favorites, d'aquelles per cantar a la dutxa, al cotxe, caminant... una d'aquelles cançons que no pots treure't del cap i això només ha començat, gràcies Mr Simon per aquest regal!!!. "Dazzling blue" és un bombonet amb una miqueta de licor al seu interior, una delicatessen amb guitarres africanes i el regust del seu millor disc, "Graceland", en escoltar-la recordo "Under the African Skies", una joia, cançó eterna. Tot continua amb un nivell genial, la guitarra de "Rewritte" pot fer-me somiar, i el xiuxiueig, oh!!! em fa plorar d'alegria!! Feia molt de temps que una cançó tan bonica no em feia tremolar, definitivament Paul Simon és un dels més grans entre els grans. No vull donar més la tabarra, crec que és millor descobrir aquest tresor per un mateix, i gaudir amb meravelles com "Love and the hard times” i “Amulet”, o sense anar gaire lluny la magistral cançó que dóna nom al disc i el tanca. No sé si arriba a obra mestra però sense cap mena de dubte és un disc preciós.
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada