Songs: Ohia - Magnolia Electric Co. (2003)


Magnolia Electric Co és un disc de fugida cap endavant, de no deixar-se vèncer malgrat la solitud, malgrat els revessos de la vida, són forces de flaquesa resoltes amb un disc grandiós i imprescindible del country-rock dels nostres temps, un clàssic.
Entre tanta pèrdua la passada campanya, veig Jason Molina un dels artistes a reivindicar, vam ser els suficients què plorarem la seva pèrdua. Així que avui a la seva salut, m'he dut el disc que el va donar a conèixer a un nivell més ampli, últim disc de Songs: Ohia, o primer de Magnolia Electric Co, realment poc importa la formació que signi, tots dos amaguen darrere a un dels últims grans genis de la música americana, Jason Molina.

"We’re going for a sort of 1950’s sound, ancient echo techniques on the voxs, doo wop back up singers (Jennie Benford, Scout Niblett, Lawrence Peters), dirty guitars, and as usual, as much of this is going to be done live as is possible." Jason Molina

En la seva música es veuen reflectits tant Neil Young com Townes Van Zandt, i la lírica del seu cançoner continua resultant un bon refugi per als solitaris i esperits trencats, sons de malenconia excelsa i de difícil penetració a plena llum del dia, però que amb la nocturnitat són brins de llum capaços d'il·luminar les hores fosques de l'ànima.

Com a Songs: Ohia, Jason Molina va signar discos de bellesa fosca i profunda, austers en la seva concepció, sempre mal-comparat (superficialment) a Will Oldham per la seva similar idiosincràsia, a més de manera circumstancial ja que Oldham va editar el primer single de Jason Molina, injusta comparació tenint en compte el major calat de les seves cançons, i on recomanaria a qui interessi submergir-se en el disc Impala, un cant desolat a la dissort de la working class, d'igual calat i profunditat però també més accessible és Axxess & Ace, fins i tot és imprescindible Didn't It Rain, ric en textures acústiques i en alguns passatges tímida electricitat que podríem considerar el precedent sonor al disc que ens ocupa, gravat en directe a l'estudi per a més senyes, en un exercici de introspecció on Jason Molina va aprofundir fins a nivells insospitats en la seva pròpia psyche.


Magnolia Electric Co va suposar un canvi significatiu en el seu discurs, deixava enrere el folk gòtic i dens en favor d'un country-rock elèctric que remet als 60/70 i amb Neil Young com a màxim punt de fuga (més clarament en el seu següent Trials & Errors). Per a l'ocasió Molina es va fer acompanyar de part del grup Jim & Jennie & The Pinetops, present en l'anterior disc, a destacar el suport vocal de Jennie Benford, formació que completen entre d'altres músics les veus de Scout Niblet i Lawrence Peters, i gravat per Steve Albini en els seus estudis i en rigorós directe.

La seva menor densitat i major accessibilitat sonora van ser idonis per a seduïr a molts més desgustadors de les sonoritats americanes, va semblar com si molts esperaren aquest disc per a reconèixer la seva grandesa. I encara que la impressió i l'empaquetatge és de grup, en tot moment el discurs predominant continua sent el del seu propi univers líric, que a diferència del seu anterior disc on aprofundia en les seves pròpies arrels i en la recerca d'una estabilitat emocional, aquí la tristesa i malenconia de les seves lletres deixen entreveure la necessitat d'un canvi, amb el moviment com a motiu central i la necessitat de trobar el seu lloc.

El disc obre amb Farewell Transmission, una cançó perfecta, marcat pel riff de la slide que ja apareixia en Didn't It Rain, un d'aquests moments de química perfecta amb gairebé una dotzena de músics en l'estudi, gravada en directe i sense assajos, Molina només va posar a disposició dels músics la progressió d'acords, ni tan sols tenien idea de com acabar-la, però ho van fer, el final és portentós "listen! long dark blues", la seva lírica onírica és molt potent, el desert, la lluna, la foscor, claus que es repeteixen al llarg de la seva carrera i semblen confluir aquí, Molina té la facilitat de construir imatges amb els seus versos, francament és una de les lletres que més em fascinen de quantes he escoltat en la meva vida ja que el seu significat variarà depenent del moment o de qui l'escolti, poesia en moviment, grandiosa. Amb I've Been Riding With The Ghost es presenten els cors, es reafirmen les guitarres i aquesta slide present en gairebé tot moment, Jason Molina sembla trobar definitivament un nou llenguatge musical amb el qual es desenvolupa fàcilment, i que no suposa impediment per a la seva profunda espeleologia emocional, es presenta clarament la seva predisposició al canvi, fins i tot a superar els errors del passat, aprendre d'ells, encara que per la seva veu pot endevinar cert penediment i enuig amb si mateix.

Fins i tot els moments més suaus i lànguids sonen més lluminosos que tota la seva obra anterior, Just Be Simple et bressola, aquesta cançó és poesia pura, l'amor, el simple que és simplement estimar i quant es complica a mesura que visquem en aquest món, magistral, un disc per a lyrics davant. Almost Was Good Enough recorda un mig temps dels Crazy Horse per les seves guitarres brutes, amb un òrgan en constant suspensió que manté la tensió lírica d'algú que resisteix, que intenta per tots els mitjans anar a millor malgrat el pes de la seva pròpia naturalesa. The Old Black Hen compta en la part vocal amb Lawrence Peters, interpretació que l'acosta als cànons country, a més pel violí, piano, gran treball de la banda, en els versos es reflecteix a un Molina que no pot escapar de la fatalitat que el persegueix en el seu propi univers líric.

I arriba Peoria Lunch Box Blues on Scout Niblet està en la seva salsa, aquesta noia té una carrera que mereix més atenció, balada punyent més propera a la discografia anterior, potent lírica a la qual moltes vegades no és fàcil rendir-se, fa plorar. Un altre dels grans moments elèctrics arriba amb John Henry Split My Heart perfecta cançó country rock de guitarres que remet a tota la mitologia americana amb encert, instrumentació excelsa que acaba amb un gir potent, es pot dir tant en tan pocs versos? Jason Molina tenia molt de talent, i aquesta cançó relegada a les últimes posicions del disc és simplement magistral. Tanca el disc Hold On Magnolia, la més extensa amb gairebé vuit minuts, plaer sonor que condensa tota la grandesa d'aquest disc, violí, slide, la veu de Molina, mai vols que acabi, la tristesa poques vegades ha refugiat l'ànima de qui escolta amb tal calidesa, malenconiós, un dia de pluja.

L'any passat el disc Magnòlia Electric Co complia deu anys, a tal efecte es va reeditar en edició commemorativa i extres diversos, a més la seva banda va donar una sèrie de concerts al costat del seu amic MC Taylor (His Golden Messenger), commemoració que tindrà la seva guinda aquest 22 d'abril amb l'edició del disc tribut Farewell Transmission: The Music of Jason Molina del que ja es pot escoltar l'avançament de My Morning Jacket amb la versió de Farewell Transmission, un disc que segur porta de nou a primera línia a un dels genis cantautors dels nostres temps.

No podia faltar a la cita amb aquest homenatge a un disc que mereix l'estatus de clàssic, potser Steve Albini posés de la seva part amb la seva manera directa i crua d'entendre les produccions, però cal dir que es va trobar amb un recull de cançons que emocionen i que retornen la fe en l'actualitat de la música entesa com a mitjà d'expressió artística, i encara que Jason Molina no ha escrit cap dels capítols principals de la història del rock té al meu reliquiari personal un lloc privilegiat fins i tot molt més enllà d'aquest disc que va marcar l'equador de la seva carrera, tant per la seva obra anterior amb els discos esmentats, com la posterior, Trails & Errors, Fading Trails i Josephine ...

Magnolia Electric Co és un disc de fugida cap endavant, de no deixar-se vèncer malgrat la solitud, malgrat els revessos de la vida, són forces de flaquesa resoltes amb un disc grandiós i imprescindible del country-rock dels nostres temps, un clàssic.


Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada