Mink DeVille - "Coup de Grâce" (1981)

Hi ha pocs descobriments als darrers temps que m'hagin causat tanta satisfacció com la música de Mink DeVille. Des de ben jove sabia de sentides de la seva primera etapa. Cabretta em va obrir la porta de bat a bat i amb Coup de Grâce vaig segellar l'idil·li amb l'olor de cartó i el tacte dels solcs del disc. Un dels encontres més agraïts de quants he consumat amb el meu vinyl dealer habitual.

És el rang de freqüència amb els seus buits i espais, la falta d'aquesta excessiva compressió que envaeix l'actualitat, un so al qual el fred plàstic del cd no afavoreix per a res perquè necessita del contacte de l'agulla per alliberar l'analogia musical que guarden. En aquesta tessitura, hi ha obres que cobren vida en vinil, com aquest disc, que el tinc des del primer dia al costat de The River d'Springsteen i Just A Story From America d'Elliott Murphy, discos tots que ocupen per sempre més una posició d'honor en la meva vitrina de trofeus musicals, secció poetes elèctrics de Nova York.

Mink DeVille és un dels grans intèrprets del rock, desvalorat pels èxits fm que es van aferrar al easy listening i van enganyar a la massa uniforme que va creure que més enllà del Demasiado Corazón no hi havia res més que un mariachi rebel i passat de rosca, ni la seva grandíssima versió de Hey Joe mostrava ni una mil·lèsima part de la seva mestria. Mink DeVille, pese a qui pese, va ser una d'aquestes beneïdes anomalies que marquen la diferència entre tanta borumballa.


DeVille es va plantar al CBGB, el mític antre novaiorquès i va desafiar amb altes dosis de passió i art a borbolls, el corrent d'aquells dies, mentre el Punk i la New Wave donaven un fort cop sobre la taula, també necessari pel be del rock'n'roll, ell s'aferrava cada vegada més a la música de finals dels 50, principis dels 60, els pioners del rock & roll, The Drifters, Ben E King, les cançons de Doc Pomus, el so de Phil Spector, una època que semblava perduda, i que en les seves mans bullia amb intensitat en una perfecta combinació d'influències que fluïen noctàmbules pels carrers entre el fum i l'alcohol dels clubs de la ciutat i les sales de mitjà aforament.

A la tornada del seu periple europeu amb el seu gens menyspreable disc Le Chat Bleu, va desconcertar al seu segell Capitol, que potser busqués un èxit punk que els mantingués en l'actualitat, i el van deixar lliure, gairebé millor, Coup de Grâce va recalar en Atlantic, el millor refugi per al seu rock de base soul. A més amb aquest disc completava l'excel·lent trilogia amb el mític productor i arranjador Jack Nitzsche, col·laborador de Phil Spector.

Aquí la balança es decanta pel soul, les versions de Help Em Make It (Power of a Woman 's Love) d'Eddie Hinton i You Better Move On d'Arthur Alexander així ho confirmen, no desmereixen les del seu cuny propi com Teardrops Must Fall, excel·lent. I Maybe Tomorrow li dóna una intensitat èpica al so Brill Building, delicatessen, sempre amb aquest saxo tan Steve Douglas, que recorda a Clarence Clemons alhora. De la mateixa manera que altres com Just Give Em One Good Reason i Love & Emotion poden suggerir que hauria sigut d'Springsteen de no haver-se assecat el riu. Però aquest disc no és comparable a cap altre, és únic com el sr.DeVille. Gràcies a discos com Coup de Grâce mantinc net de pols el tocadiscs i la meva passió pels vinils, pur Back To Vinyl. Gran disc que recomano fervorosament.



Comparteix a Google Plus
    Blogger Comment
    Facebook Comment

1 comentarios:

  1. És que el dia que es descobreix de veritat a Mink Deville és per sempre.

    ResponElimina