M. Ward - "Transfiguration Of Vincent" (2003)

Sóc un incondicional de M.Ward, els seus discos sempre asseguren d'entrada una producció exquisida on el gust per l'analògic és regla general, els sons i la instrumentació es cuiden al detall, no hi ha res fora de lloc, garantia suficient com per prestar atenció a cada nou (o passat) pas, a més posseeix la màgia per a fer cançons perdurables i eternes, a la seva discografia ni han unes quantes obres d'art.
Considero Post War junt a Hold Time, les seves grans obres mestres, però a mesura que passen els anys són els seus primers discos els que m'han cridat més l'atenció, inclús el pas del temps els afavoreix. Avui m'he portat el seu tercer disc, Transfiguration Of Vincent, una meravella absoluta, disc poc conegut i brillant que ja conté tots els trests distintius de la seva obra posterior.

M. Ward no va sortir del no-res, va començar formant part de les bandes de directe d'altres artistes als que venerava i venera, Vic Chesnutt, Rilo Kiley, Giant Sand... i a força de trepitjar escenaris va començar a fer-se un nom entre els artistes, pel seu bon gust i professionalitat, fins que finalment Howe Gelb el va apadrinar en el seu segell. Els primers discos incloent fins al que ara us comento, han passat sense pena ni glòria, i no va ser fins Transistor Radio que finalment va sortir al mapa de l'indie-mainstream o l'infra-country (com preferiu) a un nivell suficientment ampli com per a requerir una gira fora dels EEUU.

Ara Ward gaudeix de certa popularitat, assolida amb la col·laboració "naïf" (que no dolenta) amb Zooey Deschanel, aquesta popularitat ha traçat un estrany efecte doncs no ha esdevingut en una exploració de la seva obra amb caràcter retroactiu, malgrat la seua qualitat, o potser les noves generacions no tinguin la curiositat tan desperta com per mirar enrere i assaborir aquestes delicatessen que semblen quedar en terra de ningú, ni són lo suficientment antigues per a considerar-se clàssics, ni entren ja en la roda de l'última tendència. En tot cas, la popularitat i M. Ward conviuen junts però no es necessiten, tal com he llegit en algunes entrevistes, Ward és un tipus d'anar per casa, prefereix la calor de la llar que les gires interminables i la vida entre bastidors, la seva música ho reflexa perfectament.

Amb aquest disc Ward s'estrenava amb Merge, factor que crec que va ser decisiu per obtenir una major rellevància, fet i fet, va suposar la seua primera gira diguem 'mundial' (per la quantitat de presentacions). Aquí conflueixen estils diversos de manera fluida, el folk del seu ben volgut John Fahey, a qui sempre va reivindicar des del principi, el rock alternatiu dels 80 i els 90, alguna guitarra sona a Pixies, el rock'n'roll clàssic, Buddy Holly també està aquí, tot amb un estil propi i personal que sembla parlar-te de tu a tu.

Els grills obren el disc per predisposar-te amb nocturnitat a l'escolta relaxada, la cançó Transfiguration #1 és de so amable, acústica perfecta i arpegiats per recordar Fahey per sempre més, i aquesta sensació, comentada fins a la sacietat, que la música de Ward és atemporal, podria haver-se editat fa dècades, avui, o d'aquí a molts anys sense acusar el pas del temps, encara que no és un disc generalment acústic, Vicent O'Brian és el rock alternatiu perfecte, guitarres pixies i afilades, piano velvet, al costat del ritme marcat de Sad Sad Song, i la trotadora Helicopter, ara sí alt-country de molts quirats.

Undertaker baixa les revolucions i la instrumental Duet For Guitars#3, al costat de Involuntary, Get To The Table On Time, Dead Man, enllacen amb el seu primer disc i de nou amb John Fahey, que al seu torn li inspira el títol del disc (The Transfiguration of Blind Joe Death). Són dolços sonors Fool Says i A Voice At The End Of The Line mai cansen, posteriorment van ser reconvertides en altres cançons més conegudes. I és excel·lent el piano-jazz, entre Waits i Gelb, de Poor Boy Minor Key, una genialitat a l'abast de pocs contemporanis, de les millors del disc. També posa a prova els seus límits en arranjaments dissonants en Outta My Head, la guitarra gravada aquí no té res a envejar al alt-rock 80/90. Per descomptat, és una tònica en la seva carrera fer versions, algunes irreconeixibles, altres impensables, com la revisió de Bowie del tema Let's Dance, deliciosa, ja sé que com l'original cap, però no deixa d'apropiar-se-la amb molt de respecte i donant-li una altra lectura en el context del disc.

Hi ha genialitat més enllà dels 60 i els 70, així ho veig, M. Ward té la màgia amb ell, el folk es barreja amb el blues i el rock'n'roll d'una manera única, no existeixen barreres estilístiques evidents. Aconsegueix treure les seves cançons del fil temporal al mateix temps que les fa sonar antigues, que no revisionistes. A més el leiv motiv en cada disc sol ser un valor afegit, no hi ha disc en la seva discografia que sigui una simple successió de cançons, sempre hi ha una raó. En Transfiguration Of Vincent explora aspectes de la mort i la pèrdua, concepte que guia la temàtica del disc i de la qual Sad Sad Song la intueixo com a l'ànima, porta aquests sentiments de contrarietat a altes quotes d'expressivitat i qualitat.

Sense cap dubte, un disc recomanable, evocador i amable, prou equilibrat per no perdre l'atenció fins el final. Una delicatessen.

Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada