Inòpia - "Les 4 estacions de l'arròs" (2008)

Sentint de tant en tant als grups de guitarres dures i cadències melodioses em ve al cap 'Les 4 estacions de l'arròs' com al referent no superat del rock alternatiu de guitarres en València als darrers anys, potser només El Corredor Polonés amb L'embaràs d'Agnieszka és el disc amb el que mesurar l'afirmació. Quina llàstima que desaparegueren. Han fet cinc anys de la seva edició i cal fer memòria, com cal situar als Inòpia com a clàssics del rock valencià, al menys si mirem dues dècades enrere. Fills del rock conceptual dels Pink Floyd més elèctrics, germans del rock dels 90 amb un so ben digerit i amb característiques comunes amb formacions com Alice in Chains, Screaming Trees, Pearl Jam, Nirvana, Soundgarden, Stone Temple Pilots...

En aquest disc la veu de Raül és potent i clara, amb detalls de l'Eddie Vedder, la guitarra de Pere treu riffs contundents i ambients densos que podrien haver format part del Badmotorfinger de Soundgarden, tot amb una secció rítmica sobera, que Llorenç al baix i Camilo a la batera fan rodar per cada solc amb la precisió d´una piconadora.

El primer treball anomenat "Latent" és més dur i aspre, un so elèctric proper al Metall, destacant els arranjaments de cello, violí i taula hindú en alguns temes, i uns canvis de ritme que contrastaven la quietud acústica amb l'esclat elèctric. Va ser una sorpresa trobar l´adaptació del poema de Joan Fuster "Ara que véns, primavera". Un bon debut que ja mostrava les grans qualitats compositives del grup.


Sense desmeréixer el seu debut, el segon treball el supera amb escreix, l'acabat sonor és sublim i el treball líric no te precedents en el rock més dur fins eixe moment al sud de Vinaròs. Les 4 estacions de l´arròs és un treball conceptual al voltant de la vida, pensaments i reflexions d´un jove anomenat Jaume Ortells, els fets, alegries i desgràcies va passant paral·lelament al temps de la sembra de l´arròs al llarg de les 4 estacions (qui millor que uns suecans per a parlar-nos de l´arròs). La tasca en la producció i el art gràfic està molt cuidat, el llibret interior explica cadascuna de les cançons i la relaciona amb la fase estacionària de l´arròs corresponent.

El desencant de les lletres són un clar reflex del panorama del rock dur al País Valencià, que mai ha tingut, ni amb escena, ni sense ella, un mínim circuit ni encara que fos precari. Aquest desencant poc a poc s´apodera del jove Jaume Ortells a mida que les cançons van avançant i la seva vida va transformant-se en una mena de camí gris obscur, història que més enllà de la ficció de l´àlbum pateixen tants i tants joves amb talent que van veient com en la seua terra no sempre pots dedicar-te al que t´agrada, i més si el que t´agrada és el rock. El so del treball no és tan dur com el del seu debut, no vol dir això que deixa de ser guitarrer, si no que és més clar i obri la seva paleta sonora per a donar a la seua musica més matisos i profunditat, on les lletres tenen major presència i plasticitat poètica.

En moltes de les intros trobe un ressò als Pink Floyd de la segona meitat dels 70. La idea conceptual del àlbum no és que sigui innovadora, si no que mai ningú en el rock valencià s´havia apropat tant a la idea conceptual de grups com els Who ho feren al seu Tommy. Si tinguera que elegir una cançó em quedaria amb Maduresa i ocres, una cançó POM*, que res ha d'envejar als grups de més renom, i amb la sublim Silenci, aquesta commou de debò, no només per ella mateix, si no perquè suposa el desenllaç a la tensió que va creixent a tot el disc, et prepara per al final fatídic del protagonista Jaume Ortells.

L'única vegada que vaig parlar amb Raül, el cantant, va ser amb motiu d'un possible concert acústic al meu poble, concert que al final no va tindre lloc, llavors em digueren que estaven treballant en el proper disc, cosa que no va ocórrer, Inòpia va quedar en stand by de manera indefinida, llavors ja era una proposta no gaire fàcil de dur pels escenaris, tot i el projecte Tourbolet que intentava moure a alguns grups més de rock alternatiu valencians. En tot cas ens queda aquest epitafi de Jaume Ortells i d'un dels millors grups de la història del rock alternatiu valencià.



Escolta'l: En la Inòpia | Compra'l
Comparteix a Google Plus
    Blogger Comment
    Facebook Comment

1 comentarios:

  1. Sorprèn gratament que algú recorde encara a Inòpia. Jo els vaig descobrir no fa molt, i sempre m'ha assaltat el dubte de per què han desaparegut tan misteriosament. Tots els qui conec que els han escoltat estan d'acord en que és una de les bandes més grans que ha parit el País Valencià.

    No teniu cap detall més de la seua desaparició?

    ResponElimina