Novetats 2018

header ads

Bruce Springsteen - "High Hopes" (2014)

Bruce Springsteen pertany a eixa classe d'artistes amb una base de fans realment gran que el segueix faci el que faci, en molts aspectes jo mateix estic dintre d'aquest gran grup de seguidors. No em sap mal afirmar que la seva música, com a molts altres, en determinat moment ha suposat una important àncora vital. I es que estime la música d'aquest home, a la seva discografia hi han uns quants discos incontestables i imprescindibles per a mi. A més a dia d'avui inclús m'atreviria a dir, després d'haver-ho experimentat en les meues carns, que el seu directe és un dels més complets del rock, continua destil·lant autenticitat i intensitat.

És per tots aquestos factors que aquesta ressenya em resulta dolorosa, i més després d'haver posat la ma en el foc pel seu anterior disc, em vaig deixar portar per la certesa del seu discurs i la seguretat de la seva presentació, la seva veu i els seus versos em sonaren a veritat, i encegat per la meva estima cap a la seva obra no vaig voler veure l'errada estrepitosa en una producció excessiva i descompensada. No és un bon disc, però m'agrada,  i no pot negar-se que hi han unes quantes tonades bones, Shakled And Drawn, Death To My Hometown i Wrecking Ball em semblen grans cançons dignes del seu repertori de directe.

Ara després de misteriosament filtrat a la xarxa, com gairebé tots els discos, arriba High Hopes, el seu nou disc per a aquest 2014, i Springsteen continua donant que parlar després de tants anys siga per a be o per a mal. El discurs dels seus detractors més ferris, els que mai li han perdonat des de Born In The USA - Human Touch (encara que sóc dels que opino que té bons discos posteriors: The Ghost Of Tom Joad, Devils & Dust, The Seeger Sessions) no m'interessa gaire, igual o menys que les lloances desmesurades que sense atendre a raons s'empren a fons desenvolupant les consignes que Jon Landau va deixant com molletes de pa, ara toca l'etiqueta "anomalia" per a High Hopes, dit així pel seu caràcter de col·lecció de retalls i cançons recuperades, cosa que per altra banda sempre a caracteritzat la seva carrera i els seus discos, no és res nou inclús amb clàssics com The River.

Està clar que hi ha molta gent que la seva música li continua parlant d'una manera epifànica amb eixe discurs contínuament en deute amb la societat que l'erigeix en portaveu dels més desfavorits (entrades de concerts a 70 eur, ja, tot el circ ha de menjar), no ho veig un problema fins i tot amb la seva condició de multimilionari, l'empatia no entén de classes i pel que sé més enllà de les llegendes urbanes i dels foros, Springsteen és un tio honest incapaç de fingir un paper, no amb aquestes temàtiques encara que les senti des del televisor d'un hotel de cinc estrelles, si a més a algú li fa conscienciar-se amb l'actualitat, doncs perfecte, avant.

El cas és que m'ha dit un pardalet que Uncut el puntuarà amb un 9/10 en el número de febrer, això li donarà marge al disc per assentar-se una mica més, encara que francament em sembla desmesurat tot i tractar-se d'una de les publicacions que més respecte, el seu llegat no mereix que un disc com aquest es pose a la mateixa altura de obres com Born To Run, Darkness, The River, Nebraska... aquestos si que són sobresalients, i no crec que pasi res per assumir que en estudi Springsteen no vaja fi, no estic dient que siga roïn, s'escolta fàcil, és menys excessiu que Wrecking Ball, més directe, però no hi ha per a fer una ona, és poc temps per a la quantitat de tinta abocada al respecte, cosa que sol passar-li, així i tot i després de prou escoltades, i com gran springstinià que sempre he sigut, High Hopes em sembla un disc regular al que li veig només alguns bons detalls o millor, bones intencions, el temps dirà però... no em diu massa, dec de ser jo que no conecte.

High Hopes, la cançó que obre el disc i avançament, no em va agradar des del primer moment, una molt mala elecció com a primer single com ho va ser We Take Care, està bé remetre a The Havalinas però no m'aporta res, les caixes de ritmes no m'agraden, i Morello és un bon guitarrista però els efectes que utilitza aquí m'agraden menys que les caixes de ritmes. En canvi Harry's Place és diferent, m'agrada per la guitarra (aquí sí) de Morello, el saxo noctàmbul de Clarence que directament em remet a Meeting Across The River, i una lletra molt bona, sona molt ràdio fórmula i massa produïda, però és de les poques que la producció afavoreix.

American Skin (41 Shots) és un gran tema en qualsevol de les seves formes, en directe o aquí, és una cosa que tinc molt clara, l'incident que la va inspirar es va tornar a repetir fa poc, és trist, però encara és un tema actual, poca gent té la capacitat de expressar amb aquesta ràbia continguda i un tacte que commou, la cançó em sembla molt bona, i com a Harry's Place la sobre-producció també l'afavoreix, i de The Ghost Of Tom Joad (d'un dels seus millors discos més enllà del Riu) conté l'única part de Morello en tot el disc que m'agrada en el seu excessiu efectisme guitarrer. Just Like Fire Would és una gran cançó, com en gairebé totes les ressenyes llegides, però així com la versió dels Havalinas m'horroritza per moments, aquest de The Saints és un bon moment del disc. De Down In The Hole i Heaven 's Wall poc a dir, no m'agraden gens, no són dolentes, easy listening radiable al cent per cent, però em resulta la primera anodina i la segona excessiva inclús amb el bon cor de gospel .

En Frankie Fell In Love la producció es fa notar poc, i això és un punt a favor, a més Morello i els seus efectes no hi són, un bon rock directe de guitarres encara que la lletra pot ser que sigui la més fluixeta, simpàtica diria jo, la manera de cantar-la Springsteen la millora potser. I This Is Your Sword també sense Morello i amb la part celta millor empastada i sense arribar a límit de compressió de la Bola de Demolició, el mateix em passa amb Hunter Of Invisible Game, és senzilla i petita, si es tracta de no ser excessius aquesta cançó em sembla càlida i acollidora, de les meves preferidas i de les millors lletres del disc, quan Springsteen es posa melós i parla de bons temps i redempció ningú li guanya, sense ser una gran cançó m'agrada. The Wall no em diu res de res, i Dream Baby Dream altra versió en aquest cas dels Suicide, de les clàssiques del seu repertori de directe, l'esperava amb ganes i potser per això m'hagi resultat un gran desencís, qualsevol de les versions aparegudes en els bootlegs m'agrada més, és el so fred i suposadament modern de la producció.

En difinitiva, hi ha cançons que m'agraden i que tornaré ha escoltar durant la present temporada, i això ja és molt a compte de la puntuació que li dono, situo el disc per sota del que estic llegint en els cercles dels seus seguidors, no hi ha per a tant, però alhora està per dalt de qui no li dóna cap marge, val que en directe continua sent el millor, i que la seva interpretació és encertada, no falla per aquí, a més les lletres no es pot dir que siguin òbvies, sempre em va agradar com a lletrista, i malgrat considerar-se un disc de descarts guarda certa temàtica, planeja el desencant però sempre sense perdre al nord, hi ha denúncia social però en menor mesura i menys directa, dóna la sensació de voler despertar cert canvi però no en el sentit comunitari de Death To My Hometown (un gran tema diguin el que diguin ), més aviat individual a l'hora de marxar al llit amb la consciència tranquil·la, estimar als teus, tindre en compte l'amistat.... Es pot dir que aquest disc és més guitarrer que Wrecking Ball, les línies i riffs de guitarra hi són més presents, per Morello suposo, encara que la major part de les vegades resulta una mica previsible i massa redundant. En conjunt em falla, per a mi a Springsteen li sobra voler estar en contacte amb aquest suposat so "modern" que no ho és tant, les caixes de ritmes i loops van deixar de ser modernes fa molt, i per desgràcia Morello i els seus efectes són el seu enllaç cap a una suposada actualitat en el rock, el mateix respecte a la producció, quan creia que ens havíem desfet d'O'Brien, s'aferra a Ron Aiello, aquesta vegada menys excessiu que a la Bola, però igualment fred i desequilibrat en les mescles.

Bruce Springsteen continua tenint talent i no és un cas perdut, té el soul i és honest, els directes ho demostren a totes llums, i no crec que l'estime menys per assumir que el disc és massa regular, estic convençut que quasi tots volem que Bruce Springsteen es vagi a la seva granja una temporada amb un Joe Henry o Warren Ellis als comandaments, com diu l'íl·lustre springsteenià Julio Valdeón a la seva ressenya per a Efe Eme. Tinc la sensació que fuig del que tots esperen d'ell, no vol estancar-se, val, però a més està el tema dels músculs, la roba ajustada i les poses de guitar-hero, sembla que està fugint de la seva tercera edat i trigarem a veure'l cuidant vaques amb uns quilos de més i poc pèl, això si la parca no l'agafa d'amunt d'un escenari en un dels seus maratonians espectacles (que tarde molts anys), ploraré anys i més si succeeix sense unes dignes American Recordings. Dit això i tancant la crítica, li done molt al meu pesar entre un suficient i un bé pelat pelat, no és dolent perquè s'escolta fàcilment i sense esforç, però és molt poc per una discografia com la seva, continue esperant.

Publica un comentari a l'entrada

1 Comentaris

  1. Bona crítica company, estic gairebé d'acord amb tu al 100%, a mi d'entrada em sembla un bon disc, ni esplèndid ni fantàstic, simplement un bon disc, i segueixo trobant massa producció i parafernalia però com tu dius es deixa escoltar fàcilment, ja saps que no sóc d'aquells que detesten tot el que no és anterior al "The River" o "Nebraska a molt estirar i crec que li queda corda per estona, per mi segueix tenint tot el crèdit el món i no ha de demostrar res a ningú, segur que tornarà atreure algun altere gran disc. La postura d'alguns de criticar Springsteen en el sentit que l'únic que fa ara és "fer caixa" la trobo absurda, quin és el problema, és veritat que les entrades són cares però diria que no mé que qualsevol altre concert d'aquest nivell...que tampoc n'hi ha gaires...a més, no es tracta de donar feina a la gent doncs que millor que fer-ho fent concerts d e rock...
    Per cert a mi "Wrecking Ball" em segueix semblant un dels seus millors àlbums i de fet la mateixa "Wrecking Ball" ja és desde fa molt temps la meva cançó talismà...amb el permís de Badlands clar.
    Vinga salut i fins la propera !!!

    ResponElimina