La història pot tornar-se a repetir. "Jerusalem" Steve Earle (2002)

A l'altura de Jerusalem, el seu desè treball, Steve Earle ja tenia discos que aconseguien el que molts altres grups de country-rock, alt.country o com preferiu dir-li, no han aconseguit o encara persegueixen.

Un treballador de la música que porta el que no està escrit, primer escrivint per a figurins abans de publicar al seu nom, apadrinat pel incommensurable Townes Van Zandt, erigit en la seva joventut com un artista d'èxit arquetípic de Nashville, i ressorgit de greus addiccions i relacions tempestuoses. I com tot bon artista, sensible davant els fets que desfilen davant els seus ulls, crític i sense por.

En aquest aspecte admiro Steve Earle, i més ara que el desastre està servit amb milers de famílies al carrer, una joventut amb el futur robat, educació, sanitat i serveis públics per terra, molts joves que se'n van del país... i mentre la gran majoria exercita el múscul de l'auto-compassió amb anuncis d'embotits, això sí, anuncis amb una posada en escena excel·lent però amb un guió que em provoca vergonya aliena, és clar, ens queda el pernil, la selecció de futbol i les panderetes, per què preocupar-nos?.

Però a més de tot això, una raó de pes per a tornar a recuperar Jerusalem de l'oblit, és el fet de que segurament els caps ianquis, els policies del món, estaran a hores d'ara dissenyant el seu proper assalt a la següent nació "només" pel seu propi benestar, com si la memòria col·lectiva caduqués en una dècada i ja no recordarem els fets ocorreguts els anys 2001 i següents amb el fatídic atemptat i la seva ràpida reacció bèl·lica.

Llavors pocs s'atreviren a encanonar les sense raons de tot allò i de manera intel·ligent armats amb versos, poesia i paraules, no hi ha acte d'amor més gran, com el que va compondre Steve Earle en aquest disc quan mirant al seu voltant va observar més enllà del que ens deixen veure en premsa i televisió, i arriscant la seva pròpia integritat ho va plasmar en unes quantes cançons.

Jerusalem va ser editat el 2002, just un any després de l'atemptat de les torres bessones. Però a diferència de molts dels seus col·legues de professió Steve Earle no va cometre l'error d'oferir un altre munt de cançons que més que transmetre esperança semblaven aprofitar el fatídic moment per destacar, en el pitjor dels casos posant de relleu un nacionalisme ultra que feia por, exemples hi va haver diversos. The Rising de Bruce Springsteen és un exemple del que Jerusalem no és, encara que és una altra excepció a la norma, va declarar Steve Earle en entrevistes que de tots els discos referits a l'atemptat el de Springsteen és el seu preferit, diferent a Jerusalem, més emocional i centrada en el succés (encara que Bruce no va deixar d'aprofitar-se amb unes cançons que originalment estaven pensades per a la ciutat Asbury Park, l'autèntica ciutat en ruïnes de la cançó).

Entre tots els discs d'aquell any, Jerusalem també va ser especial perquè la seva edició no va ser immediata al succés, s'alimenta més del pòsit posterior i amb una perspectiva més àmplia, cosa que li va permetre realitzar un exhaustiu anàlisi de la situació del seu país, no només pel que fa a l'atemptat, a més furgant amb enginy en angle obert en totes direccions i sense dubtar un segon a assenyalar al seu propi govern en Ashes to Ashes, per les seves polítiques que ja fa molt de temps van sembrant mort i destrucció amb el seu turisme invasiu.

Polítiques dominades pel neo liberalisme atroç i permès de les grans corporacions que utilitzen les persones com a moneda de canvi tal com denuncia en Amerika v6.0. Ja amb Conspiracy Theory, Earle es desmarca de tots els seus companys de professió no quedant-se en la cançó de suport moral als amics i familiars, supera la por dels seus companys i descobreix el pastís, pocs van veure que el govern de Bush va utilitzar el patiment de les famílies de les víctimes de l'atemptat per dur a terme el seu propi pla invasiu, Earle segueix matisant el desastre social amb el mal exemple que el país de la llibertat i les oportunitats va donar amb l'apallissament físic i mediàtic del cas exposat en John Walker's Blues. Llança a més el seu dard als artistes que fan les delícies de les llistes de Nashville passejant les seves intimitats per carreteres polsegoses entre whisky i whisky, aliens a tot el que passa al seu voltant, encara que The Kind a més podria perfectament servir d'autocrítica a temps passats.

Però no tot el que va malament al seu país és el referent a les polítiques d'exterior, hi ha problemes que podria dir-se que ja són inherents a la cultura americana per desgràcia, en What's A Simple Man To Do? Earle parla per boca d'un immigrant que ha de jugar-se-la cada dia a la frontera per poder sobreviure, com en el seu dia va cantar Ry Cooder i també Springsteen en les seves històries que parlen dels sub-móns al marge de la realitat que coneixem i que mai es mostren al gran públic en les notícies. I mentre som incapaços de mirar la cara de la veritat, Earle ens posa davant un mirall a The Truth, un mirall on veure's, siguis convicte, el guàrdia o la persona a peu de carrer, potser les pors i les il·lusions són les mateixes, potser canviïn les circumstàncies de cadascú, però al final el guàrdia que mira al pres als ulls, al que més tem és a veure's reflectit... una demostració de mestratge com a faedor de cançons per part de Steve Earle, diu molt amb molt poc.

Van ser molts els que li van donar l'esquena amb la temàtica d'aquest disc, pocs van dubtar de la invasió perpetrada per Estats Units després d'aquell fatídic dia. En aquest aspecte Jerusalem és un dels millors exemples de disc sense pèls a la llengua, amb un llenguatge intel·ligent i directe que no menysprea la poètica dels versos. I a més no podia triar millor títol que aquest, símbol d'una lluita gairebé eterna, un conflicte més rendible que religiós que utilitza les cròniques bíbliques com a coartada, encara hi ha qui pensa que l'islam és l'origen del mal? encara hi ha qui pensa que aquell atemptat va ser executat pel govern de l'Iraq?

Per favor, ja no, arribats a aquest punt ja sabem de quin peu coixeja la taula, diners, corporacions, beneficis... només que ara un premi Nobel de la Pau està al cap davant d'aquest desgavell. Com diu Steve Earle en la cançó Jerusalem, només desitge que un dia els fills d'Abraham baixen per sempre les seves espases en Jerusalem. 

Steve Earle no només aconsegueix plasmar de manera molt mordaç el seu descontent, a més aconsegueix un disc compacte de guitarres glorioses i producció perfecta, recorrent al seu roots-rock i sonant més modern que els més moderns del moment, de vegades molt Stones, altres amb molt de soul, fins i tot s'atreveix amb línies de guitarra que sonen a rock alternatiu de principis dels 90, formes atractives per a la revolució, actualització de la tradició americana sense trair el seu esperit. Un gran disc per a la revolta.