Richard Hawley. La mística de la antiga working class.



"Estic obsessionat amb el so de Sun Records. Vull capturar aquesta essència. Quan sents una cançó de Johnny Cash o de Jerry Lee Lewis, estàs sentint el caràcter d'aquesta persona".


Richard Hawley és un d'eixos artistes anacrònics que no hauria d'existir en aquests temps, almenys la seva música. Un tipus enamorat de l'amor, que domina l'art del coqueteig abans d'anar al llit, amb classe, dels que valora anar pel carrer amb orgull, tot templat i agafat de la mà de la noia, que pensa que veure com ella canvia el semblant és prou per regalar unes flors, i que fins i tot davant el desamor és capaç de crear bellesa dels moments de solitud.
Una altra cosa que valoro de Hawley és que pot guardar en bon record els llocs pels quals ha passat, i si cal fins i tot mitificar un bareto cutre on cada dia només serveixen un plat molt econòmic, o una cantonada qualsevol on amants, amics i pretendents esperen impacients uns, tranquils altres, quan no un antic pont on quedar-se absort amb la mirada en l'aigua i la ment en el no res, llocs on u no se sent més desgraciat que ningú, llocs importants en la mesura que les persones que els habiten donen la forma apropiada en la ment, o la que es vol veure amb el cor quan s'és un romàntic empedreït.

Potser la seva música m'agradi per la tranquil·litat que transmet, per aquest mastegar lo bo i el dolent per igual, i regurgitar cançons robades a Buddy Holly de manera furtiva però sense mala intenció, com qui agafa una poma d'un arbre només perquè té gana. Hawley sempre em va semblar dels tipus que estaria assegut de manera hipertérrita a la barra d'un bar fins a l'hora de tancar explicant quan que la volia al bàrman o a qualsevol que s'assegués al seu costat, si no fos perquè la música el va salvar, la mística del rock'n'roll, la sortida més respectable davant la violació de la working class.

Dave Hawley Combo and The Black Cats
Amb la botifarra gafapastera que se li va donar al seu dia, sobretot amb el magnífic Coles Corner, era fàcil pensar que el seu estil fos només un posat, una més triada com qui va al supermercat. Però la seva elecció no va ser feta des de la projecció comercial, ja que Hawley va mamar des de petit la música dels 50 i els 60 com un costum més a casa, cosa que el va mantenir allunyat de la realitat dels carrers de Sheffield. A la primerenca edat de 14 anys va fer els seus primers concerts acompanyant Chuck Fowler tocant covers de rock'n'roll entre strippers i ballarines exòtiques a la nit d'Hamburg a principis dels vuitanta. Un rocker prematur.

I és que la seva família sempre va estar lligada a la música, única via d'escapament quan a la porta t'està trucant una destí entre factories, horaris inhumans i sous de merda. Ja des de petit va sonar el rock'n'roll a casa seva. El seu pare va pertànyer a la nova generació de músics anglesos que al costat de fenòmens com Chuck Fowler, Steve Denton i Frank White, fixaven les seves influències en el rock'n'roll americà abans que els Beatles es menjaren tot el pastís, tenia la seva pròpia banda anomenada Dave Hawley Combo and The Black Cats i va actuar com grup de directe de alguns músics americans en les seves gires per les illes, va arribar a col·laborar amb artistes de la talla de Little Walter i John Lee Hooker.

The Frank White Combo

Lyn, la seva mare, va ser una cantant de cert renom en el circuit local de clubs amb la seva germana Jean White, solien interpretar coneguts hits de rock'n'roll de l'època. El seu oncle Frank White va ser un reconegut i molt bon guitarrista que a més dominava la guitarra de doble màstil abans que Jimmy Page la convertís en un element reconeixible de Led Zeppelin. I el seu avi va ser un bon violinista de music-hall que en els concerts tenia el seu moment de glòria quan tocava el seu instrument darrere del seu cap anys abans que Hendrix ho fes amb la guitarra, encara que ell no cremava el violí.


La seva passió pel rock va augmentar amb l'aparició de bandes com Stray Cats i The Meteors, així que mentre Anglaterra es rendia davant l'atractiu dels sintetitzadors, Hawley formava la seva primera banda anomenada Treebound Story.

I anys després va ser un dels components dels Longpigs, un d'aquests grups que va aconseguir colar alguns singles en el chart anglès en els anys 90 sota l'ala del brit-pop, van treure un parell de LP's i van participar en festivals com el Reading. She Said i On And On van ser algunes de les cançons que més reconeixements els van donar.

Longpigs
No podia aspirar a més en aquella època. La fi era bastant imaginable, passaria a formar part de l'ampli pòsit de grups que en els 90 van intentar revitalitzar la indústria discogràfica al Regne Unit. Molts pocs grups van aconseguir consolidar una carrera al marge de l'onada britànica, i de Longpigs no estava entre ells ...

No sonaven gens malament ... (amics del brit-pop dels 90), aquí ja amb el seu tupè i una Gretsch.

Després de la dissolució del grup va aparèixer Steve Mackey, un amic dels anys d'institut, el va introduir en Pulp per acompanyar-los en les gires com a guitarra de directe. I en certa manera li va salvar de tocar fons. En tota aquesta història Jarvis Cocker va jugar també un paper primordial el dia que va agafar unes maquetes que Hawley havia gravat mig borratxo en el temps de sobra d'unes sessions en les què participava, i que a més va enviar a Scott Walker qui va donar el vistiplau a la nova promesa crooner. Amb aquelles cançons es va treure un EP, i anys després es va tornar a editar amb algunes cançons més en format "Extended Version".


Aquestes primeres cançons descobertes a posteriori per la gran majoria, han ocupat un lloc important entre les meves preferides del seu repertori. Totes m'agraden, podria destacar Coming Home, Sunlight, Caravan, Time Has Made a Change... melodies ja escoltades, ja tocades i cantades amb anterioritat, que ja existien abans d'haver estat gravades en aquest disc però que en molts anys ningú va fer com aquí. De cadències espaiades, amb buits sonors, guitarra, baix i bateria, i interpretades com si ningú en el món les fora a escoltar mai, semblen caçades amb l'única finalitat de donar sortida a aquests raonaments que mai li comptes a ningú perquè potser penses que poden resultar insignificants... però que hi són i pesen, és la sensació que sempre em van donar.

En aquest debut (estès) ja està tot el que vindrà després, amb menys diners, amb idees més simples i clares, amb influències bastant més evidents, no és una obra mestra, ni està considerat un dels seus millors discos, encara que a mi m'ho sembli i en gaudeixi tant com amb aquells. Poc més que analitzar en profunditat, no era aquesta la meva intenció, només volia recordar de nou la seva música i lo bo que em va semblar des del principi, també parlar breument d'aquest disc i de passada deixar plasmat d'on li ve a Hawley la seva música, el rock'n'roll que el va salvar. Molt gran el senyor Hawley.

Comparteix a Google Plus
    Blogger Comment
    Facebook Comment

2 comentarios:

  1. Havia escoltat en el seu dia el Coles Corner. Però, sens dubte, em trobe amb un artista per descobrir després de llegir-te, Charls. Gràcies!

    ResponElimina